Un dels pensadors més importants dels últims temps i, que sens dubte, romandrà en l'imaginari social i cultural per moltíssims anys més és, sens dubte, Karl Marx.
En aquest article d'índole acadèmica s'aprofundirà, concretament, en la seva “teoria de l’explotació marxista”. En el primer volum de la seva obra Das Kapital, el filòsof alemany introdueix la seva teoria del valor-treball que grosso modo anuncia que el valor d'una mercaderia donada està determinat pel temps de treball socialment necessari que implica la seva producció. Així doncs, el treball, segons Marx, és l'únic determinant del valor. Ell ho explica així:
El que determina la magnitud del valor de qualsevol article és la quantitat de treball socialment necessari, o el temps de treball socialment necessari per a la seva producció... La mercaderia, per tant, en les quals s'incorporen quantitats iguals de treball, o que poden produir-se en el mateix temps, tenen el mateix valor. El valor d'una mercaderia és igual al valor de qualsevol altra, així com el temps de treball necessari per a la producció d'una és igual al temps de treball necessari per a la producció de l'altra.
Si la teoria de Marx fos encertada, tindria sentit pensar que la diferència entre el valor (sinònim de treball) del bé i el preu amb què el ven l'empresari (el que ell anomena guany i que assimila amb robatori) genera una plusvàlua que manifesta l'explotació a què estan sent sotmesos els treballadors que, amb el seu temps i treball doten de valor aquest bé. El problema és que la teoria de l'explotació de Karl Marx en termes pràctics té llacunes.
Seguint altres autors, es pot portar a col·lació la “teoria del valor subjectiu”. Aquesta teoria plantejada, entre d'altres, pel teòric Carl Menger, incideix en què algú pot crear valor simplement transferint la seva propietat d'alguna cosa a algú que la valora més, sense necessàriament modificar tal cosa. Adam Smith, que tot i ser un liberal clàssic i haver incidit en què el valor d'un bé és quelcom objectiu i no, com estem veient, subjectiu, esmenta a la seva La riquesa de les nacions la “paradoxa del valor”:
Res no és més útil que l'aigua; però aquesta no comprarà gran cosa; res de valor pot ser intercanviat per ella. Un diamant, per contra, té escàs valor d'ús; però una gran quantitat d'altres béns poden ser freqüentment intercanviats per aquest.
En suma, que l'aigua és molt abundant i els diamants no. L'aigua, almenys als països desenvolupats, és de fàcil accés. Els diamants no. Així que el valor que els individus li dotem als diamants és superior que el valor de l'aigua, malgrat que aquesta és no només més útil sinó necessària per a la vida.
Segur que encara queden dubtes, així que es proposen dos exemples més relacionats amb diamants: un bussejador arrisca la seva vida anant al fons del mar a la recerca d'un preciós diamant i quan el troba, veu que just al costat també hi ha una altra pedra (no preciosa) que el meravella. Recull tant el diamant com aquesta pedra del fons del mar i torna a terra. No triga a posar a la venda ambdues pedres que li han portat exactament el mateix temps i esforç. I creient fermament en la teoria del valor de Karl Marx pensa que tant el valor del diamant com el de la pedra marina és exactament el mateix. "Sóc milionari!", pensa, tanmateix, no trobarà absolutament ningú que li pagui la mateixa quantitat de diners pel diamant que per l'altra pedra. En fi, que Marx s'equivocava i que el pobre bussejador no trobarà ningú que li concedeixi tant valor a la pedra com al diamant.
Un altre exemple? Pensem en els pantalons de moda, sí, aquests que estan trencats. Mai no has pensat per què uns pantalons que compten amb menys material que els que no estan trencats costen més. Doncs perquè les persones a qui els agrada anar a la moda estan disposades a gastar més (valoren més) els pantalons trencats que els que no ho estan. I els empresaris juguen amb aquest valor subjectiu que els clients estan disposats a pagar per aquest bé. Evidentment, el preu, com a mecanisme d'informació, es configura tant per una "estimació" que l'empresari fa del que els individus estaran disposats a pagar per aquest bé com, a més, per la llei de l'oferta i de la demanda que actua sobre el lliure mercat. No hi ha res d'"objectiu" en tot aquest assumpte. Com veiem, no és gens fàcil ser empresari ni treballador, però ambdues "potes" d'una empresa estan íntimament relacionades i són necessàries.
