“Aquesta serà la legislatura de l'habitatge”. És un dels mantres que el president del Govern, Pedro Sánchez, ha anat repetint des de l'inici del mandat. Tanmateix, la realitat —amb milers de famílies tensionades per l'accés a un sostre— continua sense alinear-se amb el relat.
Reforçat en l'àmbit internacional, on continua projectant-se com una referència de l'esquerra europea —i mundial—, Sánchez encara ara una setmana clau en el front domèstic. L'habitatge torna al centre del debat polític amb dues propostes enfrontades que evidencien no només diferències ideològiques, sinó també l'absència de solucions immediates. Un terreny on, més enllà del discurs, es jugaran bona part de les expectatives electorals.
Un Pla Estatal que arriba tard
Les dades dibuixen un diagnòstic difícil de discutir. Segons l'oficina estadística de la Unió Europea i l'Observatori d'Habitatge i Sòl, Espanya destina al voltant de 35,4 euros per habitant a l'any a habitatge social, molt lluny dels 163 euros de mitjana dels grans països europeus. Organismes com l'OCDE fa temps que assenyalen la necessitat d'augmentar aquesta inversió per convergir amb els estàndards comunitaris.
En aquest context, la ministra d'Habitatge, Isabel Rodríguez, portarà al Consell de Ministres un Pla Estatal dotat amb 7.000 milions d'euros —que s'havia d'haver aprovat a finals de 2025— amb l'objectiu de reforçar el parc públic i corregir part d'aquest desfasament estructural.
El disseny contempla la participació de les comunitats autònomes, que assumiran el 40% del finançament, i aposta per blindar de manera indefinida l'habitatge públic. Un model que comunitats com Euskadi apliquen des de fa dues dècades, amb la qualificació permanent de les VPO des del 2003.
Pel que fa al destí dels fons, el pla reparteix l'esforç en tres grans blocs: un 40% per a nova construcció o adquisició d'habitatge protegit, un 30% per a rehabilitació i un altre 30% orientat a facilitar l'emancipació juvenil mitjançant ajudes al lloguer o fórmules d'accés progressiu a la propietat.
El PP i la seva aposta pel mercat
En paral·lel, el Partit Popular portarà al Congrés la seva Proposició de Llei, ja aprovada al Senat gràcies a la seva majoria absoluta. Una iniciativa que busca pressionar el Govern i fixar el seu propi full de ruta en matèria d'habitatge.
Entre les seves principals mesures, els d'Alberto Núñez Feijóo plantegen agilitzar els processos urbanístics i reforçar la seguretat jurídica dels propietaris. Això inclou facilitar que empreses, entitats financeres i fons d'inversió —coneguts com a fons voltor per la seva estratègia de fer negoci amb l'habitatge— puguin recórrer a procediments judicials ràpids per recuperar habitatges ocupats.
El context no és menor: segons dades del Ministeri de Consum, una trentena de grans operadors concentren al voltant de 100.000 habitatges de lloguer a Espanya. La proposta del PP pretén, a la pràctica, reforçar la capacitat d'aquests actors per protegir els seus actius en un mercat cada vegada més tensionat.
A més, el partit proposa eliminar les zones de mercat tensionat i l'índex de referència de preus introduïts en la Llei d'Habitatge de 2023. Segons el seu parer, aquestes eines han generat “inseguretat jurídica, reduint l'oferta i pressionant a l'alça els preus”.
Un altre punt clau és la redefinició del concepte de vulnerabilitat: el llindar d'ingressos per accedir a protecció es reduiria des dels actuals 1.800 euros mensuals a poc més de 1.000. Una modificació que deixaria fora del paraigua de protecció una part significativa de llars amb dificultats reals.
El que es votarà aquest dimarts no és l'aprovació definitiva de la norma, sinó la seva presa en consideració, és a dir, l'inici de la seva tramitació parlamentària. Perquè prosperi, el PP necessitarà articular una majoria que passa per sumar suports com els de Junts, un escenari que no es pot descartar a la vista d'alguns gestos registrats en el passat recent.
Dos models, un mateix problema estructural
El xoc de propostes arriba en un moment crític. El preu del lloguer ha assolit màxims històrics el 2026, amb pujades interanuals del 7,1% en el primer trimestre, segons dades dels portals immobiliaris més rellevants del país. En perspectiva, l'encariment és encara més contundent: un 46% en els últims cinc anys per a un habitatge tipus.
El problema transcendeix el curt termini. El Banco de España fa dues dècades que alerta d'un deteriorament progressiu en l'accés a l'habitatge, especialment entre els joves. Mentre generacions anteriors assolien taxes de propietat properes al 80% abans dels 40 anys, les cohorts més recents s'enfronten a un escenari molt més restrictiu.
A això s'hi suma una tendència cada vegada més estesa: el lloguer per habitacions s'ha normalitzat tant en grans ciutats com en capitals de província, tensionant encara més el mercat. Una modalitat que ha evolucionat fins al punt que una habitació pot costar avui el que fa uns anys suposava el lloguer d'un habitatge complet. Un fenomen que exigeix una resposta urgent. Segons un informe recent de Pisos.com, Barcelona lidera el rànquing amb un preu mitjà de 623,14 euros per habitació, seguida de Donostia (546,80 euros) i Madrid (538,94 euros).
Aquest és el punt crític: el debat sobre habitatge no es pot abordar des d'un únic angle. Ni exclusivament des de la intervenció pública ni únicament des de la lògica de mercat. Les dades —d'inversió, d'accés, de desigualtat— obliguen a una anàlisi integral que permeti dissenyar polítiques eficaces i sostenibles.
Un decret abocat al fracàs
A aquesta equació s'hi suma un element d'alta tensió parlamentària. El decret llei que amplia la pròrroga dels contractes de lloguer fins al 2026 i el 2027 haurà de ser convalidat abans del 28 d'abril, data que confirmen fonts de la Mesa del Congrés. I, a dia d'avui, el Govern no compta amb els suports necessaris.
Tot i que PSOE i Sumar mantenen públicament que “no donen res per perdut”, l'aritmètica parlamentària apunta en una altra direcció. La suma de les dretes previsiblement tombarà la mesura, evidenciant de nou la fragilitat de l'Executiu en aquest terreny.
Els intents de negociació no han prosperat: el PP s'ha desmarcat, el PNV ha limitat la seva interlocució i Junts ha trencat relacions amb Sumar després dels últims desacords polítics amb Yolanda Díaz.
Mentrestant, les dades continuen acumulant-se. Informes recents situen la bretxa de renda entre propietaris i inquilins en més de 23.000 euros anuals, amb els primers ingressant de mitjana un 82% més, per sobre dels 50.000 euros a l'any. Malgrat aquestes xifres, els propietaris no poden ser considerats en el seu conjunt com a ultrarics, si bé concentren a les seves mans una part rellevant de la solució més immediata al problema de l'accés a l'habitatge. En aquest context, formacions com PNV, Junts i el mateix Partido Popular venien reclamant més garanties i protecció per als propietaris davant d'eventuals problemes com impagaments o un altre tipus de situacions.
La conclusió és difícil d'esquivar: el focus internacional del president Sánchez no està aconseguint compensar la manca de respostes en un dels principals problemes interns. Aquesta setmana, amb dos models enfrontats sobre la taula i sense majories clares, l'habitatge tornarà a evidenciar que el diagnòstic està avançat, però les solucions continuen sense aterrar. Amb un element afegit: Pedro Sánchez afronta aquest debat després de dues legislatures al capdavant del Govern, cosa que situa sota la seva responsabilitat directa la manca d'avenços estructurals en un dels principals desafiaments del país.