Hi ha una obsessió malaltissa entre determinats polítics i governants per conèixer el que fan els ciutadans, amb qui es reuneixen, quines converses mantenen i quines són les seves opinions sobre els qui exerceixen el poder. Una obsessió que, lluny de ser patrimoni exclusiu de les dictadures, també es manifesta en les nostres democràcies, on alguns responsables públics semblen confondre la legitimitat que els atorguen les urnes amb una autorització per entremetre's en la vida dels altres. Resulta especialment preocupant que els qui haurien de garantir els nostres drets i llibertats siguin precisament els qui, en determinades ocasions, mostren un major interès per vigilar-nos. I el més paradoxal és que aquesta curiositat gairebé il·limitada per conèixer els moviments aliens contrasta amb l'extraordinària resistència que molts d'ells ofereixen quan els ciutadans pretenen saber com s'administra el diner públic o quines decisions s'adopten en els despatxos oficials.
Espanya acumula massa episodis que haurien de convidar-nos a reflexionar sobre aquesta perillosa deriva. No es tracta d'una qüestió ideològica ni d'un comportament exclusiu d'una determinada formació política. El Partit Popular i el Partit Socialista han protagonitzat controvèrsies relacionades amb operacions d'espionatge, utilització partidista d'informació i actuacions desenvolupades des de les ombres del poder. Canvien els protagonistes, les circumstàncies i els procediments, però roman una temptació comuna: utilitzar els ressorts institucionals per obtenir informació que pugui resultar útil en la confrontació política, en lloc de posar-los exclusivament al servei de l'interès general.
Un dels episodis més recordats es va produir durant la presidència d'Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. El 2009, Manuel Cobo, llavors vicealcalde de Madrid, va denunciar públicament les maniobres d'espionatge que havien afectat dirigents del seu propi partit i va popularitzar l'expressió «Gestapillo» per referir-se a aquell entramat. La investigació va posar sobre la taula seguiments a responsables polítics, entre ells el mateix Cobo i Alfredo Prada, en un context d'enfrontaments interns dins del Partit Popular. Encara que la causa judicial va acabar arxivada, l'escàndol va deixar una pregunta inquietant: com podia arribar a utilitzar-se una estructura vinculada a una administració pública per controlar els moviments de companys de partit?
Anys després, durant el Govern de Mariano Rajoy, vam conèixer les actuacions atribuïdes a la denominada policia patriòtica, amb el comissari José Manuel Villarejo com un dels seus personatges més coneguts. L'operació Kitchen, el judici de la qual va quedar vist per a sentència el juliol de 2026, ha investigat la presumpta utilització de recursos policials i fons reservats per obtenir documentació comprometedora de l'extresorer del Partit Popular Luis Bárcenas. La gravetat de l'assumpte no resideix únicament en les possibles responsabilitats penals, que correspon determinar als tribunals, sinó en la sospita que instruments concebuts per protegir els ciutadans poguessin haver-se utilitzat per defensar interessos partidistes.
Tampoc el PSOE pot presentar-se com a aliè a aquestes pràctiques. Les investigacions judicials sobre les presumptes maniobres de Leire Díez i altres persones vinculades a l'entorn socialista han tornat a situar en primer pla les anomenades clavegueres del poder. Segons les recerques conegudes, s'haurien buscat informacions comprometedores sobre jutges, fiscals i responsables policials amb la finalitat d'interferir en investigacions perjudicials per a determinats interessos polítics. Són fets sotmesos a investigació, les responsabilitats dels quals encara han d'aclarir-se, però que evidencien fins a quin punt l'obtenció d'informació sensible pot convertir-se en una eina de pressió.
Fins i tot Vox, que encara no ha ostentat grans responsabilitats de govern, sembla no escapar a aquesta preocupant temptació de controlar els moviments aliens. El març de 2026, el diari La Razón va publicar una investigació en la qual antics dirigents de la formació denunciaven l'existència d'una presumpta xarxa de vigilància interna destinada a supervisar els moviments i les actuacions dels seus propis càrrecs territorials. Segons aquestes acusacions, determinades persones haurien exercit tasques de control polític mentre ocupaven llocs remunerats amb fons públics. Entre els casos assenyalats figurava el d'Antonio Candel, que havia treballat en els governs autonòmics de Castella i Lleó i Múrcia. Encara que aquestes denúncies no poden donar-se per judicialment acreditades, resulta especialment significatiu que les sospites d'espionatge abastin també una formació que ha fet de la regeneració política una de les seves principals reivindicacions.
