El 20 d'octubre de 2011, les televisions de tot Espanya van difondre una notícia que periodistes, polítics i ciutadans feia més de quatre dècades que esperaven: ETA anunciava el cessament definitiu de la seva activitat armada. L'organització terrorista feia servir així un eufemisme per referir-se a l'abandonament dels assassinats, els segrestos, les extorsions i els atemptats amb què havia intentat imposar el seu projecte polític mitjançant la violència.
La notícia va arribar en un país que encara patia els efectes d'una profunda crisi econòmica, les conseqüències de la qual acaparaven bona part de l'atenció pública. No obstant això, aquell comunicat marcava un punt d'inflexió en la història recent d'Espanya: després de més de mig segle d'existència, ETA reconeixia el final de la seva campanya terrorista, encara que la seva dissolució definitiva encara trigaria diversos anys.
ETA: una història criminal
ETA són les sigles d'Euskadi Ta Askatasuna, expressió traduïda habitualment com a «País Basc i Llibertat». L'organització va néixer el juliol de 1959, fundada per joves nacionalistes bascos procedents d'Ekin, un grup sorgit en l'entorn del Partit Nacionalista Basc (PNV).
En els seus primers anys, ETA es va presentar com una organització d'alliberament nacional que lluitava contra la dictadura franquista. No obstant això, la seva evolució cap al terrorisme marcaria una trajectòria caracteritzada per l'assassinat de persones de diferents ideologies, membres de les forces de seguretat, militars, representants polítics, empresaris i ciutadans sense vinculació amb el conflicte polític.
El seu primer assassinat va ser el del guàrdia civil José Antonio Pardines, el 7 de juny de 1968, quan regulava el trànsit en una carretera de Guipúscoa. Dos mesos després, ETA va assassinar Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa i conegut per la seva participació en la repressió policial durant el franquisme.
El desembre de 1970, el procés de Burgos contra diversos membres de l'organització va contribuir a projectar internacionalment la imatge d'ETA com a moviment d'oposició a la dictadura. No obstant això, el rebuig al franquisme no es pot confondre amb una justificació dels seus crims: l'organització mantindria la violència fins i tot després de l'arribada de la democràcia.
El desembre de 1973 va perpetrar un dels atemptats més transcendentals de la seva història: l'assassinat de Luis Carrero Blanco, president del Govern i principal col·laborador de Francisco Franco. Els terroristes van excavar un túnel sota el carrer Claudio Coello de Madrid i van col·locar explosius que van fer saltar pels aires el vehicle oficial en què viatjava.
L'atemptat va tenir una enorme repercussió política, en tractar-se de l'assassinat d'un mandatari de primer nivell.
Segons explicaria Santiago Carrillo anys després, se'l va contactar des de Madrid per preguntar-li si estava implicat en aquest atemptat. El PCE es desvincularia de tota acció criminal d'ETA i prohibiria als seus advocats actuar de defensa en implicats en actes d'ETA.
Però la violència d'ETA no es va limitar a objectius vinculats directament amb l'aparell de l'Estat. El 13 de setembre de 1974, una bomba col·locada a la cafeteria Rolando, al costat de la Direcció General de Seguretat de Madrid, va causar tretze morts i desenes de ferits. Va ser el seu primer atemptat massiu i indiscriminat contra la població civil. La majoria de les víctimes no eren policies, malgrat que l'establiment era freqüentat per funcionaris de l'organisme policial proper.
La massacre va provocar una profunda crisi interna en l'organització i va contribuir a la divisió entre ETA polític-militar i ETA militar. La primera acabaria desapareixent el 1982, mentre que la segona continuaria defensant el terrorisme com a instrument per assolir els seus objectius independentistes.
L'estratègia d'ETA es recolzava, entre altres elements, en una dinàmica d'«acció-reacció»: provocar una resposta de l'Estat que pogués alimentar el rebuig a les institucions espanyoles i justificar nous actes de violència. La repressió franquista i els abusos policials van contribuir a crear simpaties cap a l'organització en determinats sectors, però la continuïtat dels seus assassinats durant la democràcia acabaria erosionant progressivament aquesta legitimitat que pretenia atribuir-se.
