La història contemporània d'Espanya i la resta d'Europa no s'entén sense la lluita dels moviments obrers i socials, sobretot a partir del segle XIX, en ple desenvolupament de la Revolució industrial, per aconseguir millores laborals i drets socials.
La vaga general ha estat, a més, una eina utilitzada en contextos molt diferents, des del moviment obrer socialista i anarquista fins als sindicats democràtics sorgits durant la Transició.
El primer antecedent sindical a Espanya va ser la Associació de Teixidors de Barcelona, emmarcada en l'àmbit tèxtil, fundada el 1840, en un procés d'industrialització del país, on els drets dels treballadors mancaven de regulació apropiada.
1855: la primera vaga general d'Espanya
Cal remuntar-se al regnat d'Isabel II per trobar el primer gran precedent d'una vaga general en territori espanyol.
El juliol de 1855, els treballadors de Catalunya, especialment els de Barcelona i el seu entorn industrial, van protagonitzar una mobilització sense precedents. L'expansió de la indústria tèxtil havia donat lloc a una nova classe treballadora que suportava jornades prolongades, salaris reduïts i unes condicions laborals molt dures.
L'origen de la vaga va ser la mecanització del procés de filat, que reduïa els llocs de treball, un fenomen que s'estava produint a tot Europa pel creixent desenvolupament tecnològic.
El context polític, en principi, era favorable per a les reclamacions obreres, ja que va ocórrer durant el bienni progressista (1854-1856) sent president del Govern Baldomero Espartero; no obstant això, les autoritats a Catalunya, com el capità general Juan Zapatero o el governador civil de Barcelona, van començar a limitar les llibertats dels moviments obrers i a imposar mesures repressives contra les associacions de treballadors, especialment la prohibició de les societats obreres.
Sota el lema «Associació o mort» els treballadors van exigir el reconeixement del dret a la sindicalització lliure.
La mobilització es va estendre per nombrosos centres industrials catalans i va ser reprimida per les autoritats. Fins i tot el bisbe de Vic, va apel·lar a la refrigeració cristiana per convèncer els treballadors de retornar a la feina. La vaga va finalitzar a mitjans de juliol de 1855 quan el General Espartero a través del capità Sarabia, va prometre millorar les condicions laborals, però van caure en sac foradat i va continuar la repressió.
La vaga de 1917: sons revolucionaris
El 1917, aquesta última en el context de la neutralitat espanyola durant la primera Guerra mundial, que si bé va ser favorable econòmicament per a Espanya, no va ser una cosa percebuda per la classe treballadora que seguia en una situació de gran precarietat. La vaga va ser convocada pel sindicat UGT (Unión General de Trabajadores) i el PSOE. La vaga va ser convocada el 13 d'agost de 1917 sent precedida per una vaga de ferroviaris valencians en protesta per la no admissió de diversos treballadors per part de la companyia ferroviària. La vaga va tenir un caràcter revolucionari, i va fer intervenir l'exèrcit. El Rei Alfons XIII va substituir el conservador Eduardo Dato per Emilio García Prieto. Membres del comitè de vaga que van ser condemnats a cadena perpètua, entre els quals hi havia Largo Caballero, van ser inclosos en les llistes electorals del PSOE per a les eleccions de 1918, cosa que va obligar el govern a concedir-los l'amnistia.
Finalment el moviment obrer aconseguiria que el 1919 es conquerís la jornada de vuit hores, que segueix vigent en l'actualitat.
1934: la vaga revolucionària i Astúries
La Segona República tampoc va estar exempta d'una enorme conflictivitat social. Un dels episodis més transcendentals va tenir lloc l'octubre de 1934.
L'entrada de tres ministres de la CEDA al Govern presidit per Alejandro Lerroux va ser interpretada per bona part de les organitzacions obreres com una amenaça per a la República i les reformes socials impulsades des de 1931.
El 5 d'octubre va començar una vaga general revolucionària convocada per les organitzacions socialistes. No obstant això, el seu desenvolupament va ser molt desigual depenent del territori.
