El Tribunal Suprem, com la resta d'Espanya, no podia imaginar que hi hauria un avançament electoral quan va decidir, amb una mesura cautelar sorprenent, suspendre el dret de vot de més de 160.000 espanyols nacionalitzats en ser considerats com a descendents d'exiliats del franquisme. Després de l'avançament electoral, els partits d'ultradreta que van sol·licitar la suspensió van exigir del Tribunal Suprem una confirmació que aquests espanyols no podrien votar en les generals del 29-N; cosa que van aconseguir amb un breu acte en contra del criteri de l'Advocacia de l'Estat.
Després de la decisió de l'Alt Tribunal, el Govern va lamentar la decisió però no va aclarir què faria al respecte. La qüestió semblava quedar així, almenys per a les següents eleccions, fins que vam conèixer que el Defensor del Poble havia plantejat un recurs d'empara davant el Tribunal Constitucional (TC), sol·licitant del Tribunal de garanties un pronunciament de caràcter urgent després d'haver rebut, segons les seves pròpies paraules, peticions de nombroses entitats i particulars.
Cal recordar que la figura del Defensor del Poble —actualment Ángel Gabilondo— és descrit en la Constitució com un «Alt Comissionat de les Corts Generals» per a la defensa dels Drets del Títol I, per la qual cosa, de cap manera, pot considerar-se vinculat o sotmès al Govern. A més, és l'únic legitimat de l'ordenament jurídic espanyol per interposar recursos d'inconstitucionalitat i empara. I ha estat aquest últim instrument el que ha utilitzat per sol·licitar del TC una decisió que rehabiliti el dret de vot d'aquests milers d'espanyols.
Ara bé, la decisió del TC no té per què ser immediata; i de fet, pot ni tan sols entrar a conèixer l'assumpte. Els passos a seguir són els següents: primer el Ple del Tribunal Constitucional debatrà l'admissibilitat del recurs, cosa que normalment correspon a una Secció composta per tres Magistrats però que, donada la repercussió del cas, han optat per remetre al Ple. Per apreciar aquesta consideració tindran en compte si hi ha un Dret Fonamental que sustenta l'empara —en aquest cas l'art. 23 CE ho fa evident— i, sobretot, que s'hagi esgotat la via judicial ordinària. En aquest últim punt és on pot trobar la seva fi el recurs, fins i tot abans de ser admès, si el TC considera que el procediment davant el Tribunal Suprem no ha acabat. I aquí es plantejarà un debat jurídic molt interessant sobre la consideració d'un acte de mesures cautelars, els efectes del qual poden ser irreversibles una vegada passin les eleccions generals, com a esgotament de la via ordinària. En altres paraules, si el TC no es reverteix la suspensió del vot de forma immediata els seus efectes seran irreparables.
Suposant que el TC accepti l'admissibilitat del recurs, se li plantejaria una nova dicotomia: adoptar una mesura cautelaríssima que rehabiliti de forma immediata el dret de vot d'aquests espanyols; o la tramitació per via de mesura cautelar ordinària, en la qual s'obriria un termini d'al·legacions de 5 dies per a les parts. En aquest últim cas, els terminis per sol·licitar el vot del CERA (Cens Electoral de Residents Absents), que ja de per si és exigu, es veuria encara més constret. Una vegada celebrada aquesta vista, el Tribunal Constitucional prendria una decisió mantenint o revocant els efectes de l'acte.
A l'espera del que el TC decideixi en les pròximes hores, 163.000 espanyols residents a l'estranger segueixen sense saber si podran exercir el seu Dret Fonamental al sufragi com, per cert, molts d'ells ja van fer en les eleccions del 2023. I mentrestant, un dia més, la precampanya electoral més centrada en els tribunals que en les propostes.
