El Partit Popular va decidir en el seu últim Congrés Nacional, celebrat el juliol de 2025, que els seus diputats no podran ser simultàniament alcaldes de municipis de més de 20.000 habitants. Una decisió política dels seus propis compromissaris que responia a un principi raonable: governar una gran ciutat i representar tota la ciutadania al Congrés exigeix una dedicació que no pot ni ha de, o havia de, repartir-se entre diverses institucions.
El PP va deixar —no obstant i una altra vegada— una escletxa per a l'oportunisme electoral. Un article dels mateixos Estatuts que estableixen la incompatibilitat permet al Comitè Executiu Nacional, el “politburó” dels populars, autoritzar excepcions en «supòsits extraordinaris» si ho demandessin els «interessos generals del Partit» (sic). No els d'Espanya, les necessitats dels ajuntaments o les obligacions contretes amb els qui van triar els seus mandataris municipals. «Els interessos generals del Partit». L'excepcionalitat exigeix —per mor de si mateixa, s'entén— l'autorització expressa de la cúpula de l'organització, única amb poder estatutari per dispensar els elegits d'una obligació que es va establir com a ofrena a l'electorat i amb caràcter general.
Alberto Núñez Feijóo encapçala dues candidatures al Congrés per a les eleccions generals del 29 de novembre amb sengles alcaldes que pretenen conservar la vara de comandament dels seus ajuntaments: Xavier García Albiol, alcalde de Badalona, per Barcelona, i Pilar Miranda, alcaldessa de Huelva, per aquesta circumscripció andalusa. Però si ambdós precisen aplicar l'“excepció estatutària” perquè segueixin governant les seves ciutats mentre ocupin un escó a les Corts Generals... cal preguntar què tenen d'extraordinari els seus perfils; quins mèrits o serveis al partit justifiquen apartar-se d'una norma estatutària ratificada fa tot just quinze mesos.
Albiol no necessita presentació. Fa anys que construeix la seva pròpia imatge al voltant de la seva condició d’autodeclarat flagell dels seus veïns més vulnerables i les persones migrants, o de l’okupació d’habitatges. El seu historial inclou declaracions en les quals va anomenar «plaga» i «xacra» els gitanos romanesos, fullets electorals que vinculaven aquest col·lectiu amb la criminalitat o aquella vergonyant campanya sota el lema Limpiando Badalona. Les seves credencials, doncs, són de sobres conegudes. Aberrants o aplaudides, però molt conegudes. Va ser jutjat per provocació a l’odi i la discriminació, encara que va resultar absolt el 2013. El degut respecte a aquella resolució judicial no obliga a considerar respectables les expressions que van originar aquell procediment. No impedeix sotmetre-les a un judici ètic sever, ni que alguns les sentenciem —des de la legítima opinió— com a indubtablement execrables.
Núñez Feijóo sap a qui promociona. Fa tot just una setmana, en un acte de precampanya a Barcelona, va demanar a Albiol liderar la futura “llei antiocupació del PP al Congrés”. «Seràs el ponent. L’aprovarem amb tu», va anunciar davant les persones assistents. El màxim líder del Partit Popular ja ha reservat així a un dirigent amb acreditada solvència en missatges xenòfobs protagonisme legislatiu amb el qual arrabassar el lideratge en una matèria que l’—altra— extrema dreta ha convertit en bandera.
L’elecció de l’extraordinari Albiol es produeix —a més, o per això— en plena competència electoral i involucionista a Catalunya. Vox disputa de tu a tu l’electorat tradicional del PP, i la irrupció d’Aliança Catalana, la formació independentista d’extrema dreta encapçalada per Sílvia Orriols, ha intensificat la pugna per un espai en el qual la immigració i la seguretat ocupen un lloc central. Aliança Catalana no concorrerà al 29N, però, no hi ha dubte al respecte, la seva presència en el debat polític ha endurit el debat. Feijóo respon col·locant al capdavant de la seva candidatura barcelonina un dels dirigents populars que més temps fa que cultiva aquest discurs de l’odi al diferent.
