Una part de l'electorat que va votar PP el 23J no situa Alberto Núñez Feijóo com a “president preferit” i, a més, declara avui intenció de vot cap a Vox o indecisió entre tots dos. Dit d'una altra manera: el PP s'enfronta a un problema de lideratge i de cohesió de bloc, amb una dreta on competeixen tres marques personals (Feijóo, Ayuso i Abascal) i on el “preu” de la des-dretització del missatge no sembla traduir-se en absorció de Vox, sinó en una cada vegada més gran hemorràgia del PP a la seva dreta.
- Entre els qui recorden haver votat PP el 23J, Feijóo no monopolitza la preferència de presidència: Ayuso i Abascal capturen, junts, una quota comparable a una tercera part del “lideratge potencial” de l’espai.
- En intenció de vot declarada, el transvasament PP→Vox i la borsa d’indecisió/no-vot sumen magnituds de set xifres si es projecten sobre el resultat real del 23J, i anticipen un sorpasso a la dreta
- El contrast amb Pedro Sánchez és estructural: no només domina entre votants socialistes, sinó que apareix com a preferit per percentatges rellevants en electorats d’altres partits, actuant com a “candidat focal” del bloc progressista.
1) Indicador clau: “president preferit” dins del propi electorat (índex d'exclusivitat del lideratge)
El CIS pregunta de forma oberta qui es prefereix com a president del Govern i publica la versió recalculada “només entre els qui esmenten algú concret” (P18Ra). Aquí apareix la primera dada crítica: entre els qui recorden haver votat PP el 2023, Feijóo és el preferit pel 59,0%. Però Isabel Díaz Ayuso assoleix el 16,2% i Abascal el 13,9% dins d'aquest mateix electorat.
En termes d'estructura de lideratge, això significa que el PP no opera amb un lideratge “exclusiu” (un candidat que concentri de forma gairebé hegemònica la preferència presidencial de la seva base), sinó amb un lideratge “compartit/contestablé”. I l'important no és només que existeixin alternatives internes (Díaz Ayuso), sinó que l'alternativa externa (Abascal) té una tracció comparable dins del votant que declara haver votat PP, i es manté fins i tot entre els que afirmen que tornaran a votar al PP encara que prefereixin com a president altres candidats com Abascal.
L'indicador equivalent per al PSOE, en el mateix CIS, però conseqüent amb la mitjana de tots els sondejos publicats mostra una foto molt diferent: entre els qui recorden vot PSOE, Sánchez és preferit pel 77,5% (P18Ra). Aquesta diferència (59,0 vs 77,5) és, en termes de ciència política aplicada, una bretxa de “capacitat de tancament” del lideratge: Sánchez tanca files; Feijóo no.
2) La comparació “interblocs”: Sánchez com a candidat transversal vs Feijóo com a candidat segmentat
El mateix quadre P18Ra afegeix un segon element: Sánchez no només domina la seva base; apareix com a preferit per quotes significatives en electorats no socialistes. Al febrer del 2026, entre els qui recorden haver votat Sumar, Sánchez figura amb un 36,3%; entre els qui recorden ERC, 59,6%; en Junts, 70,9%; en EH Bildu, 57,2%; i en PNB, 72,6%.
Això no significa “vot PSOE”, però sí que configura Sánchez com el candidat focal del bloc progressista/plurinacional quan l'electorat pensa en presidència. És exactament el patró que sol estabilitzar un líder en sistemes multipartidistes: encara que hi hagi competència intrabloc en vot, es redueix la competició intrabloc a la “candidatura a la Moncloa”.
En canvi, el PP apareix en un esquema invers: la competència intrabloque pel lideratge (Ayuso dins; Abascal fora) es fa visible dins de la seva pròpia base.
3) Matriu de transició en vot declarat: fuga PP→Vox + borsa indecisa/no-vot (900.000 vots en disputa)
El CIS també publica l'encreuament de “a quin partit votaria” (P20R) per record de vot 23J, i és congruent amb altres cases demoscòpiques com Sigma2. Allà, entre votants 23J del PP:
— El 65,7% declara que avui votaria PP.
