El nomenament d'un ministre a Espanya és competència exclusiva del President de Govern. Segons la Constitució, el Rei és qui nomena formalment -i destitueix si escau- els membres del consell de ministres a proposta del President del Govern. No hi ha cap altra autoritat al país que pugui nomenar o cessar els membres del Govern de la Nació. En altres països com els Estats Units, els membres del govern han de passar un examen previ davant les cambres legislatives, de la mateixa manera a la Unió Europea, els comissaris proposats han de ser ratificats pel Parlament Europeu, però en la majoria de països del nostre entorn, funciona igual que Espanya. Les Corts Generals, poden reprovar l'acció d'algun ministre, però es tracta d'un gest polític simbòlic, que no obliga el President del Govern a prendre cap acció.
Des del retorn de la democràcia a Espanya el 1977, han estat nomenades ministres més de 200 persones, de les quals, han renunciat a motu proprio 36 ministres, per raons variades, des de problemes de salut, ocupar un altre càrrec, concórrer a eleccions locals autonòmiques o europees, sortides per discrepàncies amb el govern o les referides a dimissions per assumpció de responsabilitats. Ens centrarem en les dimissions per discrepàncies o assumpció de responsabilitats per ser els políticament més rellevants i que més conversa política han generat.
Adolfo Suárez
La primera dimissió d'un ministre, en l'etapa Suárez, va ser la de Gabriel Pita da Veiga, ministre de Marina durant els primers anys de la transició, nomenat en els primers anys de la Monarquia. Com a procurador, va votar a favor de la Llei per a la reforma política, però la seva oposició a la legalització del Partit Comunista d'Espanya el va fer dimitir l'abril de 1977.
Enrique Fuentes Quintana, vicepresident econòmic del govern, i promotor dels Pactes de la Moncloa, va dimitir el febrer de 1978 per discrepàncies amb altres membres del Govern respecte a política econòmica. El 1980, Fernando Abril Martorell va dimitir per discrepàncies amb Suárez, que al seu torn, és l'únic president fins ara que ha dimitit (gener de 1981)
Leopoldo Calvo Sotelo
Durant el curt mandat de Calvo Sotelo (1981-1982), la dimissió més sonada va ser la del llavors ministre de Justícia Francisco Fernández Ordóñez, impulsor de la llei del divorci, que va provocar fractures en el si de la UCD, decidint sortir del govern i del partit per poder desenvolupar de manera més lliure el seu projecte polític en plena descomposició de la UCD.
Felipe González
Durant el prolongat Govern de Felipe González (1982-1996) es van succeir successives dimissions de ministres per diferents motius, des de la del ministre d'economia Miguel Boyer el 1985, després de començar la seva relació amb Isabel Preysler, fins a la del totpoderós vicepresident Alfonso Guerra el 1991, després del desgast polític que li havia comportat el cas del seu germà, Juan Guerra, per l'ús d'un despatx a la delegació del Govern d'Andalusia, pel que sembla de manera indeguda i les acusacions del qual van acabar sent majorment arxivades.
La dècada dels noranta també va portar importants divisions: la de José Luis Corcuera, ministre de l'Interior el 1993, per la sentència del Tribunal Constitucional, que esmenava parcialment la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a “Ley de la patada en la puerta”, l'articulat de la qual facilitava que la policia pogués entrar en un domicili, si hi havia sospites d'activitat il·lícita sense ordre judicial, extrem aquest, que va ser derogat per l'alt tribunal.
Els casos de corrupció també van passar factura en l'última etapa del govern socialista, Antoni Asunción, ministre de l'Interior, va haver de dimitir el 1994 després de la fuga de Luis Roldán, exdirector de la Guàrdia Civil acusat de corrupció, que va ser capturat l'any següent a Bangkok.
El 1995, li va tocar el torn a Narcís Serra, vicepresident del Govern, pel cas de les escoltes il·legals del CESID, que s'haurien produït quan era responsable de la cartera de defensa, i que van afectar polítics, empresaris i el mateix rei Joan Carles.
José María Aznar
Durant els vuit anys de govern d'Aznar (1996-2004) només el ministre de Treball Manuel Pimentel, va dimitir després de descobrir-se que l'esposa del seu director general de Migracions (Juan Aycart) posseïa una empresa de formació finançada amb fons públics. Posteriorment, Pimentel es donaria de baixa del Partit Popular el 2003, pel seu rebuig a la guerra de l'Iraq.
Altres dimissions durant l'etapa Aznar es van produir per motius de salut o per presentar-se a eleccions autonòmiques, com va ser el cas de Jaume Matas el 2003.
José Luis Rodríguez Zapatero
Les dues dimissions més sonades en l'etapa de Zapatero (2004-2011) van ser la del ministre de defensa José Bono el 2006, per discrepàncies amb la política territorial del Govern, en especial amb l'aprovació del nou Estatut d'autonomia per a Catalunya, i la de Mariano Fernández Bermejo, ministre de Justícia, després de conèixer-se que el febrer de 2009 havia compartit una cacera a Jaén amb el jutge Baltasar Garzón, instructor en aquell moment de la causa Gürtel que afectava el Partit Popular.
Mariano Rajoy
Les dimissions en l'etapa de Rajoy (2011-2018) van ser més nombroses que les del seu predecessor ideològic José María Aznar. La primera dimissió va ser per qüestions ideològiques, es va tractar d'Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, en ser paralitzada la seva reforma de la llei de l'avortament, que pretenia tornar als criteris de 1985, és a dir, al dels supòsits.
La segona la trobem uns mesos més tard, la de la ministra de Sanitat Ana Mato, en ser imputada com a partícip a títol lucratiu de la trama Gürtel a través del seu exmarit. Finalment, el 2016, i estant en funcions, va renunciar com a ministre d'Indústria i Turisme José Manuel Soria, després d'aparèixer el seu nom en els anomenats Papers de Panamà.
Pedro Sánchez
La primera dimissió d'un ministre en l'etapa de Pedro Sánchez (2018-) va ser la del ministre de Cultura Maxim Huerta, a la setmana del seu nomenament, per conèixer-se problemes amb Hisenda. Atès que Pedro Sánchez havia arribat al govern després de la moció de censura contra Mariano Rajoy per qüestions relacionades amb la corrupció i la neteja democràtica, la dimissió de Huerta es va entendre com una forma de marcar distàncies ètiques amb l'antiga administració popular.
Al cap de pocs mesos, la ministra de Sanitat Carmen Montón va renunciar al càrrec després que informacions periodístiques assenyalessin que el màster que s'havia tret a la universitat Rey Juan Carlos l'havia obtingut sota irregularitats. Altres ministres en aquesta etapa van deixar els seus càrrecs per assumir altres responsabilitats o presentar-se a eleccions autonòmiques, com va ser el cas del vicepresident Pablo Iglesias de Podemos el 2021 per competir contra Isabel Díaz Ayuso en les eleccions autonòmiques de Madrid.
L'última dimissió la coneixem fa uns dies, la d'Óscar Puente, després del tràgic accident ferroviari d'Urda que va costar la vida a 69 persones, i el segon de l'any després del d'Adamuz, amb 46 víctimes mortals, l'any més negre en víctimes mortals en ferrocarril en les últimes dècades.