Almond i Verba comencen donant-nos unes nocions sobre cultura política, així, a “Un enfocament sobre la cultura política” ens acosten la idea que “no podem estar segurs que les nacions del continent europeu arribin a descobrir una forma estable de procés democràtic que s'acomodi (...) a la seva cultura particular”; en aquest sentit, consideren que, amb l'arribada del feixisme i el comunisme a Europa, la contingència de la pervivència de la democràcia és un fet.
Almond i Verba, ens afirmen que “el problema central de la ciència política consisteix a saber quin serà el contingut d’aquesta nova cultura mundial”, ja que el progrés del coneixement i el control de la pròpia naturalesa –que va tenir el seu germen a Occident fa quatre segles– posseeix un ritme molt accelerat que està transformant l’ordre mundial. L’enginyeria i l’organització social s’ocupen, igualment, de l’aplicació de la racionalitat, tanmateix, segons Almond i Verba, la primera l’aplica a les coses materials i la segona als éssers humans i grups socials. Des d’aquesta perspectiva podem considerar que en totes les nacions joves, els individus que conformen aquesta societat es consideren políticament importants i membres actius del sistema polític. Així mateix, podem considerar que les noves nacions podran optar per dos models diferents d’Estat [modern]: el totalitari i el democràtic. El model que el jove Estat triï serà determinant per a les relacions que aquest estableixi amb els seus ciutadans: en el primer cas, l’individu jugarà el paper de “súbdit participant” mentre que en el segon de “ciutadà influent”. D’aquesta manera, hem de considerar igualment que si l’Estat tria la democràcia com a model, ha de, a més de desenvolupar les institucions formals pròpies d’una democràcia (el sufragi universal, els partits polítics i la legislatura efectiva) –que també es troben en el model totalitari encara que en un sentit formal, ja que no funcional–, agregar a la nació una cultura política congruent amb aquest sistema polític.
La cultura cívica d'Almond i Verba
La “cultura cívica” és el següent aspecte que tracten Almond i Verba. Podem considerar la cultura cívica com una barreja de modernització i tradició, no es tracta, doncs, d'una cultura moderna sinó d'una ambivalència entre el passat i el modern. Herring -politòleg- afirma que la ciència i la democràcia van sorgir de la mà en la cultura humanística d'Occident. Tanmateix, mentre que la ciència segueix un camí recte i avança a passos gegantins, la cultura democràtica és lenta. A Anglaterra, el sorgiment de la cultura cívica pot ser considerat pel xoc -no gaire fort, tal que pogués causar la desintegració del sistema- entre modernització i tradicionalisme. Això es va plasmar en dos processos importantíssims: primerament va ser la secularització -la separació de l'Església de Roma i la tolerància per part de diversos “credos religiosos”- i en segon lloc, un altre aspecte importantíssim, va ser l'aparició d'una classe comerciant pròspera -conscient del seu poder- en la qual participés, fins i tot, la noblesa i la monarquia. Així, arran de la participació de les forces aristocràtiques i monàrquiques amb les tendències secularitzadores va sorgir una tercera cultura, ni tradicional ni moderna però que participava de totes dues, una cultura de consens i diversitat, una cultura que permetia el canvi i també el moderava. Havia nascut, doncs, la cultura cívica. Podem, així mateix, considerar que la cultura cívica i el sistema polític democràtic són els dons del món occidental però, tanmateix, la tecnologia i la ciència han deixat de ser patrimoni únic d'Occident, ja per tot arreu s'està expandint l’esperit de la Revolució Industrial.
La democràcia i la seva supervivència
La pregunta següent que es plantegen Almond i Verba és: Què és la democràcia i com sobreviu? Ens diuen que s'afirma que el sistema democràtic es basa en la participació influent de la població adulta “com un tot” i que, a més, l'individu ha d'utilitzar el poder que se li atorga d'una manera intel·ligent per no alterar el sistema polític. Així, els teòrics de la democràcia (des d'Aristòtil fins als actuals) han insistit que les democràcies es mantenen gràcies a la participació activa dels ciutadans en els afers públics, així com, a l'existència d'una elevada informació sobre aquests mateixos afers dins la societat i gràcies a la pervivència d'un sentit de responsabilitat cívica entre els membres conformants d'aquesta nació. En aquesta mateixa línia versen els estudis de Lipset -sociòleg- qui va assegurar una correlació entre la modernització i la pervivència d'una democràcia estable. Harold Lasswell, per la seva banda, ha estudiat les característiques d'una persona que es defineix demòcrata (un jo obert, una aptitud per compartir valors comuns, orientació plurivaloritzada, fe i confiança en els altres homes i relativa absència d'ansietat); tanmateix, veiem en aquest estudi una manca d'actituds i sentiments “específicament polítics”.
