No sempre succeeix. Em refereixo al fet que com a periodista truquis i et despengin el telèfon o et responguin un missatge. L'equip que envolta al ministre d'Afers Exteriors —no sé si per allò de la diplomàcia— ho fa amb una naturalitat que s'agraeix. Tant és així que aquesta setmana m'han fet un lloc per poder entrevistar-lo.
Potser encara no sàpiguen per on vaig.
Treballar en un programa com En Jake, en una cadena autonòmica com EITB, o escriure en un diari de recent creació com aquest que llegeixen, ElConstitucional.es, té les seves limitacions. No tens el pes dels grans mitjans, ni el suport d'una gran marca. No sempre et coneixen —ni et reconeixen— prou com a periodista. I, per descomptat, el teu missatge arriba a menys gent.
Possiblement tot això sigui cert. Ho sé.
Però els qui tenim la sort d'ocupar una parcel·la —per petita que sigui— en aquest ofici, també hem de reivindicar alguna cosa. O, més ben dit, reivindicar algú: els qui des del local, des de redaccions petites o des de projectes que comencen amb més vocació que recursos, fan cada dia un periodisme digne i, massa vegades, poc reconegut.
Fa temps vaig arribar a una conclusió: el bon periodisme no depèn de la mida de la redacció. També es fa —i moltes vegades millor— en trinxeres modestes.
Per això comptar amb ministres com José Manuel Albares, disposats a atendre també mitjans petits, és alguna cosa més que una simple entrevista. És, en certa forma, un reconeixement.
Des d'aquí aplaudeixo el seu tracte, el seu temps i la seva honestedat quan em va dir: “hem de parlar amb tots”.’
Perquè la democràcia no se sosté només en els grans focus ni en els grans titulars. També viu en aquestes preguntes que es fan des de redaccions petites, des de programes locals o des de mitjans que encara estan creixent.
I potser per això caldria recordar-ho més sovint: el periodisme no es mesura per la mida del micròfon, sinó per la voluntat d'escoltar la pregunta.