En política, quan el marge de maniobra s'estreny, cada moviment compta el doble. I això és exactament el que està fent Sumar en aquesta fase final de la legislatura: convertir cada votació rellevant en una eina de pressió estratègica sobre el PSOE i, de passada, sobre el conjunt del tauler parlamentari.
La negativa dels ministres de l'ala minoritària del Govern a participar en la reunió del Consell de Ministres de divendres no va ser un gest improvisat. Formava part d'una estratègia en plena recomposició del seu espai polític. “Ho teníem clar, estava decidit i estem satisfets amb el resultat”, confirmen fonts de Sumar.
I tant si ho estava.
Si es retrocedeix al dimecres, després de la sessió de control, es troba una escena que avui cobra sentit: l'encreuament als passadissos del Congrés entre la ministra de Sanitat, Mónica García, i el ministre de Justícia, Félix Bolaños. Va ser un moment aparentment menor, però revelador.
Mentre Bolaños responia sobre si el decret incorporaria les demandes de Sumar en matèria d'habitatge i protecció als inquilins, García —que passava just per darrere— l'interrompia amb una seguretat poc habitual: “Sí, segur”.
I així va ser.
L'estratègia té diverses capes. D'una banda, endurir les negociacions en matèries clau —socials, laborals i de justícia fiscal— per arrencar “concessions concretes i més ambicioses”, segons l'entorn de Yolanda Díaz. D'una altra, construir un relat propi que permeti a Sumar diferenciar-se del PSOE sense abandonar l'Executiu.
És una política d'equilibri: governar i competir al mateix temps. O, dit d'una altra manera, sobreviure dins sense desaparèixer fora.
Tot i que el president del Govern, Pedro Sánchez, va intentar rebaixar el pols qualificant-lo de “salseig” i emmarcant-lo en “la política del diàleg”, a la Moncloa sí que han assumit que han d'obrir espai a les reivindicacions del seu soci. D'aquí el doble decret, que per ara funciona més com a gest polític que com a solució estructural.
Ofensiva triangular per aprovar els decrets
Sánchez és un confés amant del bàsquet. I potser li convingui aplicar alguna de les seves lògiques al partit decisiu que es juga aquest dijous al Congrés.
El Butlletí Oficial de l'Estat ja recull els dos reials decrets que hauran de ser convalidats —en dates diferents— per la Cambra Baixa. Al Govern donen per fet que el principal, el valorat en 5.000 milions d'euros —que inclou rebaixes fiscals com la reducció de l'IVA energètic— tirarà endavant. Però l'aritmètica parlamentària torna a posar prudència sobre la taula: ni tots els socis han confirmat el seu suport ni el PP ha mogut fitxa.
En aquest context, la Moncloa sembla obligada a jugar una mena de “ofensiva triangular”: més que una jugada tancada, un sistema de lectura constant on cap actor monopolitza el protagonisme i tots s'han d'implicar per assolir l'objectiu.
El segon decret, impulsat per Sumar —que congela contractes en risc i fixa topalls del 2% a les actualitzacions— ja està en vigor, però ni tan sols té data per a la seva convalidació. I aquí l'escenari es complica encara més.
Els dubtes del PNB, el rebuig anunciat de Junts i l'oposició frontal de PP i VOX dibuixen, d'entrada, un saldo negatiu. El Govern torna a dependre d'una negociació vot a vot, decret a decret.
Nova excusa per demorar els pressupostos
Sánchez ha reiterat en múltiples ocasions la seva intenció de “suar la samarreta” per aprovar uns nous Pressupostos Generals de l'Estat. Tanmateix, la realitat és una altra: l'Executiu ha desplaçat el focus, una vegada més, cap a la supervivència immediata, cap a aquests 176 vots imprescindibles per salvar cada iniciativa.
L'argument ara és la guerra i les seves conseqüències econòmiques. La prioritat, diuen fonts governamentals, és respondre a la crisi.
Però la pregunta de fons continua intacta: pot un Govern sostenir una legislatura sencera a base de decrets sense presentar uns comptes públics?
Perquè més enllà de la urgència, el que ja es dibuixa no és una estratègia, sinó una renúncia. I en política, quan es renuncia als Pressupostos, es renuncia també —encara que no es digui en veu alta— a una part essencial del rumb.