Tornarà Juan Carlos I a residir els seus últims anys a Espanya?
Fonts de la Zarzuela atenen una trucada d'aquest periodista amb cautela. Són conscients de la transcendència que tindria un eventual retorn del rei emèrit i volen que la posició de la Casa Reial quedi clara, sense ambigüitats: si torna, haurà de recuperar la residència fiscal a Espanya. La decisió de tornar —subratllen— “depèn exclusivament d'ell”.
Ni Zarzuela, és a dir, el seu fill Felip VI, ni el Govern que dona suport a l'actual cap de l'Estat, ni Hisenda —que oficialment som tots, encara que a ningú li preguntin— s'oposen formalment. Però el retorn no seria neutre: implicaria assumir l'exemplaritat que durant anys se li va retreure no haver mantingut. Com qualsevol ciutadà.
El debat es va reactivar després de la desclassificació dels arxius del 23F. El Partit Popular va qualificar la iniciativa de “cortina de fum”, mentre el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, defensava que cap dels “seus errors” pot “ocultar un llegat com el seu”, en al·lusió al paper que va exercir el monarca durant la intentona colpista del 1981.
Però el retorn no depèn del marc discursiu que la política vulgui construir. Depèn dels diners. I dels impostos.
L'estiu del 2020, quan l'emèrit va fer les maletes i va abandonar el país, es va enfrontar a una disjuntiva clara: Espanya o el seu patrimoni. Aleshores va triar el segon. Aquell moviment no va ser només geogràfic. Poc després va dur a terme dues regularitzacions fiscals davant l'Agència Tributària: una per més de 600.000 euros corresponents a donacions no declarades d'un empresari mexicà amic seu i una altra per 4,4 milions d'euros vinculats a viatges sufragats per tercers que tampoc havien estat declarats.
Sis anys després, l'equació torna a plantejar-se en termes similars.
¿Li compensa tornar? Hisenda té bona part de la resposta.
Del paradís fiscal al padró espanyol
Romandre més de 183 dies en territori espanyol durant un any natural converteix una persona en resident fiscal. Això implica tributar per la renda mundial, tal com recull la normativa de l'Agència Tributària.
El marc legal és clar: qualsevol ingrés percebut en qualsevol part del món s'ha de declarar a Espanya. Inspectors fiscals consultats recorden que l'obligació arriba a les anomenades “rendes generals”, sense excepció per origen geogràfic.
Sense paradís, amb IRPF
A diferència d'Abu Dabi, on va fixar la seva residència i on no hi ha un impost sobre la renda de les persones físiques com l'espanyol, hauria de declarar totes les rendes obtingudes fora i dins del país.
Els experts del Registre d'Assessors Fiscals insisteixen que la clau no és on es genera l'ingrés, sinó on es resideix fiscalment. Si torna i supera el llindar legal, l'obligació seria plena.
La paradoxa fiscal del rei sense fortuna: l'impost de Patrimoni
Aquí pot ser el principal punt de fricció.
L' Impost sobre el Patrimoni és de titularitat estatal, tot i que està cedit a les comunitats autònomes. Madrid i Andalusia el tenen pràcticament bonificat al 100%, però ni tan sols aquesta bretxa fiscal suposaria una alternativa real.
Existeix l'Impost Temporal de Solidaritat de les Grans Fortunes, aprovat pel Govern central i pensat precisament per evitar la competència fiscal a la baixa entre territoris. Aquest tribut actua com a mecanisme corrector quan el patrimoni supera determinats llindars.
Convé recordar que Juan Carlos I ha negat reiteradament l'existència de fortuna oculta a l'estranger, malgrat les investigacions de la Fiscalia i les informacions publicades sobre les seves finances en jurisdiccions considerades paradisos fiscals. Un retorn amb recuperació de la residència fiscal obligaria a posar negre sobre blanc el seu patrimoni real. Si afloraven actius no declarats prèviament, el debat públic no només es reobriria: es convertiria en una nova crisi per a la institució que avui encapçala Felip VI, en evidenciar contradiccions difícils de sostenir i reactivar el qüestionament sobre l'exemplaritat de la Corona.
Patrocini reial, factura fiscal: l'Impost de Successions i Donacions
Sense assignació pública —Felipe VI li va retirar la dotació anual d'uns 200.000 euros— l'emèrit podria rebre donacions de tercers. Però aquestes transferències no són neutres fiscalment.
Inspectors d'Hisenda expliquen que, amb caràcter general, el tipus parteix d'un mínim entorn del 7%-8% i s'incrementa en funció del grau de parentiu i del patrimoni preexistent del receptor. És a dir, com més gran sigui el patrimoni declarat, més gran pot ser la càrrega fiscal.
La conclusió és senzilla: el retorn no és només una decisió personal o política. És, abans de tot, una decisió econòmica.
I aquesta és la variable que, històricament, ha inclinat la balança.