Fa cinc dies que no tinc Rodalies. Cinc dies de caos absolut per a mi i per a centenars de milers de persones que depenem del tren per anar a treballar, estudiar o simplement arribar a temps a la nostra vida.
No parlo d'una molèstia puntual. Parlo de perdre hores cada dia, d'arribar tard a la feina, de donar explicacions constants que ningú et demana quan el problema és estructural, de viure amb la incertesa permanent de no saber si avui podràs arribar o no. Parlo de frustració, de desgast i d'una sensació creixent d'abandonament.
Mentrestant, la resposta del Govern de Catalunya ha estat una successió de declaracions cíniques, plenes de paraules buides i sense cap assumpció de responsabilitats. **Demanar paciència a una ciutadania que compleix, paga i mai falla, mentre perd feina, temps i dignitat, no és només insuficient, és indecent i insultant.**
Això no és un incident aïllat. És negligència institucional. Any rere any es normalitza un servei col·lapsat, infrafinançat i mal gestionat. I quan tot acaba d'ensorrar-se, es reparteixen excuses com si fossin solucions. Oferir gratuïtat no compensa el fracàs, el converteix en burla. La propaganda no substitueix la gestió.
Com a usuari de Rodalies, no em sorprèn el desafecció, la ira ni el vot de càstig de la gent. Res d'això sorgeix del no-res, es cultiva cada dia que s'accepta el desastre com a normal i es tracta la ciutadania com a súbdita resignada, obligada a aguantar-ho tot.
Això no és governar. És abdicar. I aquest fracàs té responsables, té noms i té càrrecs. Negar-ho només agreuja el dany i aprofundeix la bretxa entre les institucions i els qui en depenem per viure.