Escolant aquest divendres a Alberto Núñez Feijóo, líder nacional del Partit Popular i candidat del PP a la Presidència del Govern en les eleccions generals del pròxim 29 de novembre, durant la seva entrevista amb Aimar Bretos a la Cadena SER, em sorgia una pregunta.
Si Feijóo planteja endurir l'accés a l'avortament i reobre aquest debat; si també vol endurir l'accés a un altre dret com l'eutanàsia; si el Partit Popular ha endurit el seu discurs sobre immigració vinculant-la amb la inseguretat; si també endureix la seva posició respecte a l'accés a la nacionalitat a través del que el PP denomina la Llei de Nets, vinculada a la Llei de Memòria Democràtica; si Feijóo es declara feminista perquè, segons ha explicat aquest mateix divendres, va créixer en una casa amb més dones que homes, però al mateix temps anuncia que eliminarà el Ministeri d'Igualtat, aleshores cal preguntar-se cap a on està caminant el Partit Popular.
A tot això se suma una forma de fer oposició cada vegada més basada en les hipèrboles i en una agressivitat verbal que, en nombroses ocasions, acosta el PP al llenguatge utilitzat per Vox. Feijóo ha arribat a lliscar la idea que Pedro Sánchez actua com un dictador i els comptes oficials del Partit Popular a X i altres xarxes socials exhibeixen, en ocasions, un grau de duresa equiparable fins i tot al de l'extrema dreta.
I tenim també la decisió de Feijóo de no participar en el debat a quatre proposat a Radiotelevisión Española. El líder del PP ha mostrat reiteradament el seu rebuig cap a l'actual model de RTVE i ara veta la televisió pública per a un dels principals debats de la campanya electoral.
Per tant, si el Partit Popular nacional i el seu candidat plantegen tot això, la pregunta em sembla inevitable: quina diferència existeix avui entre el PP i Vox? Quina diferencia Alberto Núñez Feijóo de Santiago Abascal? I crec que, per desgràcia, la resposta és senzilla: cap.
L'extrema dreta ha acabat fagocitant el centredreta a Espanya. L'espai conservador i liberal que durant dècades va pretendre representar el Partit Popular s'està esvaint en favor de postulats que fins fa no massa temps identificàvem fonamentalment amb Vox.
Aquesta és la conclusió que extrec després d'escoltar aquest divendres a Feijóo a la Cadena SER. I el problema no és únicament que el PP competeixi electoralment amb Vox. El problema és que, en aquesta competició, ha acabat copiant bona part del seu argumentari.
Per desgràcia, sembla que a Espanya està desapareixent aquell centredreta que va representar històricament el Partit Popular. Parlem d'un dels grans partits de masses de la nostra democràcia, una formació que ha protagonitzat juntament amb el PSOE l'alternança en el Govern durant bona part del període democràtic iniciat després de la Transició.
Aquest Partit Popular de tall conservador i liberal sembla haver-se anat diluint. I l'espai que deixa l'està ocupant una estratègia cada vegada més pròxima a les posicions de l'extrema dreta.
Feijóo ja no sembla competir amb Abascal des d'un projecte polític clarament diferenciat. Cada vegada adopta més elements del seu discurs.
I això, a parer meu, no és una bona notícia per a Espanya, ni per a la nostra democràcia, ni per al nostre Estat de Dret ni per al nostre Estat del Benestar. Una democràcia necessita alternatives polítiques diferenciades, també a la dreta, i necessita que els seus grans partits tinguin un projecte propi en lloc de deixar-se arrossegar per qui marca el discurs més extrem.
La precampanya de les eleccions generals del pròxim 29 de novembre està servint precisament per a això: per a treure caretes i comprovar què proposa realment cada partit quan arriben les urnes.
I, per ara, el que està deixant clar el 29N és que les diferències entre Feijóo i Abascal, entre el Partit Popular i Vox, són cada vegada més difícils de trobar.
