La sentència del Tribunal Suprem contra José Luis Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama no només condemna una trama de corrupció. També deixa una pregunta políticament explosiva i jurídicament incòmoda: és proporcional que l'empresari que va pagar, va canalitzar o va facilitar les dádivas quedi pràcticament fora de presó mentre els càrrecs públics reben penes de 24 i 19 anys?
La sentència imposa a José Luis Ábalos una condemna total de 24 anys i tres mesos de presó, amb un límit màxim de compliment efectiu de 16 anys i mig; a Koldo García, 19 anys i vuit mesos, amb un màxim de 15 anys; i a Víctor de Aldama, quatre anys i mig de presó. Però la diferència essencial no està només en la xifra. Està en l'execució: Aldama no entrarà a presó si compleix les condicions fixades pel tribunal, entre elles no delinquir durant cinc anys, comparèixer semestralment i invertir un any en treballs en benefici de la comunitat.
El resultat és difícil d'explicar en termes de percepció ciutadana: el corruptor condemnat per suborn actiu queda fora de la presó; els corromputs, en canvi, reben penes pròpies de les grans causes de corrupció de la democràcia.
La Sala justifica el tracte privilegiat d'Aldama en la seva “col·laboració amb la justícia”. La sentència sosté que l'empresari va aportar dades, documentació i informació rellevant, i que la seva declaració va permetre avançar en la investigació. Però aquí comença el debat. Perquè una cosa és reconèixer una col·laboració útil i una altra molt diferent convertir aquesta col·laboració en una mena de salconduit penal quan el propi relat de la resolució enumera un ampli conjunt de proves independents: informes policials, documentació administrativa, missatges, correus electrònics, converses, testimonis, dades bancàries i documentació procedent d'Hisenda.
Dit d'una altra forma: Aldama no sembla ser la prova. Aldama és, en molts punts, l'intèrpret interessat d'una prova que ja estava sent construïda per altres mitjans.
El Tribunal Suprem afirma que el seu testimoni “va confirmar”, “va apuntalar” i “va contextualitzar” elements que ja havien obtingut els investigadors. Aquesta expressió és clau. Confirmar no és descobrir. Apuntalar no és aportar la prova reina. Contextualitzar no és necessàriament ser imprescindible. I si la condemna descansa en un quadre probatori plural, com la pròpia sentència sosté, el benefici penal concedit a l'empresari exigeix una explicació molt més exigent que la mera invocació del penedit.
La paradoxa s'engrandeix quan es miren els diners. La sentència acorda el decomís de 430.298 euros com a guanys procedents del delicte de suborn: 340.000 euros per pagaments mensuals de 10.000 euros durant 34 mesos, 82.295 euros pel lloguer d'un habitatge i 8.000 euros per una altra renda. També fixa una responsabilitat civil de 34.450 euros per a INECO i 9.500,54 euros per a TRAGSATEC. Però el mateix relat de fets provats parla de comissions canalitzades per Aldama a través de les seves societats per imports milionaris en operacions relacionades amb Soluciones de Gestión, 3,7 milions només en les mascaretes. La conseqüència pràctica és demolidora: es decomissa una part mínima i molt concreta, no tot el flux econòmic que envolta l'actuació de l'empresari. I, com la sentència és ferma, podrà quedar-se amb aquesta comissió.
El Suprem fins i tot descarta imposar-li la multa milionària vinculada a l'aprofitament d'informació privilegiada perquè l'absol d'aquest delicte. Jurídicament pot sostenir-se. Políticament i des de l'equitat penal, el missatge és molt més problemàtic: qui apareix com a beneficiari empresarial de la trama obté una rebaixa dràstica, evita la presó i queda protegit per una atenuant molt qualificada.
La comparació amb altres causes de corrupció, especialment del Partido Popular, il·lumina encara més el contrast. En Gürtel, Francisco Correa, cap de la trama empresarial, va rebre 51 anys de presó després de la revisió del Suprem; Luis Bárcenas, 29 anys i un mes; Pablo Crespo, 36 anys i vuit mesos; Alberto López Viejo, 27 anys i deu mesos. Allà el capitost empresarial no va ser premiat amb la llibertat per la seva posició de corruptor útil, sinó situat en el centre del càstig penal.
