Pot la política exterior convertir-se en el principal actiu polític d'un president amb la legislatura encallada? A la Moncloa creuen que sí.
Darrere dels últims moviments de Pedro Sánchez no hi ha improvisació, sinó estratègia. Diverses circumstàncies han permès al seu equip dissenyar un perfil propi, rotund i sense titubejos en el tauler internacional.
La primera és demoscòpica. Amb les enquestes a la mà, el diagnòstic al Govern és clar: “Espanya és un país pacifista”. Tot i que encara no existeixen estudis concloents sobre l'opinió pública respecte als últims atacs dels EUA i Israel a l'Orient Mitjà, a l'Executiu estan convençuts que la posició de Sánchez connecta amb les bases i la majoria social. El precedent que sempre planeja és el 2003 i el rebuig massiu a la guerra de l'Iraq. Aquest record continua formant part de l'ADN polític d'una part important de l'electorat.
La segona és interna. Després de les últimes derrotes parlamentàries i amb mesures clau de l'escut social decaient per falta de suports —deixant milers de famílies en situació vulnerable— el Govern necessita projectar iniciativa. L'aritmètica al Congrés limita l'acció domèstica; la política exterior, en canvi, ofereix un camp de joc més ampli i menys condicionat.
La majoria d'investidura travessa el seu moment més fràgil. Amb Junts endurint posicions i votant amb PP i Vox, el marge legislatiu és mínim. Tampoc sembla viable complir el calendari anunciat per presentar els Pressupostos en el primer trimestre. En privat, diversos ministres admeten que aquest objectiu, ara per ara, no és realista.
En aquest context, la política exterior esdevé palanca. Serveix per marcar perfil internacional, però també per testar la capacitat de mobilització interna d'un electorat que les enquestes descriuen com desmotivat. La confrontació amb Donald Trump proporciona un antagonista recognoscible i un marc narratiu nítid.
I aquí entra la pregunta de fons: ¿pot Trump convertir-se, indirectament, en el factor que reactivi Sánchez?
Sánchez enfront de Trump: una pauta que es repeteix
És Pedro Sánchez la principal figura europea d'oposició a les polítiques de Donald Trump? A la Moncloa ja donen per bona aquesta narrativa i estan disposats a explotar-la.
Mentre ni el Regne Unit, ni França ni Alemanya —les grans potències europees— han trencat públicament amb les últimes maniobres dels Estats Units i Israel a l'Orient Mitjà, Espanya sí que ho ha fet. El president espanyol ha marcat distància on altres han optat per la prudència diplomàtica.
La història sembla repetir-se.
Fa mesos, el president estatunidenc va decidir desmarcar-se de mecanismes que tradicionalment han guiat la resposta occidental en política exterior. La reacció de Sánchez va ser clara: no retre homenatge. “Mantenim la posició de sempre davant d'aquest tipus de conflictes”, insisteixen fonts de la Moncloa.
El gener, després de l'operació militar que va acabar amb la captura del president veneçolà Nicolás Maduro, Sánchez va assegurar que “Espanya no reconeixerà aquesta violació del dret internacional”. Tampoc va avalar els resultats de les eleccions del 28 de juliol de 2024 en les quals Maduro es va proclamar vencedor.
Al febrer, en un altre registre però amb la mateixa fermesa, el xoc va ser amb alguns dels gegants tecnològics més influents del planeta. Des de Dubai, Sánchez va anunciar que Espanya prohibirà l'accés a xarxes socials a menors de 16 anys per frenar el “Far West digital”. Elon Musk el va qualificar a X de “tirà i traïdor”. Pavel Durov, fundador de Telegram, va alertar els seus usuaris a Espanya que aquestes mesures atemptaven contra la llibertat d'expressió. Sánchez no va recular.
A això s'hi suma la seva aposta per la regularització de migrants i la tribuna que va dedicar a l'assumpte a The New York Times, on va defensar el seu model i el va contraposar, sense citar-lo expressament, al del president nord-americà.
Ara, amb la condemna explícita dels atacs dels EUA i Israel i el nou pols diplomàtic obert, el patró torna a activar-se: perfil propi, confrontació calculada i projecció internacional.
El dubte és si aquesta estratègia és només una manera de diferenciar-se a l'exterior o, sobretot, una manera de reordenar el tauler intern.