A Astúries va adquirir una dimensió especialment important. Allà, l'aliança entre socialistes, comunistes i anarquistes, coneguda com a Aliança Obrera, va permetre organitzar una insurrecció que va arribar a controlar nombroses localitats i centres miners.
El Govern conservador va respondre enviant l'Exèrcit per sufocar el moviment. La intervenció militar, en la qual van participar tropes procedents del nord d'Àfrica, va anar acompanyada d'una duríssima repressió, afavorida pel general Franco.
La Revolució d'Astúries va deixar milers de detinguts i un elevat nombre de morts. La seva derrota va constituir un dels esdeveniments que van aprofundir la divisió política i social d'Espanya durant la Segona República.
Les vagues en el Franquisme
La legislació franquista va prohibir expressament el dret a la vaga així com la creació de sindicats. L'únic legal era el del propi règim, l'anomenat sindicat vertical que incloïa en el seu si tant a patrons com a treballadors, era doncs, evitar la lluita de classes, però el que no va evitar que en diferents moments, els treballadors i els sindicats clandestins organitzessin nombroses vagues i protestes tant per millorar les seves condicions laborals com a forma de protesta contra la dictadura franquista. En aquest context es va fundar, el 1962, el sindicat Comissions Obreres vinculat al Partit Comunista d'Espanya, els líders del qual van patir un dur procés judicial el 1973, que els va condemnar a presó, entre ells l'històric líder Marcelino Camacho.
1976: els treballadors protagonitzen la Transició
La mort de Francisco Franco el novembre de 1975 va obrir un període d'incertesa política i transformació institucional.
En aquest context, el moviment obrer va exercir un paper fonamental en les reivindicacions de llibertat sindical, amnistia, democràcia i millores econòmiques.
El 12 de novembre de 1976, la Coordinadora d'Organitzacions Sindicals, integrada per CCOO, UGT i USO, va impulsar una important jornada de mobilització contra la política econòmica del Govern d'Adolfo Suárez.
La protesta es va desenvolupar en un moment d'elevada inflació, atur i conflictivitat laboral.
Les reivindicacions econòmiques convivien amb altres de caràcter polític, com l'exigència de llibertats democràtiques i la legalització de les organitzacions sindicals.
1985: la primera gran vaga general de la democràcia
La Constitució de 1978 havia reconegut el dret de vaga, però calgué esperar fins al 20 de juny de 1985 perquè es produís la primera gran vaga general de 24 hores de l'etapa democràtica.
El Govern de Felipe González havia impulsat una reforma de la Seguretat Social que ampliava de dos a vuit anys el període utilitzat per a calcular la pensió de jubilació.
CCOO va encapçalar la convocatòria, a la qual es van sumar altres organitzacions sindicals. UGT, vinculat al PSOE, tanmateix, no va donar suport a la mobilització.
1988: l'històric 14 de desembre
Si existeix una vaga general que ocupa un lloc especial en la memòria col·lectiva de la democràcia espanyola, aquesta és la del 14 de desembre de 1988, coneguda popularment com el 14-D.
La convocatòria de CCOO i UGT, (liderada pel socialista Nicolás Redondo) contra el Govern de Felipe González, tal qual era ministre de treball Manuel Chaves, va suposar un esdeveniment extraordinari.
El detonant va ser el Pla d'Ocupació Juvenil, que contemplava fórmules de contractació per a joves que els sindicats consideraven precaritzadores.
Tanmateix, les reivindicacions van ser molt més àmplies: millores salarials, protecció enfront de la desocupació, increment de les pensions i un canvi en la política econòmica del Govern.
La mobilització va ser massiva. L'activitat industrial, el transport i nombrosos serveis van quedar pràcticament paralitzats. Fins i tot RTVE va interrompre la seva programació habitual.
L'èxit de la convocatòria va obligar l'Executiu a retirar el Pla d'Ocupació Juvenil i va obrir una etapa de negociació entre el Govern i les organitzacions sindicals.