En la peça de la caixa B del PP, el Suprem va acabar reduint per dilacions indegudes les penes fins a nivells molt inferiors, amb Bárcenas en vuit mesos de presó pel pagament en negre de la reforma de Génova. En Púnica, l'Audiència Nacional ha imposat penes de fins a vuit anys i dos mesos per adjudicacions públiques i suborns en ajuntaments madrilenys. En Kitchen, la Fiscalia ha arribat a demanar 15 anys de presó per a l'exministre Jorge Fernández Díaz per l'operatiu parapolicial contra Bárcenas. La comparació no serveix per fer una equivalència automàtica —cada cas té delictes, proves i concursos diferents—, però sí per assenyalar una anomalia: els 24 anys d'Ábalos apareixen com una pena duríssima fins i tot en l'escala de grans casos de corrupció, mentre Aldama queda situat en l'extrem oposat.
La desigualtat no és només en la condemna. També va ser abans, en les mesures cautelars. Ábalos i Koldo van acabar en presó provisional per risc de fuga davant la proximitat del judici. Aldama, en canvi, va sortir de presó després de declarar i oferir col·laboració. És a dir: l'incentiu processal va operar des del principi a favor de l'empresari. Primer va servir per sortir de presó preventiva, on estava pel cas Hidrocarburs. Després, per rebaixar la pena. Finalment, per evitar el seu ingrés efectiu a la presó.
L'arrepentido és una figura legítima. Pot ser imprescindible per desarticular organitzacions criminals, especialment quan s'investiguen trames opaques de corrupció. Però el seu ús exigeix una regla d'or: el premi ha de guardar proporció amb l'aportació real. Si el col·laborador entrega proves decisives, inèdites, verificables i sense les quals no hi hauria condemna, el benefici penal té sentit. Si la seva aportació consisteix a ordenar, confirmar o reforçar un material probatori ja existent, el premi ha de ser menor. Si l'aportació és en altres casos més que en el que es jutja, encara menor.
Aquest és el gran punt feble de la sentència. El Suprem sosté que sense Aldama no hauria estat possible avançar de la mateixa manera. Però també descriu una causa plena de proves objectives alienes a la seva voluntat: correus, missatges, documents, testimonis, dades econòmiques, contractes i actuacions administratives. La condemna no sembla descansar exclusivament ni tan sols principalment en la paraula o proves aportades per l'empresari. I si no descansa exclusivament en la seva paraula, la pregunta és inevitable: per què se li concedeix un benefici tan extraordinari?
La justícia penal democràtica ha de ser severa amb la corrupció, però també coherent en la seva severitat. Si castiga el polític amb penes de més de dues dècades i deixa l'empresari corruptor sense presó efectiva, ha d'explicar molt bé per què. No n'hi ha prou amb dir que va col·laborar. Cal demostrar que la seva col·laboració va ser tan imprescindible que justifica el desequilibri.
Perquè, altrament, el missatge institucional és pervers: el corruptor que paga, cobra, intermèdia i se'n beneficia pot acabar millor que el càrrec públic que rep o afavoreix la dádiva. I aquesta lògica, portada al límit, converteix la justícia penal en un mercat d'incentius on qui millor negocia la seva confessió obté la millor sortida.
El cas Koldo deixa una condemna històrica. Però també deixa una sospita de desproporció. Ábalos i Koldo han estat castigats amb una duresa extraordinària. Aldama, en canvi, ha rebut el premi màxim que pot rebre un condemnat: no entrar a la presó. La qüestió no és si s'havia d'aplicar un atenuant qualificat. La qüestió és si aquest atenuant havia de convertir l'empresari corruptor en el gran beneficiari de la sentència.
La justícia no només ha de castigar. Ha de mesurar. I en aquesta sentència la mesura planteja un dubte legítim: si el corruptor surt pràcticament indemne, quina equitat penal queda per als altres?
Afegeix ElConstitucional.es com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Mantén-te informat de totes les notícies d'última hora i amb la millor informació. Contra la desinformació, per la democràcia i els drets socials.