El reivindicatiu discurs de Mónica Naranjo a l''Orgullo en la Plaza' multitudinari a Sevilla: "Mai més ens ficaran en un armari"

La Plaza de España de Sevilla es va convertir en escenari de l’anomenat Orgullo en la Plaza, una cita impulsada per Icónica Santalucía Sevilla Fest que va reunir 18.000 persones en un esdeveniment amb cartell de ‘sold out’ i una forta presència de la cultura pop vinculada al col·lectiu LGTBIQ+.

L’espectacle va estar conduït per Xenon Spain i va comptar amb actuacions d’artistes com Mónica Naranjo, Rebeca, Raúl, Papá Levante i Laura Gallego, en una nit marcada per grans èxits musicals com Sobreviviré o Duro de pelar, que van ser corejats pel públic.

Des de l’organització es va destacar que el format busca consolidar-se com una proposta “oberta i participativa”, combinant música, humor i espectacle en un entorn festiu amb vocació de continuïtat dins del calendari cultural de la ciutat.

L’esdeveniment va convertir la Plaza de España en un espai tenyit de colors arc de Sant Martí, on la bandera LGTBIQ+ va tenir una presència constant, reforçant el caràcter simbòlic de la cita com a celebració col·lectiva en el marc de l’Orgull a Sevilla.

Discurs íntegre de Mónica Naranjo a l’Orgullo en la Plaza

“Porto tota la vida vinculada, tant en l’àmbit personal com en el professional, a vosaltres. Tota la vida. Gràcies a Déu vaig tenir uns pares joves, que sempre van estar molt vinculats i submergits en una comunitat que llavors ser gai era un secret de domini públic, i sobretot tenir parella.

I és per això que avui entenc, més que mai als meus 52 anys, per què la meva música ha ajudat tant a posar paraules al que no podíeu. Perquè moltes vegades ho vivíeu en secret, en un armari i sense referents.

Recordo com si fos ahir la primera vegada que em van oferir una portada aquí al nostre país, a la revista Shangay. Van trucar a la companyia discogràfica i els van dir: "Escolta, volem dedicar-li una portada a aquesta noia que ve de Mèxic". I el cap de segell em va trucar i em va dir: "Sí, però això és per a una revista per a maricons". Fixa’t, dic: "aquest ignorant… és el cap de disseny de Sony, anem bé". No solament vaig fer aquesta portada, sinó que en vaig fer moltes més.

I, a poc a poc, han passat 30 anys, caminant junts, prenent la vida que ens correspon, sense demanar permís ni perdó. En aquests anys m’han anomenat lesbiana, bollera, bisexual, trans, travesti, marica… i al final l’únic que han fet aquestes persones ha estat enaltir el que soc jo.

Recordeu, nois: ningú... mai més ens ficaran en un p*** armari. Feliç orgull, família”.