Des de l'última vaga general, el 2012, contra les polítiques d'austeritat i les reformes econòmiques del Govern de Mariano Rajoy i les directrius de la Unió Europea, Espanya és un altre país.
Catorze anys després, la transformació social, econòmica i política ha dibuixat un escenari diferent, i la convocatòria del dimecres 11 de novembre trenca motlles per la forma —qui ha aconseguit la mobilització— i pel fons —el motiu que porta la gent al carrer—.
CCOO i UGT han donat viabilitat i cobertura legal a una aturada nacional que van impulsar, per primera vegada, agents aliens al sindicalisme laboral, com el Sindicat de Llogateres.
Ambdues centrals reconeixen que “la lluita s'ha vist ampliada” i que toca donar la batalla també en qüestions no estrictament laborals, com l'habitatge.
No tots els sindicats representatius secundaran l'aturada: CSIF, USO i Fetico qüestionen “el moment polític” i rebutgen sumar-s'hi. A més, mai abans s'havia celebrat una vaga general tan a prop d'uns comicis, a menys de tres setmanes de les eleccions del 29 de novembre.
Mentre els convocants confien en una jornada que “anirà molt bé”, la patronal rebutja la vaga per l'absència de raons laborals: “es tracta d'una vaga política”, assenyalen en l'equip del president de la CEOE, Antonio Garamendi. La disputa no és menor: que l'aturada es consideri laboral o política depèn del seu encaix i la seva legitimitat davant l'opinió pública.
La dada recolza el relat
En ser la primera vaga general amb l'habitatge com a reivindicació principal, previsiblement tindrà més impacte en les zones tensionades o en aquelles on el sobreescalfament del mercat genera més problemes.
Segons Idealista, l'octubre va tancar amb una pujada interanual del preu d'oferta del lloguer a Espanya del 5,6%, fins als 15,1 euros/m². Amb l'única excepció de Bilbao, on va baixar un 1%, les rendes van pujar en els principals mercats: Palma (7,6%), Alacant (5,6%), Màlaga (5,4%), Madrid (4,5%), València (4,2%), Sevilla (3,3%), Sant Sebastià (1%) i Barcelona (0,3%).
És en aquest terreny on va posar el focus el Sindicat de Llogateres, que va exigir solucions a les administracions de tots els nivells després del desnonament de Maricarmen. El cas es va convertir en un dels assumptes centrals d'una precampanya marcada també pel sinistre ferroviari d'Urda (Toledo), que va causar 69 morts.
La vaga, no obstant això, té una doble cara. Al malestar per l'habitatge se suma la reivindicació salarial: les nòmines no pugen al ritme del cost de la vida. Els convocants busquen així fer visible un problema multifactorial i ampliar la base de la mobilització. Aquesta conjunció és també el seu escut: vincular salaris i habitatge és el que permet a CCOO i UGT defensar el caràcter laboral de l'aturada.
Una vaga en altres paràmetres
Una altra de les particularitats és que no podrà valorar-se per endavant amb els paràmetres habituals. Una vaga general sol mesurar-se pel seguiment en els centres de treball, el consum elèctric o les xifres que cada part difon en caure el dia. Però aquesta convocatòria combina reivindicacions laborals i no laborals, i la participació no passa només per deixar de treballar, cosa que complica qualsevol projecció.
A això se suma un desplaçament del focus. Els sindicats no posaran tant l'accent en l'aturada laboral com en les mobilitzacions que es produeixin a la tarda de l'11 de novembre en les manifestacions. Mesurar l'èxit al carrer, i no a les fàbriques i oficines, obre a més la porta a una guerra de xifres entre organitzadors i Administració en plena campanya.
Aquest gir encaixa amb el perfil al qual apel·la la convocatòria: la gent jove, la més mobilitzada en aquest cicle, com han demostrat les acampades. És un públic menys vinculat als centres de treball on tradicionalment es mesura una aturada, i la resposta del qual, per això mateix, és la més difícil d'anticipar.
Les dades d'afiliació apunten en la mateixa direcció. Un informe de Funcas publicat al febrer, que reuneix informació de l'OCDE i de l'enquesta internacional ISSP, situa en el 18% la sindicalització dels assalariats de 25 a 44 anys que treballen a jornada completa, vuit punts per sota del 26% que registren els qui tenen entre 45 i 64.
En un país on l'afiliació ronda el 12%-13% dels assalariats, la bretxa dibuixa un sindicalisme amb menys arrelament just en el segment al qual ara intenta arribar, i ajuda a entendre per què la protesta ha sorgit fora de les seves estructures.
Una vaga diferent que assenyala a tots
“És una vaga que no va contra ningú. Va a favor d'una causa que té nom i cognom, el de Maricarmen”, deia fa uns dies el president del Govern i candidat socialista, Pedro Sánchez.
El Sindicat de Llogateres, tanmateix, insisteix a apuntar a governs de tots els colors, per un repartiment competencial que va del Govern central a les comunitats i els ajuntaments.
El candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, va demanar als sindicats “reconsiderar aquesta vaga, convocada contra l’oposició”. Però el PP no només aspira a governar: ja exerceix el poder en onze autonomies, en les dues ciutats autònomes i en 3.193 municipis, administracions que també tenen competències en habitatge.
Així, una mateixa vaga admet (almenys) tres lectures. El PSOE la presenta com una causa sense adversari; el PP, com una mobilització amb destinatari polític; el Sindicat de Llogateres, com una protesta que interpel·la totes les administracions. Aquesta ambigüitat explica en part la seva capacitat de convocatòria, però també planteja una pregunta que la campanya no podrà eludir: si el problema és de tots i les competències estan repartides, qui respon davant els qui surtin al carrer dimecres?