La pel·lícula La bola negra, dirigida per Javier Calvo i Javier Ambrossi, Los Javis, continua fent parlar dues setmanes després de la seva estrena.
L'última polèmica desfermada a les xarxes socials al voltant de la pel·lícula o, més aviat, al voltant de la seva banda sonora, ha vingut arran de la interpretació en el programa de Televisió Espanyola La revuelta, presentat per David Broncano, de la cançó Soldadito español per part de la cantant Judeline la setmana passada.
Aquesta cançó està incorporada a la banda sonora de la pel·lícula, en concret apareix al principi de la cinta i ha estat un dels temes més celebrats per part del públic juntament amb la cançó La nieve, de Guitarricadelafuente.
Però per què s'ha generat la polèmica?
El programa de Televisió Espanyola va publicar la interpretació de la cançó versionada per Judeline al seu compte de X, i els comentaris no es van fer esperar. En el gruix dels mateixos podien dividir-se entre aquells que rabiaben perquè aquesta cançó — escrita originalment el 1927 per Jacinto Guerrero— fos reproduïda i versionada en un espai que ells consideren «progre», realitzant judicis de valor absurds sobre el programa.
D'altra banda, i en el costat contrari, sectors que consideraven que la cançó era una exaltació del colonialisme i el franquisme. Del colonialisme perquè aquesta cançó va ser escrita en el context de la Guerra del Rif, en la qual Espanya combatia les tropes rifenyes, i del franquisme perquè la cançó va ser difosa àmpliament durant la dictadura.
No obstant això, aquestes dues postures em semblen intel·lectualment pobres:
En primer lloc, per als sectors de la ultradreta, que consideren indigne que una cançó «fetitxe» del que consideren el seu llegat es reprodueixi en un mitjà que consideren d'esquerra només mostra el seu ja conegut sectarisme i el seu ànim d'apropiar-se de tot allò que pugui sonar a patriòtic. L'apropiació per part de la dreta dels símbols més propers al patriotisme ha fet precisament que gran part de la societat els repudiï, per la qual cosa es pot afirmar que aquests sectors tenen una gran responsabilitat amb la —cada vegada menys— no identificació per part de molts espanyols de símbols com la bandera, l'himne o el folklore popular o religiós.
Per part dels sectors de l'extrema esquerra, es peca del contrari: d'un purisme ideològic asfixiant, incapaç d'apropiar-se o reapropiar-se d'elements que haurien de ser comuns.
Per posar en context, aquests sectors han arribat a atacar a Adelante Andalucía per defensar la protecció de la cultura popular i religiosa a Andalusia, molt lligada, per exemple, a les processons de Setmana Santa.
Hi ha part de l'esquerra que repudia allò que faci olor d'espanyol perquè sembla que porta una contaminació d'origen, quan és evident que aquesta reapropiació seria útil en dues vessants: en la reconnexió de l'esquerra amb un electorat que ja fa temps va deixar d'acomplexar-se pels símbols patris, i perquè aquesta reapropiació faria volar els esquemes mentals de la ultradreta en «robar-los» part del seu, suposat, patrimoni cultural.
La polèmica d'aquests dies en xarxes socials respecte a Soldadito español m'ha traslladat irremeiablement al que sol passar quan arriba Setmana Santa i la Legió interpreta el mític El novio de la muerte en la processó del Santísimo Cristo de la Buena Muerte a Màlaga.
Quan el trasllat de l'anomenat «Cristo de Mena» és retransmès el matí de Dijous Sant per TVE, no falten usuaris a les xarxes socials que consideren l'himne com una «rèmora franquista», quan la veritat és que la cançó, que originalment va ser un cuplet, va ser estrenada per la cantant Lola Montes al Teatro Vital Aza de Màlaga el 1921, quinze anys abans de la Guerra Civil, i que amb el pas dels anys s'ha convertit en un himne que canten transversalment la majoria de malaguenys, independentment de la seva ideologia o valors, ja que es percep més aviat com un símbol d'identitat a la ciutat.
L'esquerra intel·lectual del país, faria bé d'acostar-se a aquests fets amb menys purisme ideològic, perquè la veritat és que, de seguir així, predicaran cada vegada més per a un nínxol social minvant.
És, no obstant això, comprensible que moltes d'aquestes expressions culturals puguin, causar recels perquè encara en les generacions, sobretot grans, és present l'ús que el règim dictatorial va fer d'elles, però és molt més útil la reapropiació que la seva denostació, a tenor de la pròpia evolució social de la població espanyola.
En definitiva, l'ús cultural de soldadito español, hauria de tractar-se amb normalitat, ara que molts l'han redescobert gràcies a la pel·lícula dels Javis, tenint en compte que al final cada persona, dona el significat que vol als diferents elements culturals de la nostra història, i que el seu significat en cap cas ha d'entendre's com a estàtic al llarg del temps.