El que hauria de ser l'habitual en un país democràtic s'ha convertit en una total -i preocupant- excepció. Després de deu mesos sense parlar, el president del Govern, Pedro Sánchez, i el líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, mantindran el proper dilluns 19 de gener una trobada bilateral. I tot sota un context de confrontació total entre un Executiu central sostingut per una amalgama de partits amb, fins i tot -en tantes ocasions-, interessos contraposats i un Partit Popular amb veus internes antètiques i, més a més, dependent de l'ultradreta més populista encarnada en Vox.
Tant és així que aquest dimecres passat Feijóo va assegurar que assistirà a la cita al Palau de La Moncloa mogut pel "respecte a les institucions" però excusant-se en què no "blanquejarà ni rescatarà" Pedro Sánchez. Com si el fet que el president del Govern i el líder de l'oposició es reunissin impliqués, de facto, un sotmetiment de l'un cap a l'altre o viceversa. Al contrari, el fet que tots dos dialoguin recurrentment devia ser el lògic i el que dotés de salut un país democràtic, com Espanya. Els espanyols i espanyoles ja saben que el PP i el PSOE són partits diferents, amb projectes diferents de país, però el fet que els líders de tots dos partits dialoguin enforteix, precisament, l'esperit pluralista d'una democràcia.
En aquest sentit, fonts de la direcció nacional del PP consultades asseguren a 'ElConstitucional.es' que, com que són "un partit d'Estat", i solament per això, Feijóo anirà a la cita amb Sánchez dilluns que ve. "Hi ha qüestions com la política exterior que no poden dependre d'una minoria i que poden condicionar molt seriosament la posició d'Espanya com a país", justifiquen les mateixes fonts 'populars', alhora que, a tall d'indispensable coletilla, reiteren el "reunir-se no és un acostament a Sánchez". "Això són qüestions de seguretat nacional", adverteixen els de Feijóo a aquest diari.
Feijóo, sotmès a Vox i a la incapacitat de controlar les faccions territorials
És entenedor el discurs de Feijóo. El PP està patint una fuga de vots, tal com certifiquen tendencialment les últimes enquestes, del PP a Vox. Constitueix aquesta, precisament, la màxima preocupació electoral actual de Gènova 13. No és casual. per consegüent, que ja res quedi d'aquella estratègia de 'pescar' en el calador de "votants socialistes moderats descontents amb Sánchez" que va impregnar la campanya electoral 'popular' dels últims comicis nacionals del 23J. Ara el nínxol és ben diferent: busquen convèncer el seu electorat més ultra disposat a navegar al partit de Santiago Abascal que el Partit Popular li pot oferir el mateix però sense tanta dosi de 'cafeïna'. Això, i de passada aconseguir que alguns que ja estan en aigües de Vox tornin al redil del PP. I Vox ho sap. No és casual el fet que Abascal hagi fixat Feijóo com el seu verdader adversari, i no Sánchez.
No només la ultradreta populista a la qual el PP s'ha sotmès per pur interès electoral és la principal causa de l'enduriment del discurs d'un Feijóo que venia a moderar la política a Espanya. També ho suposa la incapacitat de Gènova 13 de controlar, a nivell territorial, unes faccions totalment desbocades. Especialment a Madrid, amb una Ayuso que ideològicament i formalment no desentonaria, en absolut, en el partit de Santiago Abascal. I això no és opinió. És informació.
Precisament, una molt destacada 'popular' que va tenir comandament en plaça en anteriors direccions nacionals dissecciona, en conversa amb 'ElConstitucional.es', el gran error de Feijóo des de l'inici de la seva marxa nacional: el crear una cúpula -molt reduïda però amb persones de la seva estreta confiança- que únicament treballa perquè el president del PP 'ascendeixi' a president del Govern. En altres paraules, s'han desentès del partit en la seva amplitud i complexitat territorial
Gènova 13, llevat d'excepcions, brega per i per a que Feijóo substitueixi Pedro Sánchez com a cap de l'Executiu central. I, certament, ni amb aquestes, almenys encara, ho han aconseguit. La resta del partit, a nivell de comunitats autònomes, es comporta com un autèntic regne de taifes en el qual conviuen des de l'ultra Ayuso fins al centrat Alfonso Rueda i passant pel 'fuet de Vox' María Guardiola. En col·loquial això es pot qualificar com un sindiós.
En síntesi, Ayuso fa i diu el que més li convingui, anant fins i tot sistemàticament en contra de la direcció nacional del seu partit, **perquè no només Feijóo i la seva direcció li ho permeten sinó que, més encara, l'em paren.** Sens dubte, un greu error estratègic que li pot costar de nou a Feijóo, per segona vegada, la presidència del Govern d'Espanya
