Cae la tarda sobre València i l'amfiteatre del Parc de Capçalera comença a omplir-se. Les grades de formigó es queden petites en un acte que desborda el previst per l'organització. Hi ha persones assegudes en cadires fora del recinte, gent de peu als laterals i assistents que busquen qualsevol buit per veure l'acte. Al fons de l'escenari es veu el llac del parc, amb les barques amb forma de cigne mentre el sol desapareix.
L'escena té alguna cosa de còmic polític: uns irreductibles gals intentant plantar cara a l'avanç de l'extrema dreta, encara que cadascú arriba amb el seu propi recorregut. Sense grans símbols ni escenografia espectacular, l'acte se sosté en la gent, la música i l'emoció compartida.
Lluny queda l'estètica de l'acte al costat d'Emilio Delgado, amb punys sobre fons negres i una escenografia més pròpia d'una esquerra de resistència. Al Parc de Capçalera, les cançons de La Fúmiga o Zoo posen banda sonora a una tarda que connecta amb diverses generacions. Els seus temes es barregen amb aplaudiments, crits i consignes des de les grades: suport als professors en vaga i crítiques al Govern del Partit Popular.
No és el mateix cicle que va arrencar amb la Primavera Valenciana de 2011, però sí que comparteix elements recognoscibles: una societat civil mobilitzada, una indignació enfront del Govern del Partit Popular —que va esclatar amb la DANA i es va reforçar amb la vaga educativa— i una ciutadania que torna a ocupar l'espai públic per expressar malestar. Tot això en un moment en què la Comunitat Valenciana es converteix en un territori clau per al tauler polític espanyol.
En aquest escenari torna Mónica Oltra. L'acte suposa la seva primera gran aparició pública després de quatre anys fora de la primera línia política i una reconnexió emocional amb molts valencians que l'han estat esperant quatre anys. Ja és candidata de Compromís a l'Alcaldia de València i surt del Parc de Capçalera amb energia renovada.
Després del seu calvari judicial, el seu retorn destaca per la reivindicació de l'esperança. Es nega a construir el seu discurs des del rancor i evita la ira. L'Oltra que torna a l'escenari és més humanista que mai, amb ecos en alguns moments de Pepe Mujica. També inclou una crítica als superrics i a l'acumulació extrema de la riquesa, citant l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdani.
Enfront d'ella, Gabriel Rufián representa una altra forma de mobilitzar. La seva capacitat per connectar amb la ciutadania i traduir problemes complexos en missatges senzills és una de les seves principals virtuts. Quan va iniciar la seva gira ho va fer amb la voluntat d'impulsar una gran aliança d'esquerres, però el camí s'ha anat estrenyent. El que semblava una proposta per articular un espai comú a tot Espanya apareix ara més acotat, amb Catalunya com a principal terreny i més voluntat política que full de ruta definida.
Aquí apareix la diferència de la tarda. Rufián busca la fórmula per convertir emoció en estructura política. Oltra surt amb una cosa més concreta: una candidatura activada i una reconnexió emocional amb el seu espai.
Dos dirigents que comparteixen diagnòstic i adversari, però que caminen per senders diferents.
Avui a València s'assagen dues respostes: l'esperança d'Oltra i la indignació de Rufián. Oltra surt reforçada com a candidata a la ciutat. El futur de Rufián, en canvi, continua sent incert.
València comença a escriure el seu propi guió polític. Unes pàgines que no només afecten la Comunitat Valenciana, sinó a l'equilibri del país si l'esquerra aspira a conservar o recuperar el Govern de l'Estat. El desenllaç s'escriurà el 2027.
Afegeix ElConstitucional.es com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Mantén-te informat de totes les notícies d'última hora i amb la millor informació. Contra la desinformació, per la democràcia i els drets socials.