La política de l'aniquilació. Així anomeno jo la política que practica la senyora Ayuso, liderada realment per Miguel Ángel Rodríguez, el seu cap de Gabinet, que és de facto el president de la Comunitat de Madrid. I és la política de l'aniquilació. Perquè ens hem instal·lat a Madrid, a l'Assemblea i a la política madrilenya, en un pla en què no estem debatent idees o polítiques. Tant se val el que faci el Govern del Partit Popular, tant se val el que faci el Govern d'Ayuso: l'important és veure qui insulta més.
I en aquesta línia el Partit Popular ha situat perfils com el famós Alfonso Serrano, el senyor Díaz Pache o altres perfils que, dijous rere dijous a l'Assemblea, es dediquen a insultar l'oposició, a insultar, a insultar. Ja ni tan sols als qui no pensen com ells, perquè fins i tot VOX s'emporta insults per part del Grup Parlamentari Popular: a insultar tothom que no els balla l'aigua. Estan en un pedestal absolutista que fa por, realment.
I si a això li sumes la censura que apliquen en les iniciatives que presentem a l'Assemblea, doncs dos més dos són quatre. I jo crec que el Partit Popular de Madrid està instal·lat en aquesta situació especialment perquè hi ha el més carca, el més ranc del Partit Popular d'Espanya. Ja ho vam veure amb Esperanza Aguirre, i Ayuso és hereva d'Esperanza Aguirre. I si us poseu a mirar els càrrecs intermedis de l'administració madrilenya, veureu que molts són, o ja hi eren, en l'època d'Esperanza Aguirre.
Ells no saben estar a l'oposició. Molts vénen del franquisme, aquesta és la realitat. No estic traient Franco per justificar res: molts vénen d'estar manant 40 anys a Espanya i pensen que el poder els pertany. I els que pensem que el poder pertany al poble i, per tant, a la democràcia, entenem que el Partit Popular ha de governar igual que altres partits en altres territoris, perquè aquest és el fi de la democràcia. Però el Partit Popular no ho entén així. El Partit Popular entén que només poden governar ells, i d'això tenim l'exemple més notable en el tamayazo, el 2003, quan el Partit Popular va comprar dos diputats socialistes per assegurar el govern d'Esperanza Aguirre.
Llavors vam saber, amb tota la filera de casos de corrupció —la Gürtel, la Lezo, etcètera—, que el que volien era guardar les catifes perquè no sortís tot el pols que tenien guardat. Però és que aquesta política de l'aniquilació de l'adversari no es queda només a Madrid des que Ayuso li dóna el cop d'estat intern a Pablo Casado. Pablo Casado també era molt faltós, però era un altre nivell, no?
Des que hi ha Feijóo, gràcies al cop d'estat que Ayuso dóna dins del Partit Popular, els perfils que s'han instal·lat a la primera línia del PP són estil Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez. És a dir, l'insult per davant: primer l'insult i després, si acabo d'insultar-te, si no acabo de machacar-te, potser ja lliscaré la idea. Perfis com Jaime de los Santos, que jo, la veritat, flipo —permeteu-me l'expressió— cada cop que el veig vomitar odi al Congrés dels Diputats; em fa vergonya aliena. Perquè en Jaime era un polític que tenia fama a Madrid de ser un conseller tranquil, un conseller moderat, quan va estar en l'època de Cifuentes, i s'ha transformat en un personatge totalment arrogant. I parlo políticament, no personalment, que no tinc el gust. Però políticament s'ha convertit en un personatge arrogant, en un personatge faltat i en un personatge que posa l'insult per damunt de la idea.
O, evidentment, el marquès Tellado, el valido de Feijóo. Ell és el que dirigeix realment el poc que li deixa Ayuso dirigir de la política nacional en el grup parlamentari. Tellado: només cal veure'l parlar, no només en el que diu, sinó en com ho diu, en les expressions d'odi que posa cada vegada que parla del Partit Socialista o dels grups de l'esquerra. Esther Muñoz, ja ni us explico. El trànsfuga Sayas, que sembla que per assegurar l'escó ha de ser molt més malparlat i molt més ultra que tots ells.
I ells diuen que són contundents, i jo els dic que no: que la contundència no és l'insult, que precisament el que hem de ser és contundents davant l'insult, sobretot en els temps que corren, en els quals els discursos d'odi, l'insult a les xarxes socials, les amenaces constants, són a l'ordre del dia. Hem de ser contundents legalment, però també políticament, i això implica no legitimar qui propaga aquest tipus de discursos i qui intenta destruir el rival i no contrarestar les idees del rival.
Jo crec que cal molta contundència contra l'insult i cal molta política, però política de veritat, política de la bona política, del discurs polític, del debat polític, de les idees. I això, amb els personatges polítics que té ara mateix a la primera línia el Partit Popular, encapçalat per Ayuso, és molt complicat, perquè, sincerament, no sabem què és el que fa Ayuso a Madrid. Bé, sí que ho sabem, però ells s'esmeren a fer que no se sàpiga posant l'insult per damunt de les idees.
Així doncs, més contundència contra l'insult, més política, que al cap i a la fi és més democràcia.