Recorden Alberto Núñez Feijóo, el moderat, el que va arribar a Madrid el 2022 per presidir el Partit Popular a nivell nacional? Aquell que prometia fer política per al conjunt dels espanyols i les espanyoles, una política de centre, moderada, allunyada dels excessos i pensada per als adults.
Doncs bé, aquest mateix Alberto Núñez Feijóo aconseguirà una cosa històrica al Partit Popular: avançar per la dreta a Vox, el partit d'extrema dreta que presideix Santiago Abascal. I ho farà, en bona mesura, amb la inestimable ajuda d'Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, a l'estratègia de la qual sembla haver-se sumat ara el líder nacional del PP.
Pot semblar una opinió subjectiva, però em remetré als fets.
Un discurs més propi de Vox que del PP moderat
Aquest cap de setmana es va celebrar el primer acte de precampanya del Partit Popular de cara a les eleccions generals del 29 de novembre, ja convocades. En aquest acte, Alberto Núñez Feijóo va pronunciar unes paraules que conviden a reflexionar: «Jo no vinc de les saunes ni de les clavegueres».
Els proposo un exercici: pensin si aquest tipus de declaracions són més pròpies d'un discurs d'extrema dreta, com el de Vox, caracteritzat pel populisme, les hipèrboles, les exageracions i les acusacions sense fonament, o si encaixen en el discurs d'un partit de centredreta que aspira a representar una àmplia majoria de la societat.
Però Feijóo va anar més enllà. «Qui del Partit Socialista va donar l'ordre de desfer-se de la jutgessa que investiga el germà del president?», va preguntar. I va afegir una altra qüestió: «Qui del partit del Govern va donar l'ordre de contractar sicaris?».
Convé aturar-se en la gravetat d'aquestes acusacions. Que jo sàpiga, res del conegut sobre la investigació del denominat cas Leire Díez permet concloure que Pedro Sánchez, ni ningú per ordre seva, hagi demanat contractar un sicari per resoldre un problema, tal com va suggerir el líder del PP.
Insisteixo: no estem davant d'una interpretació de les seves paraules, sinó davant de declaracions pronunciades pel mateix Alberto Núñez Feijóo durant l'inici de la precampanya popular.
A Espanya, per molt que alguns sostinguin que vivim en una dictadura, seguim tenint un sistema democràtic en què es convoquen eleccions conforme a la legalitat i en què regeix l'Estat de dret. Resulta contradictori parlar de dictadura mentre es participa en els processos electorals d'una democràcia. No obstant això, tant el PP com Vox recorren amb freqüència a aquest argument per a deslegitimar el Govern de Pedro Sánchez i, per extensió, qüestionar el funcionament del sistema democràtic.
En una democràcia, a més, s'ha de respectar el principi de presumpció d'innocència. Les acusacions polítiques no poden substituir les proves ni presentar-se com a fets demostrats quan no ho estan.
Ayuso, la màfia i la teoria del pucherazo
Isabel Díaz Ayuso, que també va protagonitzar l'acte d'inici de la precampanya del PP, va anar fins i tot més lluny en sentenciar que «ens governa la màfia». Són paraules de la presidenta de la Comunitat de Madrid, que va tornar a recórrer a un dels arguments habituals del Partit Popular, tant a Madrid com a nivell nacional: la suposada existència de trampes electorals.
La teoria del pucherazo ja no és una qüestió exclusiva d'Ayuso ni de Vox. Alberto Núñez Feijóo també ha recollit el guant. Aquesta mateixa setmana va recordar que havia estat president de Correos i va manifestar la seva desconfiança cap als qui ocupen aquest càrrec.
A la meva manera de veure, aquest argumentari presenta importants llacunes. Els qui sostenen la teoria del pucherazo podrien preguntar-se, seguint aquesta mateixa lògica, què hauria ocorregut en les eleccions anteriors si el mateix Feijóo va presidir Correos. No estic insinuant que succeís res irregular, sinó assenyalant la inconsistència de sembrar dubtes sobre el sistema sense aportar proves que les recolzin.
Els qui hem estudiat el sistema electoral espanyol sabem que compta amb nombrosos controls i garanties, precisament per a dificultar la manipulació dels resultats. Parlar d'un pucherazo exigeix proves, no insinuacions ni sospites genèriques.
Tampoc té sentit confondre el vot per correu amb el vot CERA, corresponent als espanyols residents a l'estranger. Són procediments diferents, amb les seves pròpies característiques i garanties. Barrejar-los contribueix a alimentar la confusió en lloc d'oferir explicacions rigoroses sobre el funcionament del sistema electoral.
L'oposició no pot consistir a deslegitimar la democràcia
El Partido Popular, tant en l'àmbit nacional com en l'autonòmic madrileny, sembla haver assumit part de les estratègies discursives de Vox: el populisme, les exageracions, les acusacions sense proves i un enduriment del discurs en qüestions com la immigració.
La qüestió no és que el PP critiqui el Govern. L'oposició és necessària en qualsevol democràcia i el partit té motius i arguments que pot utilitzar per a qüestionar les decisions de Pedro Sánchez i del seu Executiu. La discrepància política forma part del funcionament normal de les institucions.
El problema apareix quan la crítica es transforma en una estratègia de deslegitimació del sistema electoral i democràtic. Una cosa és fiscalitzar el Govern, denunciar possibles irregularitats amb proves i exigir responsabilitats; una altra molt diferent és sembrar dubtes sobre la netedat de les eleccions sense aportar evidències que les sustentin.
Mentir, recórrer a hipèrboles i alimentar teories de frau electoral sense fonament no és fer oposició responsable. És contribuir a deteriorar la confiança ciutadana en les institucions i posar en qüestió les regles que permeten la convivència democràtica.
I en aquesta estratègia sembla haver-se instal·lat el Partido Popular. Fins al punt que, en ocasions, fa la impressió de competir amb Vox per veure qui adopta el discurs més dur, qui recorre a les acusacions més greus i qui porta més lluny la confrontació política.
Que un partit amb la trajectòria històrica i el pes electoral del PP adopti estratègies discursives associades a l'extrema dreta és, si més no, preocupant. No només pel to del debat públic, sinó també per les conseqüències que pot tenir per a la confiança en les institucions i en el sistema democràtic.
En definitiva, Alberto Núñez Feijóo, aquell dirigent que va arribar a Madrid el 2022 amb la promesa de representar una alternativa moderada, sembla haver abandonat bona part d'aquella imatge per a competir amb Vox en el seu propi terreny: el de les exageracions, les acusacions i el qüestionament de les institucions.
La conclusió és clara: si aquesta és la tònica de l'inici de la precampanya, se'ns faran molt llargs els pròxims mesos. Tant la precampanya com la posterior campanya electoral de cara a les eleccions del 29 de novembre.