Els anys vuitanta: l'època del plom
La dècada de 1980 va ser especialment sagnant. El 1980, l'any més mortífer de la seva història, ETA va assassinar més de cent persones. El terrorisme es va convertir en una de les principals preocupacions de la jove democràcia espanyola, encara marcada per la inestabilitat política i el temor a una involució autoritària.
En determinats sectors de les Forces Armades i dels cossos de seguretat creixia la frustració davant la persistència dels atemptats. Aquest clima de tensió va formar part del context en què es va produir el cop d'Estat fallit del 23 de febrer de 1981, tot i que les seves causes van ser més àmplies i no es poden reduir al terrorisme.
La violència va assolir nivells especialment dramàtics en la segona meitat de la dècada. El 1986, ETA va assassinar dotze guàrdies civils mitjançant un cotxe bomba a la plaça de la República Dominicana de Madrid.
Un any després, el 19 de juny de 1987, va perpetrar l'atemptat d'Hipercor, a Barcelona. Una bomba col·locada en un centre comercial va causar 21 morts i nombrosos ferits, convertint-se en l'atemptat més mortífer de l'organització.
El desembre d'aquest mateix any, una altra bomba va destruir la casa caserna de la Guàrdia Civil de Saragossa. Van morir onze persones, entre elles sis menors d'edat.
Aquests crims van evidenciar que la violència d'ETA ja no podia explicar-se com una lluita contra una dictadura desapareguda. La democràcia havia estat restablerta, el País Basc comptava amb institucions autonòmiques pròpies i, tot i així, l'organització continuava assassinant per imposar els seus objectius polítics.
Els GAL: La lluita bruta contra ETA
Enmig de la voràgine terrorista d'ETA, entre 1983 i 1987 van operar els anomenats Grups Antiterroristes d'Alliberament, un grup terrorista la intenció del qual era eliminar els terroristes d'ETA, causant en total 27 assassinats, dels quals s'estima que nou no tenien res a veure amb ETA.
Els tribunals de justícia van declarar provat que els GAL van ser finançats per alts càrrecs del ministeri de l'interior, sent condemnat per això el ministre José Barrionuevo el 1998, malgrat que el dirigent socialista sempre mantindria la seva innocència.
Els anys noranta: l'aïllament social i l'esperit d'Ermua
Durant els anys noranta, ETA va continuar recorrent als cotxes bomba, els atemptats selectius, els segrestos i els assassinats de representants polítics.
El 1991, un atemptat a Madrid contra funcionaris de policia va deixar greument ferida Irene Villa, que va perdre les dues cames, mentre que la seva mare va patir també l'amputació d'una cama. El cas es va convertir en un dels símbols més coneguts de les conseqüències humanes del terrorisme.
El 1992, la detenció de la cúpula d'ETA a Bidart, França, va suposar un dur cop per a la seva estructura dirigent. No obstant això, l'organització va aconseguir reorganitzar-se i va continuar atemptant.
La mobilització ciutadana contra el terrorisme va anar creixent. L'assassinat de Francisco Tomás y Valiente, expresident del Tribunal Constitucional, al seu despatx de la Universitat Autònoma de Madrid, el febrer de 1996, va provocar una multitudinària resposta social. La indignació travessava les diferències ideològiques i reflectia un rebuig cada vegada més ampli a la violència.
Aquell mateix any, ETA va segrestar José Antonio Ortega Lara, funcionari de presons a qui va mantenir captiu durant 532 dies en un zulo de Mondragón. La Guàrdia Civil va aconseguir alliberar-lo l'1 de juliol de 1997.
Pocs dies després, l'organització va segrestar Miguel Ángel Blanco, regidor del Partit Popular a Ermua, i va exigir l'acostament dels presos d'ETA al País Basc. El Govern no va acceptar l'ultimàtum i el regidor va ser assassinat el 13 de juliol de 1997, després de romandre segrestat durant gairebé dos dies.
