Com cada 12 d'octubre, dia de la Fiesta Nacional de España, o de la Hispanitat, sorgeixen debats especialment entre col·lectius descolonials sobre la conveniència que el Dia Nacional d'Espanya sigui el 12 d'octubre, dia que celebra l'arribada de Cristòfor Colom a terres americanes, després que partís el 3 d'agost de 1492 del Port de Palos, amb una tripulació de 92 marins embarcats en la nau Santa María i les caravel·les la Niña i la Pinta.
Parlar, doncs, de la presència espanyola a Amèrica continua sent, cinc segles després, una qüestió capaç d'aixecar passions. Per a alguns, l'arribada dels espanyols al Nou Món constitueix poc menys que el començament d'una empresa d'explotació i destrucció sistemàtica de pobles indígenes. Per a altres, al contrari, la conquesta va ser una gesta civilitzadora sense ombres que hauria de contemplar-se únicament des de l'èpica.
La història, però, rares vegades admet semblants simplificacions.
L'anomenada llegenda negra espanyola va néixer i es va desenvolupar a partir de relats que van presentar Espanya com una potència particularment cruel, fanàtica i exterminadora. Aquelles representacions van tenir una enorme difusió a Europa, especialment entre les potències rivals de la Monarquia Hispànica. Però combatre la llegenda negra no exigeix negar els abusos comesos per espanyols a Amèrica. Al contrari: exigeix contemplar-los dins del seu context històric i, sobretot, distingir entre el que ordenava la Corona i allò que van fer determinats conqueridors, encomenderos i funcionaris incomplint les pròpies normes de la Monarquia.
I precisament aquí apareix un dels elements més singulars de la història hispànica: l'existència, des de dates molt primerenques, d'una preocupació jurídica per la condició dels pobles indígenes.
Isabel la Catòlica i la protecció dels indígenes
Per comprendre aquesta qüestió cal retrocedir fins i tot abans de les grans conquestes continentals.
En el codicil del seu testament, atorgat el 1504, Isabel la Catòlica va deixar expressament establert que els habitants de les Índies havien de ser tractats justament i que els seus successors havien d'evitar que rebessin greuges en les seves persones i béns. La reina recordava que la finalitat de la presència castellana en aquelles terres estava vinculada també a la seva evangelització i ordenava que qualsevol greuge sofert fos reparat,
tot i que és cert que aquests extrems no sempre es van complir i va ser necessària la promulgació de legislació específica sobre l'assumpte, i que aquesta es pogués fer complir.
La qüestió no era solament moral. També era jurídica. Les butlles alexandrines de 1493, concedides pel papa Alexandre VI, van proporcionar als Reis Catòlics un marc de legitimació per a l'expansió castellana i van establir entre els seus objectius la propagació de la fe cristiana. Les butlles s'han d'entendre dins de la concepció política i religiosa pròpia de l'Europa medieval i moderna, i no com una mena d'escriptura contemporània
Des de molt aviat es va desenvolupar un intens debat sobre la legitimitat de la conquesta, la naturalesa dels pobles americans i els límits del poder dels espanyols.
Aquest debat seria extraordinàriament important per a la història del dret.
Les Lleis de Burgos de 1512: quan la Corona va intentar regular la conquesta
El 1512, amb prou feines dues dècades després del descobriment d'Amèrica, la Monarquia va promulgar les Lleis de Burgos.
La seva existència resulta especialment rellevant perquè demostra que la Corona no va deixar completament al marge la qüestió del tracte als indígenes. Les disposicions intentaven regular les relacions laborals, l'evangelització i les condicions de vida dels indígenes dins del sistema d'encomana, que, tanmateix, continuava sent una institució profundament desigual i permetia als encomanadors obtenir tributs i serveis dels indígenes. Però existia una diferència fonamental entre reconèixer jurídicament obligacions envers els indígenes i considerar legítima qualsevol forma d'explotació sense límit.
La Corona establia obligacions concretes i, al mateix temps, intentava controlar els abusos.
La qüestió tornaria a esclatar amb molta més intensitat durant el regnat de Carles I.
Les Lleis Noves i la defensa de l'indígena
Les denúncies dels abusos comesos a Amèrica, protagonitzades entre altres per religiosos com Bartolomé de las Casas, van alimentar un enorme debat a la Monarquia Hispànica.
El resultat van ser les Lleis Noves de 1542, promulgades per Carles I.
El seu llenguatge resulta revelador. La legislació afirmava que els indígenes havien de ser tractats com a persones lliures i vassalls de la Corona i prohibia que fossin esclavitzats. També ordenava a les autoritats prestar especial atenció als maltractaments i castigar els excessos comesos contra ells.
Les Lleis Noves van intentar a més limitar el poder dels encomenderos i establir que les encomiendas no poguessin transmetre's indefinidament.
Però aquí trobem també una realitat incòmoda que no ha d'ocultar-se.
No obstant això, la legislació no sempre es va complir, ja que els interessos econòmics dels colons i encomenderos eren enormes i les distàncies entre Amèrica i la Cort feien difícil l'aplicació efectiva de les ordres reials. La resistència va arribar a ser tan intensa que el 1545 Carles V va haver de modificar la disposició que impedia la transmissió hereditària de les encomiendas.
Hi va haver abusos, violència, explotació, esclavització il·legal i apropiacions injustes. Hi va haver conqueridors i encomenderos que van actuar moguts per la riquesa i el poder i que, en ocasions, van desobeir les ordres de la Corona, negar-ho seria falsejar la història.
