Cas Begoña Gómez: la instrucció de Peinado camina directa al desastre

Avui parlarem d'una investigació judicial que, com més s'analitza, més preguntes genera i menys respostes ofereix. Parlo de la del jutge Peinado, i aniré directe al gra.

Això comença amb una denúncia basada en retalls de premsa. Sí, retalls de premsa; alguns, a més, incorrectes. No és, per tant, l'inici d'una gran causa judicial. És més aviat l'arrencada d'alguna cosa aparentment bastant feble. Però, sorprenentment, amb aquest material es posa en marxa tota una investigació que ja dura dos anys.

Dos anys en què hem vist de tot: decisions qüestionades, rectificacions i algun que altre correctiu des d'instàncies superiors. Vaja, el que ve sent una instrucció modèlica, però al revés. I, malgrat aquest recorregut ple de sots —o precisament gràcies a ell, qui sap—, el jutge decideix que això mereix anar a judici, i no amb càrrecs menors. No: no parlem de tràfic d'influències, de corrupció o de malversació; és a dir, artilleria pesant.

I aquí és on un acaba preguntant-se: això se sosté jurídicament o se sosté per inèrcia? Perquè les defenses ja estan assenyalant una cosa bastant seriosa. Atenció a això: el jutge hauria donat per tancada la investigació mentre continuava ordenant diligències. Traduït: hem acabat, però continuem. És una espècie de Schrödinger judicial.

Contingut relacionat

El Govern surt en defensa de Begoña Gómez i carrega contra el jutge Peinado: “Continuo sense entendre què és el que se li retreu”

Erwin Schrödinger, per si no ho saben, va ser un físic que va calcular les probabilitats de trobar una partícula quàntica en un lloc específic. El mateix càlcul de probabilitats de trobar un delicte que sembla estar practicant el jutge Peinado. La qual cosa, en termes legals, pot tenir conseqüències molt poc teòriques, com, per exemple, la nul·litat del procediment, que no és un detall menor ni molt menys.

A partir d'aquí entra en joc el soroll polític. Uns parlen de persecució, altres de justícia necessària, i tots, curiosament, força interessats. Però, si traiem el soroll, la fullaraca, queda el que és important. I el que és important és això: la justícia no pot permetre's semblar improvisada. No pot arrencar amb retalls de premsa, ensopegar durant dos anys i pretendre que tot desemboqui en un judici sòlid, com si res d'això hagués passat.

Perquè aleshores el problema ja no és aquest cas, el cas Begoña Gómez. El problema és el precedent que aquest cas estableix i, sobretot, la confiança o la desconfiança que genera. Perquè, en un Estat de dret, la qüestió no és només qui s'asseu en un banc dels acusats —en aquest cas, la dona del president del Govern—. La qüestió és si el camí fins a aquest banc dels acusats és net, és sòlid i és jurídicament impecable.

I quan aquest camí sembla més un ziga-zaga que una línia recta, el mínim que cal és fer-se preguntes. Moltes preguntes. I, de moment, a aquestes preguntes tenim poques respostes convincents.