El veritablement preocupant és que aquesta manera d'entendre el poder no es limita a les grans institucions de l'Estat. També pot manifestar-se en ajuntaments i administracions properes al ciutadà, precisament on la relació entre governants i governats hauria de caracteritzar-se per una major proximitat, confiança i transparència.
L'últim exemple el trobem a Huelva, on l'alcaldessa, Pilar Miranda, del Partido Popular, es troba en el centre d'una controvèrsia relacionada amb les actuacions policials davant les mobilitzacions de diferents col·lectius veïnals. Segons ha publicat la revista La Mar de Onuba, l'Ajuntament va traslladar a la Subdelegació del Govern un informe policial desfavorable sobre integrants de la plataforma Huelva Distritos, que agrupa associacions i ciutadans preocupats per diferents problemes dels seus barris. La publicació sosté que aquest informe va precedir una intervenció d'agents de paisà de la Policía Nacional durant una protesta pacífica celebrada el passat 8 d'octubre al parc Juan Ceada. Els agents van identificar participants, van realitzar enregistraments i van advertir de possibles sancions.
Convé distingir entre les informacions publicades, les responsabilitats que puguin acreditar-se i les explicacions que correspon oferir a les administracions implicades. Però, de confirmar-se que es van elaborar valoracions policials sobre ciutadans pel simple fet d'organitzar-se i expressar les seves reivindicacions, estaríem davant una situació extraordinàriament preocupant. Des de quan reunir-se per defensar un parc, reclamar millores en un barri o qüestionar una decisió municipal converteix un ciutadà en algú mereixedor de vigilància política? Les associacions veïnals no són organitzacions sospitoses per exercir els seus drets. Són una expressió imprescindible de la participació democràtica
I aquí apareix una contradicció que considero especialment reveladora. Mentre alguns governants semblen entestats a conèixer les reunions, els moviments i les activitats dels ciutadans, mostren una sorprenent falta d'entusiasme per facilitar informació sobre la seva pròpia gestió. Per a això existeixen els portals de transparència, les sol·licituds d'accés a la informació pública i els mecanismes de control institucional. No obstant això, massa vegades el ciutadà es troba amb respostes evasives, demores injustificades, documents incomplets o interpretacions restrictives del seu dret a saber.
La transparència no pot convertir-se en un aparador propagandístic on les administracions publiquen únicament allò que els interessa. La seva veritable utilitat consisteix precisament a permetre que els ciutadans coneguin decisions, contractes, despeses, informes i actuacions que afecten l'interès general, dins dels límits establerts per la llei. I tampoc pot acceptar-se que un responsable polític consideri normal investigar qui participa en una reunió veïnal mentre posa dificultats per explicar com ha emprat determinats recursos públics.
Existeix una diferència fonamental que alguns polítics semblen haver oblidat: els ciutadans tenen dret a preservar la seva vida privada, mentre que els governants tenen l'obligació de retre comptes sobre la seva activitat pública. No és una qüestió menor. És un dels principis essencials sobre els quals se sosté qualsevol democràcia digna d'aquest nom. Naturalment, les forces de seguretat han d'intervenir quan existeixen raons legals que ho justifiquen, però mai haurien de convertir-se en instruments per intimidar els qui discrepen pacíficament de les decisions dels seus governants.
Potser el problema de fons sigui que determinats responsables públics continuen interpretant el poder com una propietat personal i no com una responsabilitat temporal. Els incomoda la crítica, desconfien de les organitzacions independents i contemplen qualsevol moviment ciutadà que escapi al seu control com una amenaça. Obliden que una associació veïnal, una plataforma reivindicativa o un grup de ciutadans reunits per defensar els seus interessos no necessiten l'aprovació política de ningú per exercir els seus drets.
La democràcia no es mesura únicament per la celebració periòdica d'eleccions. També es mesura per la llibertat dels ciutadans per organitzar-se, discrepar i fiscalitzar els seus representants sense sentir-se observats, assenyalats o intimidats. Per això, cada vegada que coneixem un episodi de vigilància injustificada o d'utilització partidista dels recursos públics, hauríem d'exigir explicacions amb independència de les sigles dels seus protagonistes.
Perquè, en definitiva, els polítics haurien de preocupar-se bastant menys per saber amb qui ens reunim els ciutadans i bastant més per explicar què fan ells quan es reuneixen, quines decisions adopten i com administren els nostres diners. Aquesta seria una magnífica manera de demostrar el seu compromís amb la transparència i, sobretot, amb la democràcia.