Es necessitaria un monogràfic de diversos volums només per a abordar l'encaix constitucional de l'ús retorçat que han fet tots els Governs de la figura del Decret llei. Aquest instrument suposa un trencament del principi de separació de poders en lliurar a l'executiu capacitat per a legislar de forma immediata. Una excepció recollida en l'art. 86 de la Constitució, que arrenca en la seva redacció exigint com a base un: “cas d'urgent i extraordinària necessitat”. Aquesta fórmula, per més que el Tribunal Constitucional (TC) l'ha consolidada una vegada i una altra com un límit amb valor jurídic, no s'ha imposat mai als interessos polítics del moment. En altres paraules, el Govern de torn – sigui PSOE o PP- ha utilitzat aquesta figura a conveniència i ningú, ni tan sols el mateix TC, els ha parat els peus.
Al marge d'aquesta discussió, que es dona tan per perduda que amb prou feines surt de l'àmbit acadèmic, el focus de la inconstitucionalitat torna a apuntar a l'intent del Govern d'aprovar un nou ‘decret Maricarmen’ aprofitant que en la Diputació Permanent sí que tenen una majoria que en el ja dissolt Congrés no. Així doncs, es torna a la qüestió de la “extrema i urgent necessitat”, que si ja és exigible d'ordinari, molt més quan es tracta de la Diputació Permanent, un òrgan no dissenyat per a legislar sinó per a donar permanència i continuïtat a les Corts Generals en períodes de dissolució. Dit d'una altra manera, i en puresa, res que pugui esperar més de dos mesos hauria de poder ser convalidat per la Diputació Permanent.
Fonts properes al Govern recorden que hi ha hagut antecedents de Decrets llei sotmesos a Diputació Permanent, i que la situació actual de l'habitatge pot considerar-se d'“extrema i urgent necessitat”. No obstant això, això és difícil de sostenir a nivell jurídic ja que el problema d'habitatge a Espanya és una cosa notòria i manifesta des de fa temps, especialment a partir de la pandèmia de COVID-19. Intentar legislar ara per la via d'urgència una cosa que fa anys es ve recriminant al Govern no genera un substrat argumental molt convincent sobre la necessitat impostergable d'aquest Decret llei.
A més, aquest és un cas amb una idiosincràsia molt marcada. El Decret llei que el Govern busca convalidar pretén emular el mateix que ja va rebutjar el Congrés fa tot just uns dies i que va suposar, gràcies als moviments socials organitzats, la decisió de convocar eleccions. De nou, aquesta aparença de causalitat entre la derogació del Decret i la dissolució de Corts, seguit d'aquest intent de convalidació davant la Diputació Permanent no genera una argumentació sòlida en favor de l'encaix constitucional d'aquest moviment.
El Tribunal Constitucional té el monopoli per a pronunciar-se sobre la constitucionalitat d'aquesta maniobra, encara que poc s'espera d'ell en aquesta matèria. El TC ha estat excessivament permissiu amb aquestes qüestions i no ha sabut tutelar un altre principi constitucional clau en aquesta qüestió: la seguretat jurídica de milers d'inquilins i inquilines, que veuen com una legislació fonamental per a les seves vides es sacseja en el BOE, amb períodes de vigència d'hores per a posteriorment ser derogats i, eventualment, tornats a aprovar sense la garantia que el següent Govern sorgit de les urnes el mes que ve vagi a mantenir les mesures. Els arrendataris d'aquest país necessiten seguretat, legislació garantista i reconeixement de drets amb vocació de permanència. Tan negativa és l'absència de legislació com la legislació barroera i sense garanties.
