Avui vull parlar d'alguna cosa que hauria de ser un factor, un element d'unitat i no un factor de divisió. Em refereixo a la tragèdia d'Adamuz. La coneixen vostès? Un accident ferroviari que ha costat la vida de 43 persones, que ha deixat famílies destrossades i que té tot un país sencer de dol. La tragèdia encara segueix, segueix, segueix en plena investigació i els equips de rescat continuen treballant sota condicions molt dures a Còrdova. No és el moment, per tant, d'espectacles ni de picabaralles polítiques.
Des del primer moment hi va haver gestos d'unitat institucional. El president del Govern va visitar Adamuz, va decretar dol oficial i es va insistir a coordinar amb les administracions locals i autonòmiques. No obstant això, i aquí hi ha la primera tensió, aquesta treva política que es va sostenir inicialment sembla estar esquerant-se, sobretot dins del Partit Popular. Sectors significatius d'aquest partit, com la portaveu parlamentària Esther Muñoz o el secretari general Miguel Tellado, al capdavant, estan pressionant per trencar la treva i culpar directament el Govern de Pedro Sánchez de la tragèdia, al·legant negligències en el manteniment del sistema ferroviari i decisions tècniques controvertides.
De l'altre costat, l'entorn de Juanma Moreno, president de la Junta d'Andalusia, demana temps i paciència perquè necessita continuar mantenint el clima d'unitat que ha estat protagonista fins ara. No és casualitat que una baronessa del PP, la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, acostumada a ser la primera a carregar contra el Govern de Sánchez per molt menys que això, hagi mantingut fins avui un escrupolós silenci, que sabem que en algun moment acabarà trencant. I també ho saben al Partit Popular. Ull, compte.
És legítim exigir explicacions i responsabilitats quan hi hagi proves, quan es coneguin els fets i quan la investigació tècnica així ho demostri. Però el que passa ara és que aquests mateixos discursos sorgeixen abans que hi hagi conclusions oficials. I aquí hi ha la línia que vull assenyalar, encara més greu. Hi ha actors polítics que han anat més lluny que el Partit Popular. Santiago Abascal, líder de VOX, des de les primeres hores després de conèixer-se la notícia de l'accident, no només ha demanat explicacions, que seria el mínim, sinó que ha responsabilitzat el Govern de manera molt directa. Fins i tot ha qualificat l'Executiu de mafiós mentider o de governar amb crim, mentida i traïció, sense dades completes sobre les causes tècniques de l'accident.
Aquestes acusacions ja han estat llançades a les xarxes i espais públics, generant un clima de polarització que agreuja encara més el dolor de familiars i supervivents. El mateix Govern, per cert, ha qualificat l'actitud d'Abascal de ruin i inhumana pel seu ús polític de la tragèdia, quan ni tan sols el nombre definitiu de víctimes —tot i que ja sabem que són 43— ni les causes eren clares.
Vull ser jo; sí, vull ser clar. Demanar explicacions i, arribat el cas, responsabilitats a qui correspongui és legítim. Una democràcia sana exigeix transparència, investigació rigorosa i rendició de comptes, si es detecten negligències. Però hi ha un moment per a tot això. I no és mentre les víctimes segueixen sent rescatades d'entre els ferratges. No és ètic ni civilitzat aprofitar el dolor d'altres per treure'n rèdit polític immediat. Això és el que molts estan fent: convertir el dol nacional en eina per alimentar odis, reforçar agendes partideses o sembrar desconfiança sense base en fets provats.
Això no només deshumanitza, sinó que corrói la confiança social en un moment en què es necessita unitat per atendre el dolor real. La responsabilitat política exigeix, és clar, que quan les investigacions oficials concloguin, basades en dades, peritatges i fets, aleshores es pugui discutir amb rigor què va fallar, qui tenia responsabilitats concretes, si hi va haver negligència administrativa o tècnica, i quines reformes es requereixen perquè tragèdies com aquesta no es repeteixin. Aquest és el debat responsable? Aquest és el debat que val la pena tenir.
Tota la resta —els crits, la polarització, la instrumentalització del dolor— és un insult a les víctimes i a la intel·ligència dels qui pateixen. No perdem de vista l'essencial. Darrere les xifres hi ha vides, famílies trencades, històries truncades. Espanya sencera està de dol i necessita respecte, empatia, respostes clares i no soroll ni política oportunista. A aquells que estan volent convertir aquesta tragèdia en arma llancívola, jo els demano que reflexionin. Cada vida té dignitat, cada pèrdua mereix respecte i cada exigència de responsabilitat també ha de fonamentar-se en fets i no en oportunisme.