La creença en la possessió demoníaca travessa segles d'història, des de les antigues civilitzacions fins a l'Església catòlica contemporània. Entre la fe, la medicina i la cultura popular, l'exorcisme ha passat de ser una pràctica religiosa estesa a convertir-se també en una de les grans icones del cinema de terror.
Probablement, el major coneixement que tingui el ciutadà mitjà del que és un exorcisme té lloc a partir de l'estrena de la pel·lícula L'exorcista (1973) una brillant pel·lícula dirigida per William Friedkin, basada en una novel·la de William Peter Blatty, basada al seu torn, en el cas d'un exorcisme real ocorregut als Estats Units en els anys quaranta.
Però Què és un Exorcisme? Per a respondre a aquesta resposta, primer és necessari submergir-nos en l'hades i parlar d'un personatge clau: el dimoni.
La creença ancestral en esperits malignes
Què és el dimoni? Moltes cultures ancestrals han personificat el concepte de mal en un ésser intel·ligent capaç de provocar desgràcies i posseir el propi cos de la persona. Potser l'“esperit maligne” més famós en la primitiva cultura mesopotàmica va ser Pazuzu, representat en la pel·lícula “L'exorcista” com el causant de la possessió de la nena Reagan.
En les cultures mesopotàmiques babilònies i assíries del primer mil·lenni abans de Crist, Pazuzu personificava el vent del sud-oest, el qual portava tempestes, plagues, febres i sequeres. No obstant això, i a diferència de les cultures judeocristianes, aquest “dimoni” també era símbol de protecció contra altres éssers mitològics malèvols, una cosa coneguda com a màgia atropopaica.
El dimoni en la Bíblia
En la cultura judeocristiana, el dimoni està també molt present i és a través, sobretot de la religió cristiana, de la qual heretem el seu concepte actual.
En la Bíblia s'esmenta nombroses vegades el dimoni, tant en l'Antic com el Nou Testament. En l'Antic apareix representat com la serp que tempta Adam i Eva a menjar el fruit prohibit, i és presentat com a temptador per allunyar l'home de Déu.
En el Nou Testament, el dimoni es presenta com a “príncep del món” i s'estableix que no hi ha un únic ésser maligne, sinó molts, que els evangelistes esmenten com a “esperits immunds” que posseeixen persones a les quals Jesús practica exorcismes, obligant-los a sortir del cos de la persona, i reconeixent el mateix Jesús com el Sant de Déu. En una d'aquestes ocasions, els dimonis que posseïen un home van demanar a Jesús que tingués pietat d'ells i els llancés als porcs, cosa que Jesús va concedir i els porcs van quedar endimoniats.
Però, si hi ha molts “dimonis” per què solem parlar del dimoni en singular? Perquè quan ho fem ens referim principalment a Llucifer, a qui la teologia cristiana considera l'àngel més bell creat per Déu, i que ulteriorment es va rebel·lar contra ell, en una batalla descrita a l'Apocalipsi, on l'Arcàngel Miquel el derrota. Els altres dimonis són altres àngels que prefereixen seguir Llucifer abans que Déu.
Els exorcismes, doncs, són coses de la literatura bíblica i el cinema o realment existeixen i poden donar resultats?
Si atenem a la doctrina catòlica, el dimoni –o dimonis– no són merament símbols per expressar el mal, són éssers intel·ligents que tenen per funció allunyar les persones de Déu.
No obstant això, la creença en el dimoni i la consegüent pràctica de l'exorcisme no sempre va ser abordada per l'Església de la mateixa manera. Durant els anys posteriors al Concili Vaticà II, a principis dels anys seixanta, diferents corrents teològics sí que assenyalaven que el dimoni era un símbol del mal, i que les escenes evangèliques en què Jesús parla d'ell i expulsa dimonis calia prendre-les com a figuracions. Així, ho reflecteix també la pel·lícula L'exorcista, quan el pare Karras, reacciona estranyat davant la petició de la mare de Reagan de fer-li un exorcisme a la seva filla: “senyora, aquestes coses ja no passen, hauria de viatjar al segle XV”.