La següent part del text que ens ocupa és la tipologia de la cultura política. Primerament, hem d'extreure la definició que Almond i Verba ens donen sobre cultura política: “el terme cultura política es refereix a orientacions específicament polítiques, postures relatives al sistema polític i els seus diferents elements, així com actituds relacionades amb la funció d'un mateix dins d'aquest sistema (...) és un conjunt d'orientacions relacionades amb un sistema especial d'objectes i processos socials”. Així, doncs, la cultura política d'una nació consisteix en la particular distribució entre els seus membres de les pautes d'orientació cap als objectes polítics. Les preguntes que ens caben són: Quines són les orientacions cap als objectes polítics? i Quins són els objectes polítics? Almond i Verba se sumen a la classificació d'orientacions polítiques que va introduir en el seu moment Talcott Parsons, tenim: orientacions cognitives -coneixements i creences sobre el sistema polític i els seus aspectes polítics (inputs) i administratius (outputs)-; orientacions afectives -sentiments sobre el sistema polític- i orientacions evaluatives -judicis i opinions sobre els objectes polítics-. Quant als objectes que componen el sistema polític, Almond i Verba se senten molt influenciats per la teoria sistèmica de David Easton, així introdueixen com a objectes polítics: el sistema com a objecte general, els objectes polítics -inputs- (és a dir, el corrent de demandes que va de la societat al sistema polític i la conversió d'aquestes demandes en principis d'autoritat), els objectes administratius -outputs- (és a dir, processos administratius mitjançant els quals són aplicats els principis d'autoritat del govern les estructures que predominen en aquest procés són les burocràcies i els tribunals de justícia) i la percepció d'un mateix com a participant actiu (el self).
Els tipus de cultura política
La pregunta següent és: Quins són els tipus de cultura política? Almond i Verba ens comencen introduint una sèrie de cultures polítiques -pures- sota l'advertència que (a excepció de les que són senzillament parroquials) no podem trobar-les per se en la realitat, sinó que totes elles apareixen conjugades entre si, amb subcultures al seu interior. Així tenim: la cultura política parroquial és aquella en la qual les orientacions cap als objectes polítics s'acosten a zero; exemples d'ella són: les societats tribals africanes i les comunitats locals autònomes. L'individu en aquest tipus de cultura no espera res del sistema polític. Així mateix, en aquestes societats una mateixa persona engloba molts rols diferents, no hi ha, doncs, rols polítics especialitzats. Així mateix, els habitants de les ciutats i pobles sota aquest tipus de cultura no tenen consciència dels governadors centrals. En la cultura política de súbdit sí que existeixen orientacions dels individus cap al sistema com a objecte general, cap als objectes administratius però, tanmateix, les orientacions respecte als inputs i al self tendeixen a zero. El súbdit, per tant, té consciència de l'existència d'una autoritat que el governa però la relació individu-sistema es dóna mitjançant una relació passiva. En la cultura política de participació els membres de la societat tendeixen a estar explícitament orientats cap al sistema “com un tot” i cap a les seves estructures i processos polítics -inputs- i administratius -outputs-. Així mateix, els individus tendeixen a orientar-se cap a un rol actiu en la política (encara que, com és obvi, els seus sentiments cap al sistema poden anar des del rebuig cap a l'acceptació).
Com he comentat, cap cultura política es troba de forma pura i objectiva en la realitat. Fins i tot els sistemes polítics amb una cultura predominantment de participació podran incloure vestigis de cultura de tipus parroquial o de súbdit. Sigui com sigui, no podem obviar els conceptes de congruència i incongruència, ja que les cultures polítiques poden ser congruents o no amb el sistema polític que les allotja. Una cultura política serà congruent si és apropiada per a la cultura, és a dir, una cultura de súbdit o participant serà més congruent amb un sistema polític tradicional i una cultura de participant amb un sistema democràtic.