La seva mort va desencadenar una mobilització popular sense precedents recents, coneguda com l'Esperit d'Ermua. Milers de ciutadans van sortir als carrers, també al País Basc, per condemnar l'assassinat i denunciar la violència. Les protestes van assenyalar així mateix Herri Batasuna, l'entorn polític de l'esquerra abertzale que no s'havia desmarcat de manera inequívoca d'ETA.
La societat basca va començar a mostrar amb major contundència el seu rebuig al terrorisme. La por, que durant anys havia dificultat la protesta pública, va començar a cedir terreny davant la mobilització ciutadana.
No obstant això, ETA no va abandonar la seva estratègia. El 1998 va assassinar a Sevilla el regidor del PP Alberto Jiménez-Becerril i la seva esposa, Ascensión García Ortiz.
La treva de 1998: una esperança frustrada
El 16 de setembre de 1998, ETA va anunciar una treva unilateral i indefinida que entraria en vigor dos dies després. Era la primera vegada que declarava un alto el foc d'aquestes característiques, i l'anunci va obrir una etapa d'expectatives sobre la possibilitat de posar fi al terrorisme.
La declaració es va produir quatre dies després de la signatura de la Declaració de Lizarra, un acord impulsat per forces nacionalistes basques i altres organitzacions per promoure una solució política al conflicte. El Govern de José María Aznar, per la seva banda, va autoritzar contactes amb representants d'ETA per comprovar si existia una voluntat real d'abandonar les armes.
El maig de 1999 es va celebrar una trobada entre representants de l'Executiu i de l'organització terrorista a Suïssa. No obstant això, les converses no van prosperar. Les discrepàncies sobre l'abast de la negociació i les exigències polítiques d'ETA van impedir assolir un acord.
El 28 de novembre de 1999, la banda va anunciar que donava per acabada la treva, que es va fer efectiva el 3 de desembre. Tot just unes setmanes després, el 21 de gener de 2000, va assassinar a Madrid el tinent coronel Pedro Antonio Blanco mitjançant un cotxe bomba.
La tornada als assassinats va confirmar el fracàs d'aquell alto el foc. La treva havia generat esperances, però no havia conduït a l'abandonament definitiu de la violència.
La violència continuava, però el context polític i social era cada vegada menys favorable a l'organització.
En els anys següents, ETA va tornar a assassinar polítics, periodistes, empresaris i membres de les forces de seguretat. Entre les seves víctimes hi van haver Fernando Buesa, dirigent socialista basc, i el seu escorta Jorge Díez, assassinats el febrer de 2000; el periodista José Luis López de Lacalle, al maig; o l'exministre socialista Ernest Lluch el novembre de 2000.
Batasuna: la il·legalització del seu braç polític
La relació entre ETA i el seu entorn polític va ser un dels grans debats de la democràcia espanyola. Herri Batasuna, coalició sorgida el 1978, es va convertir en la principal expressió electoral de l'esquerra abertzale vinculada a l'entorn de l'organització terrorista. Posteriorment va adoptar altres denominacions, entre elles Euskal Herritarrok i Batasuna.
Durant anys, aquests partits van defensar la independència del País Basc, però la seva trajectòria va quedar marcada per la seva relació amb ETA i per la seva negativa a condemnar de manera inequívoca nombrosos atemptats.
El 2002, les Corts Generals van aprovar la Llei Orgànica de Partits Polítics, que va establir mecanismes judicials per il·legalitzar formacions que vulneressin de forma greu i reiterada els principis democràtics contemplats en la llei.
El març de 2003, el Tribunal Suprem va declarar il·legals i va ordenar la dissolució d'Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna. La decisió va ser confirmada posteriorment pel Tribunal Constitucional i anys més tard pel Tribunal Europeu de Drets Humans.