Però tampoc resulta correcte convertir cadascun d'aquests abusos en l'expressió d'una política espanyola dissenyada deliberadament per exterminar els pobles americans. De fet, és fals que existís una intenció genocida per part de la corona espanyola, primerament per la motivació de la conquesta que teòricament era evangelitzadora, i segon per una qüestió més pràctica: la mà d'obra. Si Espanya hagués volgut executar un genocidi, això és, exterminar els indígenes pel fet de ser-ho, no tindria sentit l'interès evangelitzador i cultural.
Espanya va jutjar moralment la seva pròpia conquesta
Existeix, a més, un fet que hauria d'ocupar un lloc molt major en les explicacions habituals sobre la conquesta d'Amèrica: els espanyols van discutir apassionadament sobre la legitimitat del que estaven fent.
A l'Europa del segle XVI no era habitual que una potència conqueridora sotmetés la seva pròpia expansió a un examen moral i jurídic semblant.
Francisco de Vitoria, Bartolomé de las Casas, Juan Ginés de Sepúlveda i molts altres van participar en un debat extraordinàriament complex sobre la naturalesa dels indígenes, els drets dels pobles, la legitimitat de la guerra i els límits del poder imperial.
En concret, Francisco de Vitoria és considerat el pare del dret internacional de gents, en reconèixer l'indígena com a ésser racional i dotat de dignitat i drets.
En la pròpia Monarquia Hispànica va existir, doncs, una discussió intel·lectual sobre si la conquesta podia considerar-se justa i sota quines condicions.
La història d'Espanya a Amèrica va ser, per tant, una combinació d'evangelització, conquesta, mestissatge, explotació, legislació, resistència, violència, intercanvi cultural i creació de noves societats.
Reduir tot allò a una sola paraula —«genocidi», «civilització», «saqueig» o «gesta»— empobreix la història.
La llegenda negra i la necessitat de mirar la història completa
L'anomenada llegenda negra va tenir èxit perquè presentava una imatge extraordinàriament senzilla: una Espanya fanàtica i cruel que hauria portat a Amèrica únicament violència, intolerància i explotació. La realitat va ser molt més contradictòria.
Espanya va conquerir territoris. Hi va haver guerres i violència. Es van produir abusos gravíssims i explotació econòmica. Van morir innombrables indígenes, encara que les causes de la catàstrofe demogràfica americana van ser múltiples i les epidèmies van tenir un paper fonamental.
Però, simultàniament, la pròpia Monarquia va desenvolupar una legislació específica per a regular la conquesta, protegir els indígenes, limitar els abusos i reconèixer-los com a vassalls.
I aquesta legislació no va ser simplement decorativa: va generar conflictes reals entre la Corona i els qui volien mantenir els seus privilegis.
Per això, desmuntar la llegenda negra no significa construir una llegenda rosa. No es tracta de substituir un mite negatiu per un altre de positiu.
Es tracta de recuperar una història en la qual Espanya apareix amb totes les seves contradiccions: conqueridora i legisladora, imperial i mestissa, religiosa i crítica amb si mateixa, capaç de cometre abusos i, al mateix temps, capaç de discutir jurídicament la legitimitat d'aquests abusos.
La Hispanitat no pot entendre's simplement com una prolongació de l'antiga Monarquia Hispànica. És una cosa diferent: una comunitat cultural construïda durant segles, formada per pobles diversos que comparteixen una llengua, una part fonamental de la seva tradició jurídica, una història entrellaçada, una enorme herència literària, artística i religiosa i determinades formes d'entendre la societat i la vida.
Espanya no és propietària d'aquesta comunitat.
Mèxic, Colòmbia, Argentina, Perú, Xile, Veneçuela, Cuba, República Dominicana, Guatemala, Equador, Bolívia, Paraguai, Uruguai, Hondures, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica, Panamà i tants altres països no són sucursals de cap metròpoli.
Són nacions sobiranes. Juntament amb les quals Espanya pot i ha de desenvolupar una aliança geopolítica basada en la pròpia defensa dels interessos d'Espanya i la resta de nacions hispanes.
En un món cada vegada més dominat per grans blocs geopolítics, la fragmentació del món hispànic constitueix una debilitat. Espanya per si sola té un pes limitat enfront de les grans potències; Mèxic per si sol també. El mateix es pot dir, en diferent escala, de l'Argentina, Colòmbia, Xile o el Perú.
Però imaginem per un instant una comunitat hispànica capaç de coordinar posicions diplomàtiques, enfortir el comerç entre els seus membres, desenvolupar infraestructures comunes, cooperar en matèria energètica, científica i tecnològica i defensar conjuntament els seus interessos davant les grans potències.
No hauria de desaparèixer cap sobirania. La Hispanitat podria convertir-se en una de les grans comunitats culturals i econòmiques del segle XXI.
Per a això seria necessari superar tant els complexos heretats de la llegenda negra com qualsevol temptació de nostàlgia imperial. Espanya hauria de mirar a Amèrica no com una antiga colònia, sinó com una comunitat de pobles sobirans; i Amèrica hauria de mirar a Espanya no solament com l'antiga metròpoli, sinó també com a part d'una història compartida.
Perquè la millor resposta a la llegenda negra no consisteix a viure mirant al passat.
La Hispanitat no hauria de ser una nostàlgia de l'imperi. Hauria de ser una proposta de futur.