Sens dubte, el director de la pel·lícula es va documentar bé de tot el concernent als exorcismes i a la visió contemporània que en tenia la mateixa Església, així com del mateix ritual.
Què és un exorcisme?
L'exorcisme és el ritual pel qual un sacerdot, mitjançant l'oració turmenta el dimoni que manté posseïda una persona fins a aconseguir-ne l'expulsió, això és el que veiem a la pel·lícula L'exorcista. Segons diversos exorcistes, com el mític pare Gabriele Amorth, els senyals d'una possessió demoníaca es poden intuir quan una persona té una malaltia que no és explicable, comença a tenir aversió a allò sagrat, parla llengües que no coneix, etc.
L'exorcista resa davant la persona i ordena al diable que es manifesti. Alguns dels fenòmens que recullen alguns exorcistes són que cada persona parla amb una veu molt ronca i desagradable, que té convulsions, i de vegades, com a la pel·lícula, es poden produir fins i tot levitacions.
Els exorcistes refereixen que hi ha exorcismes breus que amb una simple oració n'hi ha prou, altres han durat anys, però reconeixen que és altament improbable que una persona pugui quedar posseïda, i adverteixen que els riscos que tindria una persona de poder estar-ho serien realitzar pràctiques com la Ouija, practicar tarot o altres pràctiques ocultistes.
Què diu la ciència?
Com és obvi, el ritual de l'exorcisme és eminentment religiós, i encara que els qui autoritzen exorcismes adverteixen que primerament es descarten patologies psiquiàtriques, els més escèptics recelen que l'exorcisme pugui tenir alguna eficàcia, atribuint els símptomes que poden presentar les persones presumptament endimoniades a problemes mentals o suggestió.
No obstant això, psiquiatres com Richard Gallagher, donen veracitat a la pràctica exorcista, explicant que hi ha situacions que no poden ser explicades des de la psiquiatria i que els símptomes desapareixen després de l'exorcisme.
S'assembla un exorcisme real al de la pel·lícula?
En línies generals els exorcistes solen lloar la temàtica i la documentació de la pel·lícula de Friedkin, però la majoria sosté que hi ha elements de la pel·lícula que no ocorren en els exorcismes convencionals, com el gir de cap de 360 graus de la nena, o que l'exorcista acabi morint.
El que solen relatar és que quan comencen les oracions el suposat dimoni reacciona de manera violenta, amb gran aversió a allò religiós, incidint especialment en la figura de la Mare de Déu.
En aquest punt, els exorcistes conclouen que el dimoni sent una especial aversió a la mare de Jesús per suposadament representar el contrari a ell: obediència i humilitat. Així doncs, recomanen el rés del Rosari com a arma eficaç contra el maligne.
L'exorcisme en l'actualitat
En l'actualitat, l'Església Catòlica ha perdut la por de parlar del dimoni o de la pràctica exorcista. El Papa Francesc, per exemple, esmentava freqüentment el dimoni i els seus malèvols plans. En l'actualitat, i de manera teòrica, cada diòcesi hauria de tenir almenys un exorcista, havent-hi actualment 37 exorcistes oficials al país. La designació d'un sacerdot com a exorcista l'ha d'aprovar el bisbe de la diòcesi segons el dret canònic, que exigeix que la persona sigui sacerdot ordenat, amb solvència teològica i de profunda pietat.
A la pel·lícula L'Exorcista, són dos els sacerdots que practiquen l'exorcisme a la nena Reagan: l'esmentat pare Karras, psiquiatre i escèptic de la pràctica, i el veterà pare Merrin, que coneix perfectament la manera de procedir del dimoni i que compta amb una vasta experiència.
Aquests dos personatges reflecteixen a la perfecció, com dèiem abans, l'Església contemporània: a cavall entre l'escepticisme dels nous sacerdots, i la d'aquells convençuts de l'existència del dimoni i els seus efectes.