En la realitat, com ja hem reiterat, podem trobar cultures polítiques mixtes, és a dir, que combinen diversos trets de diverses cultures polítiques. Així tenim, la cultura parroquial de súbdit en la qual una part de la població ha rebutjat les pretensions de comandament exclusiu d'una autoritat difusa (tribal, rural o feudal) i ha desenvolupat lleialtat cap a un sistema polític més complex (és a dir, amb estructures de govern centrals i especialitzades -no difuses-). Tenim per exemple el naixement dels regnes clàssics a partir d'unitats socials indiferenciades i amb autoritats difuses (exemple: regnes africans i, fins i tot, l'Imperi Turc). Per altra banda tenim la cultura de súbdit participant en la qual una part substancial de la població va adquirir orientacions cap als inputs del sistema mentre que la resta de la població està submergida en orientacions cap a una estructura governamental autoritària. Així, pel fet que només una part de la població funciona sota orientacions de participació (mentre que l'altra continua doblegada en un autoritarisme extrem) aquesta només podrà romandre com a aspirant a la democràcia. Tenim com a exemple Anglaterra, que, gràcies al desenvolupament d'una cultura de súbdit participant, les seves estructures culturals i els seus ciutadans es van poder relacionar amb el seu propi govern, cap als inputs. Per la seva part, la cultura parroquial participant es troba fonamentalment en les nacions incipient, on la cultura política predominant és la parroquial però les normes estructurals que s'introdueixen en el mateix solen ser de participació; perquè hi hagi congruència, per tant, ens diuen Almond i Verba, han de desenvolupar una política de participació combinada amb certs aspectes de la parroquial. Com a norma general, aquests sistemes polítics es balancegen constantment entre l'autoritarisme i la democràcia.
El concepte de cultura i subcultura
D'això sorgeix el concepte de cultura i subcultura que ja vaig introduir més amunt. Així, traient a col·lació les paraules de Ralph Linton (antropòleg) podem considerar que subcultura fa referència als elements components de les cultures polítiques. L'exemple més paradigmàtic de subcultura política es pot trobar a França, on, després de la Revolució Francesa, la població es va moure entre aquestes dues subcultures: la de participació i una altra dominada per orientacions parroquials i de súbdit
Almond i Verba, a continuació, ens tornen a aprofundir en la cultura cívica, una cultura que qualifiquen com a mixta. En primer lloc, hem de considerar la cultura cívica com una cultura lleial de participació, és a dir, una cultura política de participació en què cultura i estructura política –sistema polític– són congruents. Així mateix, no hem d'obviar que la cultura cívica combina les orientacions polítiques de participació amb la de súbdit i les parroquials, sense que cap d'elles ocupi el lloc de les altres. Per tant, els individus esdevenen participants del procés polític, però sense abandonar les seves orientacions de súbdit i parroquials. A més, ens diuen Almond i Verba, no només mantenen les orientacions al mateix temps sinó que les orientacions parroquials i de súbdit són congruents amb les de participació. Podem concloure dient que: les orientacions parroquials i de súbdit, en cert sentit, mantenen al seu lloc les orientacions polítiques de participació, conduint-nos, per tant, a una cultura política equilibrada en què l'activitat política, la implicació i la racionalitat existeixen però compensades per la passivitat, el tradicionalisme i, en fi, l'entrega de la societat als valors parroquials.
En el següent apartat, Almond i Verba, ens diuen que "micropolítica", extreient la definició de Rokkan i Campbell, es refereix a l'estudi de l'individu, les seves actituds i motivacions polítiques. Per la seva banda, "macropolítica" fa referència a l'estudi més tradicional que s'interessa pels assumptes polítics, pels sistemes polítics, per les institucions i els seus efectes sobre l'acció política pública. Així mateix, hem de considerar que el nexe entre micro i macro política és la pròpia cultura política.
Amb els conceptes de subcultura política i cultura de rol, podrem arribar a localitzar actituds i inclinacions especials cap a una conducta política en determinats sectors de la població, així com, en rols particulars, estructures o subsistemes del propi sistema polític.
Un altre de les idees d'importància que exposen Almond i Verba és que els objectes polítics poden ser reduïts als seus elements components. Així, el sistema polític en general podria ser reduït al concepte de “nació” i “sistema polític”. Els inputs a “mitjans de comunicació”, “grups d'interessos”, “partits polítics”, “poders legislatius i executius”. Els outputs a “exèrcit”, “policia”, “autoritats fiscals”, “autoritats d'educació” i moltes altres de semblant tarannà
L'estudi que Almond i Verba duen a terme en el llibre del qual està extret el text que comento, comprèn aquests països: Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Mèxic. La inclusió d'aquests països no és arbitrària. Cadascun d'ells representa un aspecte que es desitja estudiar. Així, per exemple, s'inclouen Itàlia i Mèxic com a exemples de societats menys desenvolupades, amb un sistema polític de transició, i que posseeixen una estructura social i política premoderna. No obstant això, podem dir que Mèxic té en comú amb moltes nacions avançades que posseeix un elevat índex d'industrialització i urbanització, així com un augment en el nivell educatiu i regressió de l'analfabetisme. Mèxic és, per concloure, el país menys modern d'aquests cinc països: encara posseeix una població àmpliament camperola amb una orientació tradicional i un elevat índex d'analfabetisme.
Com és d'esperar, els Estats Units, Alemanya i Anglaterra són exemples de països moderns amb una ciutadania igualment, doncs, avançada.