— El 16,2% declara que avui votaria Vox.
— El 9,5% “no sap encara”.
— L'1,7% “no votaria”.
Si projectem la indecisió/no-vot sobre el resultat real del PP al 23J (8.160.837 vots), la suma de “no sap encara” (9,5%) + “no votaria” (1,7%) equival a 914.000 votants. Aquest és l'ordre de magnitud que podria disparar l'hemorràgia de votants “regalats” a VOX pel PP per sobre dels dos milions, cosa que propulsaria el sorpasso en el bloc reaccionari i situaria a Santiago Abascal com a candidat a la presidència del Govern per davant de Feijóo, com pretén un percentatge important dels seus propis votants i la gran majoria dels de VOX.
I l'altra xifra encara més disruptiva és la fuga declarada PP→Vox: aquest 16,2% projectat sobre el 23J equival a 1,32 milions de votants (magnitud indicativa, però políticament molt expressiva).
4) El context electoral: Vox s'acosta al PP en estimació i l'estratègia “dura” no tanca l'hemorràgia
En el propi baròmetre de febrer de 2026, l'estimació del CIS situa el PSOE primer (32,6%), el PP segon (22,9%) i Vox tercer (18,9%), quedant Vox a quatre punts del PP. En la sobrerrepresentació al PSOE no coincideixen la majoria d'altres cases demoscòpiques, però sí en el fenomen de lideratge feble de Feijóo i preferència per altres figures polítiques diferents entre els seus propis electors.
Més enllà del CIS, la foto de competència PP–Vox també apareix en enquestes privades recents: per exemple, una de 40dB publicada el 10/02/2026 situava Vox a l'entorn del 18% a costa del PP, i encara que amb metodologies diferents i tot i mantenir el pronòstic del PP com a guanyador, subratlla la mateixa tendència intrabloc: el PP es dessagna per la dreta.
El rellevant per a una investigació sobre estratègia no és “qui va primer” en cada casa, sinó el mecanisme: el CIS permet veure que l'enduriment del marc (migració, seguretat, identitat) no es tradueix automàticament en “absorbir Vox”, com anticipàvem a El Constitucional amb dades de la mitjana d'enquestes publicades, perquè gran part de l'electorat popular interpreta que, si l'agenda es voxitza, l'original és més creïble que la còpia. La dada P20R (16,2% del votant 23J del PP declarant avui Vox) és el marcador més directe d'aquest mecanisme. I la dada d'indecisió entre tots dos reforça la tendència al sorpasso.
5) Conclusió operativa: Feijóo no perd només vots; perd la “propietat” del lideratge de la dreta
El conjunt d’indicadors dibuixa un patró coherent:
- Lideratge no exclusiu en la seva base (Feijóo 59%; Ayuso 16,2%; Abascal 13,9% com a “president preferit” entre votants PP).
- Bossa d'incertesa material (914.000 entre indecisos i abstenció potencial, projectant P20R sobre el vot real del PP el 2023): Si VOX captura la majoria consolidant la tendència actual, Feijóo podria aspirar a la vicepresidència d'un possible Govern de coalició reaccionari.
- Fuga declarada cap a Vox de magnitud milionària (projecció indicativa del 16,2%).
- Al davant, un líder (Sánchez) que no només concentra els seus (77,5% entre votants PSOE), sinó que actua com a candidat focal d'electorats aliats (Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNV).
En clau de “model”, el PP estaria patint simultàniament: (a) una caiguda de fidelitat de vot, (b) una doble competència interna i intrabloc pel lideratge, i (c) un incentiu pervers d’estratègia: com més s’aproxima a l’agenda dura, menys diferencial li queda per justificar per què Feijóo i no Abascal (i, dins, per què Feijóo i no Ayuso). Les últimes enquestes ofereixen material quantitatiu suficient per sostenir aquesta tesi amb dades primàries i replicables.