La sentència va considerar acreditada la vinculació d'aquestes formacions amb l'estratègia d'ETA i la seva contribució al blanqueig polític i normalització de la violència.
La treva de 2006: l'últim intent fallit
El 22 de març de 2006, ETA va anunciar un nou alto el foc permanent. El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va obrir una via de diàleg amb l'organització, amb la intenció de comprovar si l'anunci podia conduir al final definitiu del terrorisme.
En aquesta ocasió, el Partit Popular va exercir una dura oposició contra el govern socialista, en oposar-se als contactes amb l'organització terrorista.
El 30 de desembre de 2006, l'organització va fer esclatar una bomba a l'aparcament de la terminal T-4 de l'aeroport de Madrid-Barajas. L'explosió va destruir part de les instal·lacions i va causar la mort de dos ciutadans equatorians, Carlos Alonso Palate i Diego Armando Estacio.
L'atemptat va suposar el cop definitiu al procés de diàleg. Tot i que ETA no va anunciar formalment la ruptura de la treva fins al juny de 2007, l'atac de Barajas havia demostrat la nul·la disposició d'ETA al diàleg.
En els mesos següents, l'organització va reprendre plenament la seva activitat terrorista. El desembre de 2007 va assassinar a França els guàrdies civils Fernando Trapero i Raúl Centeno, i el març de 2008 va matar a Mondragón l'exregidor socialista Isaías Carrasco.
El fracàs de la treva de 2006 va reforçar l'escepticisme davant les declaracions d'alto el foc d'ETA. Després de les experiències de 1998 i 2006, la societat espanyola havia comprovat que els anuncis de treva no equivalien necessàriament a una decisió irreversible d'abandonar les armes.
El principi del final
A partir de finals de la dècada de 2000, ETA es trobava cada vegada més debilitada per la cooperació policial i judicial entre Espanya i França, les detencions dels seus dirigents, la incautació d'armes i explosius i l'aïllament social i polític de l'organització.
La pressió policial va reduir la seva capacitat operativa, mentre que la condemna social del terrorisme s'havia estès de forma considerable. Al mateix temps, sectors de l'esquerra abertzale van començar a defensar la necessitat d'abandonar definitivament la violència per poder desenvolupar el seu projecte polític per vies exclusivament democràtiques.
El 20 d'octubre de 2011, ETA va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada. El comunicat va arribar tres dies després de la Conferència Internacional de Pau d'Aiete, celebrada a Sant Sebastià, en la qual personalitats internacionals havien reclamat el final de la violència.
L'abril de 2017, ETA va anunciar que havia culminat el seu desarmament, procés que es va desenvolupar amb la participació de mediadors i representants de la societat civil. Finalment, el 3 de maig de 2018, l'organització va comunicar la seva dissolució definitiva.
Quinze anys després: la memòria de les víctimes
Quinze anys després del cessament definitiu de l'activitat terrorista, ETA pertany a la història, però les conseqüències dels seus crims segueixen presents en la societat espanyola.
L'organització va assassinar més de 850 persones, va deixar milers de ferits i va provocar el patiment d'innombrables famílies. Les seves víctimes van ser militars, policies, guàrdies civils, polítics de diferents ideologies, empresaris, periodistes, nens i ciutadans anònims que van perdre la vida per trobar-se en el lloc equivocat o per representar allò que ETA pretenia combatre.
La derrota de l'organització terrorista va ser el resultat de dècades de resistència democràtica, del treball de les forces de seguretat, de la cooperació internacional, de l'actuació dels tribunals i de la mobilització d'una societat que va anar perdent la por a denunciar els assassinats.
Segons associacions de víctimes, s'estima que queden més de tres-cents assassinats sense aclarir i que no han derivat en sentència judicial.
En l'actualitat, s'estan traslladant gradualment presos d'ETA a presons del País Basc, ja que durant el període criminal d'ETA i per motius de seguretat es va decidir que la dispersió era la millor opció per mantenir-los aïllats entre si.