Starmer es rende davant el seu propi partit i el Regne Unit tindrà un altre primer ministre després del Brexit

Keir Starmer ha acabat cedint davant del que ja era un fet dins del Partit Laborista: ni els seus diputats ni una part creixent dels seus votants el veien capaç de portar el Regne Unit fins a les pròximes eleccions. Menys de dos anys després d'arribar a Downing Street amb una majoria aclaparadora, el primer ministre britànic ha anunciat la seva dimissió com a líder laborista i deixarà el Govern quan el seu partit elegeixi successor. Fins aleshores seguirà en funcions per evitar una transició caòtica.

El calendari s'obre el 9 de juliol amb la presentació de candidatures. Si només hi ha un aspirant amb prou suports, el relleu es pot tancar a mitjans de juliol. Si hi ha primàries, el nou líder arribaria abans que el Parlament reprengui les seves sessions al setembre. El favorit és Andy Burnham, exalcalde de Manchester, que acaba de jurar com a diputat després de guanyar l'escó de Makerfield, i que ja ha confirmat que es presentarà. L'exministre Wes Streeting, vist durant mesos com a possible rival, ha aclarit el camí en anunciar el seu suport a Burnham.

Per què dimiteix Keir Starmer?

La caiguda de Starmer no s'explica per una sola crisi, sinó per una erosió gairebé constant des de la seva arribada al poder el juliol de 2024. Va prometre estabilitat després de 14 anys de governs conservadors, però el seu Govern mai va aconseguir convertir la majoria parlamentària en una sensació de canvi real a les llars britàniques. El cost de la vida va continuar pesant, els serveis públics van millorar menys del que s'esperava i les rectificacions en ajudes socials, pensions i prestacions van acabar danyant la seva autoritat dins del seu propi partit.

També van pesar els errors de criteri. El nomenament de Peter Mandelson com a ambaixador a Washington, malgrat els seus vincles amb Jeffrey Epstein, va colpejar de ple la imatge de solvència que Starmer havia construït com a advocat prudent i gestor seriós. A això s'hi va sumar una posició exterior incòmoda per a bona part del laborisme, especialment per la seva tebior davant Gaza i pel seu intent fallit de mantenir una relació estable amb Donald Trump, que va acabar atacant-lo públicament per immigració i energia.

El cop definitiu va arribar al maig, amb el desastre laborista en les eleccions locals i regionals. El partit va perdre més de 1.400 regidors i va veure com Reform UK, la formació ultra de Nigel Farage, consolidava el seu avanç en antics territoris laboristes del nord d'Anglaterra i Gal·les. Per a molts diputats, Starmer havia deixat de ser un dic enfront de l'extrema dreta i s'havia convertit en part del problema. La seva baixa popularitat, situada entorn del 15%-18% en les últimes enquestes, ha fet la resta.

Què passarà ara al Regne Unit?

Burnham apareix com el relleu natural perquè ofereix just el que Starmer mai va acabar de tenir, com la connexió territorial, una millor comunicació i una imatge més propera al nord obrer que el Labour necessita recuperar si vol frenar Farage. Va ser ministre amb Gordon Brown, governa el Gran Manchester des del 2017 i ha construït un perfil propi com a “rei del Nord”, amb discurs social, defensa dels serveis públics i més facilitat per a parlar d'habitatge, salaris i identitat de classe.

El problema per al pròxim primer ministre serà que l'herència no canvia per canviar de líder. El Regne Unit continua atrapat en el malestar posterior al Brexit, amb una economia feble, una pressió migratòria convertida en arma electoral per la dreta populista, serveis públics esgotats i una relació amb la Unió Europea que Starmer havia intentat recompondre sense atrevir-se a creuar les línies vermelles del reingrés al mercat únic o a la unió duanera.

La sortida de Starmer deixa el Regne Unit camí del seu setè primer ministre en una dècada, una xifra que retrata la inestabilitat política oberta des del referèndum del Brexit. Burnham pot arribar a Downing Street sense eleccions generals perquè el Labour conserva la majoria absoluta. El difícil comença després: demostrar que el canvi de cara no és un altre pegat més en un país que fa anys que canvia de primer ministre sense resoldre el fons de la seva crisi.