A mitjanit del 14 de desembre de 1988, els treballadors de Televisión Española van tallar l'emissió. L'apagada va anunciar una vaga general que buidaria fàbriques i oficines i obligaria el Govern de Felipe González a abandonar el seu projecte de contracte juvenil. Gairebé quatre dècades després, la vaga general de l'11N recupera aquella capacitat de portar als centres de treball un problema que afecta tota una generació. El 1988 es tractava de les condicions de la primera feina. Aquest dimecres, del que costa pagar una casa fins i tot quan es té feina.
La mobilització que va encendre's després del desnonament de Maricarmen Abascal és la primera vaga general de 24 hores convocada conjuntament per Comisiones Obreras (CCOO) i la Unión General de Trabajadoras y Trabajadores (UGT) des del 2012. La impulsa el moviment d'inquilines i reuneix sindicats laborals i col·lectius de barri. Aquesta aliança té precedents. Algunes de les majors conquestes laborals a Espanya van començar precisament quan gent d'altres oficis, altres empreses i altres ciutats va fer seva una baralla que havia començat lluny del seu lloc de treball.
De les vuit hores de "La Canadiense" als miners que van plantar cara a Franco
El febrer de 1919, els empleats de facturació de la companyia elèctrica coneguda com "La Canadiense" van deixar de treballar per exigir la readmissió de diversos companys acomiadats. La vaga, impulsada per la Confederación Nacional del Trabajo (CNT), es va estendre al tèxtil i a altres empreses d'electricitat, gas i aigua. L'atur va afectar els tramvies, l'enllumenat i bona part de la indústria de Barcelona. El Govern va mobilitzar l'Exèrcit i milers de vaguistes van acabar empresonats a Montjuïc.
La negociació va arrencar millores salarials i la readmissió dels acomiadats. La protesta es va reprendre al març en quedar presos per alliberar. El decret del 3 d'abril de 1919 va portar la principal conquesta més enllà de Barcelona. Va fixar amb caràcter general un màxim de vuit hores diàries o 48 setmanals des de l'1 d'octubre. El dissabte encara era laborable, però un conflicte que havia començat a les oficines d'una elèctrica havia canviat per llei la jornada de treball a Espanya.
L'abril de 1962, set miners acomiadats del pou Nicolasa, a Mieres, van encendre la protesta a les conques asturianes. Un d'ells, Eladio Gueimonde, recordaria dècades després per què van parar. “Volíem més diners i millors condicions, la mina era inhumana”. La Huelgona es va estendre a centres de treball d'altres 27 províncies. Les dones de les conques van sostenir l'aturada amb caixes de resistència, repartiment de menjar i piquets. El franquisme va respondre amb detencions i va declarar l'estat d'excepció a Astúries, Biscaia i Guipúscoa.
La dictadura va acabar negociant. Els set acomiadats van tornar a la feina i les plantilles mineres van aconseguir que part de la pujada del preu del carbó es destinés a millorar els seus salaris. Aquella pugna va donar força a les xarxes obreres que es reorganitzaven sota la dictadura. El 1978, la Constitució va reconèixer en el seu article 28.2 el dret fonamental dels treballadors a la vaga per defensar els seus interessos.
El 14D va frenar el contracte juvenil i el 20J va fer rectificar Aznar
La unitat sindical que va marcar el 14 de desembre de 1988 s'havia trobat a faltar tres anys abans. El 1985, CCOO es va mobilitzar contra la reforma de les pensions sense el suport d'UGT i el Govern va mantenir l'augment dels anys de cotització exigits. El 1988, Nicolás Redondo i Antonio Gutiérrez, al capdavant d'UGT i CCOO, van convocar junts. El pla de l'Executiu preveia contractes temporals per a joves de 16 a 25 anys, amb el salari mínim com a referència i fortes bonificacions per a les empreses. Els sindicats exigien també ampliar la protecció per desocupació i millorar les pensions i els salaris dels empleats públics.
Milions de treballadors van secundar l'aturada. El contracte juvenil va quedar sense aplicar-se i la negociació posterior va portar millores per als pensionistes i el reconeixement per llei de la negociació col·lectiva dels empleats públics el 1990. Aquest mateix any es van aprovar les pensions no contributives de jubilació i invalidesa, que van ampliar la protecció a persones sense cotitzacions suficients. Una vaga que havia començat per les condicions d'entrada al mercat laboral va acabar obrint una negociació sobre com es repartien els beneficis del creixement econòmic.
El 20 de juny de 2002, CCOO i UGT van tornar a aturar-se contra el “decretazo” del Govern de José María Aznar. La norma enduria les condicions per a conservar la prestació per desocupació si es rebutjava una oferta considerada adequada i havia suprimit, en bona part dels acomiadaments improcedents, els salaris de tramitació. Són els que compensen el sou perdut entre l'acomiadament i la resolució judicial. El Govern va xifrar el seguiment en el 16 %. Aquell dia, la demanda elèctrica va caure més d'un 20 %, un indicador de la frenada de l'activitat que es va notar especialment en la indústria, la construcció i el transport.
Al juliol, Aznar va substituir el ministre de Treball, Juan Carlos Aparicio, per Eduardo Zaplana. Després de negociar amb els sindicats, l'Executiu va recuperar al desembre els salaris de tramitació i va suavitzar algunes de les condicions imposades als desocupats. La rectificació va ser parcial. El 2007 va arribar un segon desenllaç, per la via judicial. El Tribunal Constitucional va anul·lar el decret original perquè el Govern no havia justificat la urgència necessària per a aprovar-lo per aquesta via.
De les vagues contra les retallades a l'11N per l'habitatge
Les vagues de la crisi financera van tenir un altre desenllaç. La del 29 de setembre de 2010 no va frenar la reforma laboral de José Luis Rodríguez Zapatero. El 29 de març de 2012, la primera gran aturada contra el Govern de Mariano Rajoy tampoc va aconseguir la retirada de la reforma que va generalitzar la indemnització de 33 dies per any en l'acomiadament improcedent. El 14 de novembre, Espanya i Portugal van tornar a la vaga en una jornada europea contra l'austeritat. La reforma va seguir en peus i centenars de milers de persones van sortir al carrer contra les retallades.
El precedent més proper a l'11N per la forma d'organitzar-lo està en el 8 de març de 2018. El moviment feminista va portar a la vaga assumptes que rares vegades arribaven junts a una taula de negociació, com la bretxa salarial i el repartiment de les cures. CNT i CGT van convocar una aturada de 24 hores i CCOO i UGT, de dues hores per torn. La protesta es va estendre a les llars, les aules i el consum. Avui són els sindicats de llogateres els que han portat a les plantilles una reivindicació que feia anys que s'organitzava als barris.
La coincidència importa per a qui es planteja aturar-se. Perdre un dia de sou pesa més quan el lloguer s'emporta bona part de la nòmina. I aconseguir una pujada salarial serveix de poc si la pròxima renovació del contracte d'habitatge se la menja sencera. Per aquest motiu l'11N interpel·la la patronal pels salaris i les administracions per l'habitatge. Aquest dijous, la Diputació Permanent del Congrés votarà per separat els dos decrets d'habitatge, amb mesures sobre la pròrroga de lloguers, la suspensió de determinats desnonaments i la indemnització al llogater en alguns casos de no renovació. La negociació del nou acord salarial amb la patronal continua pendent.
Contacte
T'escoltem. Contacta amb nosaltres.
