El conservadorisme constitueix una de les claus fonamentals del pensament modern i contemporani. Una de les primeres anàlisis sistemàtiques d'aquesta ideologia apareix a El pensament conservador (1926), obra atribuïda al sociòleg hongarès Karl Mannheim, destacat estudiós del conservadorisme i de la seva diferenciació respecte del tradicionalisme.
El sorgiment del conservadorisme se situa en el context de les revolucions liberals, i molt especialment en la Revolució Francesa de 1789. Neix com una resposta social, política, moral i fins i tot intel·lectual davant aquelles onades revolucionàries que tenien com a propòsit desmantellar l'Antic Règim i obrir pas a una nova forma de comprendre la vida política i social.
A l'abordar els orígens del conservadorisme resulta imprescindible esmentar Edmund Burke (1729-1797), escriptor, filòsof i polític considerat el pare del liberalisme conservador —corrent que ell mateix denominava “old whigs” —. La seva obra Reflections on the Revolution in France (1790) recull bona part dels fonaments del pensament conservador reaccionari de l'època. Tanmateix, contràriament al que podria suposar-se, Burke no pretenia restaurar l'absolutisme a França; no era, per tant, un “reaccionari pur”. A diferència de Locke, no concebia els individus com a éssers dotats de voluntat autònoma, sinó com a membres d'una societat política ja constituïda i regulada per normes legals. Així mateix, atorgava a la religió un valor últim i indiscutible dins de l'ordre social.
Els conservadors ‘contrarrevolucionaris’
El terme neix en l'etapa de la revolució francesa per descriure els contraris de la Revolució i l'anomenada “època de les revolucions”. Es distingeixen dels conservadors en el fet que ells es negaven a participar de l'aparent desordre de secularització, al contrari dels conservadors com Burke, qui sí que hi participava.
Els principals pensadors del contrarrevolucionarisme són Lamennais i Maistre. La idea principal dels contrarrevolucionaris era que l'únic capaç de crear una estructura de poder han de ser les Santes Escriptures. Els contrarevolucionaris defensen la unió entre l'Església i la política i rebutgen per complet la divisió de poders. No obstant això, molts contrarevolucionaris com Haller són conscients que recuperar un “ordre natural” és utòpic i només es pot aconseguir acabant amb l'enemic polític; defensant, per això, la guerra civil i les dictadures. Així que estem davant d'una “corrent ideològica” amb moltes discrepàncies en el seu si.
Difusió de l'ideari conservador antirrevolucionari
El corrent literari del romanticisme va ser clau en l'inici de la difusió d'idees liberals antirrevolucionàries a Alemanya, donada la mentalitat conservadora dels escriptors romàntics alemanys (altres autors adscrits a la mateixa corrent literària tindrien altres ideals com és el cas dels romàntics italians liberals). El romanticisme alemany, que va començar a prendre pes després de la traducció a l'alemany de “Reflections”, obra d'Edmund Burke (considerat el pare del liberalisme conservador britànic) mirava cap al passat, cap als orígens de la seva nació, era clarament antimodern i antidemocràtic, i rebutjava el racionalisme. Amb tals orígens, el conservadorisme antirrevolucionari s'expandiria aviat per Europa i el món.
L'expansió de l'antirevolucionarisme al Regne Unit del segle XIX vindria de la mà de Coleridge, polític tradicionalista que prenia els seus ideals del romanticisme i que posava la religió com a pilar fonamental de la seva ideologia. Ell, juntament amb l'utilitarista Bentham, dominaria la política britànica del segle XIX (segons Stuart Mill).
A Espanya tenim Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva Constitució interna que pretenia repartir la sobirania nacional entre el rei i les Corts i Martínez Marina amb el seu ideal d'unir les Corts liberals amb les preliberals
Però l'exemple més destacable és França. Allà sorgiren dues vessants amb l'esclat de la revolució francesa de 1789, ambdues antirrevolucionàries; la dels qui pretenien una mena de govern mixt entre la monarquia i el poble, permetent la modernització de França, i la dels qui volien tornar a la representació per ordres i les convocatòries d'Estats Generals, amb algunes reformes fiscals i administratives.