El 14-D es va convertir així en un símbol de la capacitat de pressió dels treballadors durant la democràcia.
1992: protesta contra la retallada de la desocupació
El 28 de maig de 1992, CCOO i UGT van tornar a convocar una vaga general contra el Govern socialista.
En aquesta ocasió, la protesta va tenir una durada diferent segons els sectors i territoris, encara que el seu format general va ser de mitja jornada.
El principal motiu va ser la reforma de les prestacions per desocupació, que suposava un enduriment de les condicions per a accedir-hi i una reducció de determinades prestacions.
1994: una nova vaga contra la reforma laboral
El 27 de gener de 1994, CCOO i UGT van convocar una altra vaga general contra la política econòmica i laboral de l'Executiu socialista.
El motiu principal va ser la reforma del mercat de treball, que incloïa modificacions en la contractació, una major flexibilitat laboral i canvis en les condicions d'acomiadament.
La convocatòria va aconseguir una important repercussió en la indústria i el transport, encara que el seguiment va ser desigual en altres sectors.
Les xifres de participació ofertes per sindicats i Govern van ser molt diferents.
Malgrat la mobilització, l'Executiu va mantenir bona part de les seves reformes.
2002: el «decretazo» de José María Aznar
El 20 de juny de 2002, Espanya va tornar a viure una vaga general de 24 hores. Aquesta vegada, el destinatari de les protestes era el Govern del Partit Popular presidit per José María Aznar, sent ministre de treball Juan Carlos Aparicio.
El motiu va ser el Reial Decret llei 5/2002, conegut popularment com el «decretazo».
La reforma modificava el sistema de protecció per desocupació i enduria determinades condicions per accedir a les prestacions.
Els sindicats consideraven que les mesures perjudicaven especialment els treballadors desocupats i reduïen la seva protecció social.
CCOO i UGT van encapçalar la convocatòria, que va aconseguir paralitzar bona part de l'activitat industrial i del transport.
La mobilització va tenir importants conseqüències polítiques i va contribuir a augmentar la tensió entre el Govern i les organitzacions sindicals.
Finalment, algunes de les disposicions més controvertides van ser modificades o retirades.
2010: la vaga contra la reforma laboral de Zapatero
La crisi econòmica internacional havia colpejat durament Espanya. La desocupació augmentava, el sector immobiliari s'havia desplomat i el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia començat a aplicar mesures d'ajust, davant la greu crisi econòmica de 2008.
El 29 de setembre de 2010, CCOO i UGT van convocar una vaga general contra la reforma laboral aprovada per l'Executiu.
Els sindicats rebutjaven les mesures que facilitaven l'acomiadament, modificaven les condicions de treball i ampliaven la flexibilitat empresarial.
2012: dues vagues generals contra Mariano Rajoy
El Govern de Mariano Rajoy va haver d'afrontar dues vagues generals durant 2012.
La primera va tenir lloc el 29 de març, amb prou feines tres mesos després de la seva arribada a La Moncloa.
La reforma laboral aprovada per l'Executiu va ser el principal motiu de la convocatòria. Els sindicats denunciaven l'abaratiment de l'acomiadament, la pèrdua de poder de negociació dels treballadors i l'augment de la capacitat empresarial per modificar les condicions laborals.
La segona va tenir lloc el 14 de novembre de 2012 i es va desenvolupar en el context de les polítiques d'austeritat i les retallades pressupostàries.
Aquesta última va tenir una dimensió internacional: Espanya va coincidir amb mobilitzacions generals en altres països europeus, especialment a Portugal, Grècia i Itàlia.
Les dues jornades van ser importants expressions de rebuig a la política econòmica del Govern del Partit Popular.
No obstant això, les reformes no van ser retirades, així doncs, la reforma laboral va ser modificada el 2022, impulsada per la vicepresidenta i ministra de treball Yolanda Díaz.
La de l'11 de novembre de 2026, se sumarà a aquesta llarga llista de vagues generals.
Contacte