Pilar Miranda, Alcaldessa de Huelva
El cas de Pilar Miranda és similar però diferent. L'alcaldessa de Huelva, que va arribar al càrrec el 2023 després de presidir la Autoritat Portuària de la seva ciutat, no té l'historial ideològic d'Albiol, i equiparar les seves trajectòries seria absurd. Sí que comparteixen la notorietat pública que Feijóo ha decidit incorporar a les seves candidatures, encara que per a això hagi de recórrer a la “excepció estatutària”.
Sent objectius, l'escassa notorietat de Pilar Miranda fora de Huelva procedeix d'episodis que oscil·len entre el grotesc i el institucionalment preocupant. Un dels primers a assolir repercussió nacional va ser la controvèrsia sobre un presumpte ritual esotèric de neteja espiritual en dependències municipals, inclòs el propi despatx de l'alcaldessa. El Govern local ho va negar, el tema va arribar al Ple municipal i va ocupar riallers espais informatius d'àmbit estatal. L'equip de govern no va exigir mai el seu dret de rectificació al mitjà que va revelar la història ni al periodista que la va signar. El mateix que aquesta Tribuna en ElConstitucional.es.
Després va arribar una iniciativa municipal que, amb el propòsit de “promoure la sostenibilitat des d'una perspectiva de gènere”, proposava ensenyar a dones de Huelva a elaborar productes per a “netejar les seves llars sense contaminar”. Una contribució singular a l'emancipació femenina: alliberar les dones dels productes tòxics mentre se les manté ocupades en la neteja domèstica. La polèmica va obligar l'Ajuntament a ajornar l'activitat i va regalar a Miranda una altra sonada aparició en els mitjans nacionals no exempta d'una nova burlesca polèmica.
La seva trajectòria, però, inclou també esdeveniments sobre els quals no hi cap ironia. L'accident ferroviari d'Adamuz, ocorregut el passat gener, va causar 46 morts i va deixar una profunda ferida a Huelva. L'alcaldessa va assumir un destacat protagonisme institucional en l'exigència d'explicacions i responsabilitats, va promoure que l'Ajuntament es personés com a acusació popular en la investigació judicial —una sol·licitud rebutjada per la jutgessa instructora per falta de legitimació— i va participar en la confrontació política amb el ministre de Transports, Óscar Puente, amb qui manté un enfrontament des de setembre de 2024, quan ambdós van protagonitzar una controvèrsia durant una sessió del Senat relacionada amb l'AVE a Huelva.
Sorprèn, ja que va ser el mateix president del PP de Huelva, Manuel Andrés González, qui defensava un altre criteri no fa tant. L'última setmana de setembre de 2024, quatre destacats primers edils del PP de Huelva van renunciar a les seves alcaldies per mantenir les seves actes parlamentàries: Manuel García Félix (La Palma del Condado), Carmelo Romero (Palos de la Frontera), Juan Manuel González (Lepe) i David Toscano (Aljaraque). El partit va presentar llavors les renúncies com una forma de reforçar la presència dels populars de Huelva en institucions com el Congrés i el Senat, i el president provincial del PP va defensar que alcaldes amb «clara vocació de servei» treballessin des d'elles per la província. Toscano, president de la Diputació, va deixar l'Alcaldia d'Aljaraque perquè considerava «impossible estar al cent per cent» a la petita localitat de Huelva i, alhora, a la institució provincial. Dos anys després, el mateix Manuel Andrés González celebra que Miranda vagi a sumar l'escó i l'Alcaldia de Huelva. Excepcional. Extraordinari. Estatutari, en definitiva.
Miranda es presenta ara, o ho farà quan l'excepció estatutària dels populars avali la seva candidatura a la Cambra Baixa, com la veu que defensarà les infraestructures de la seva província al Congrés de les Diputades i dels Diputats. El PP ja ha predit que l'alcaldessa aconseguirà l'AVE, el desbloqueig d'una presa, infraestructures elèctriques i un tercer carril per a l'A-49, sense que Miranda hagi d'abandonar les seves responsabilitats a l'Alcaldia de Huelva.
Tot plegat, en plena polèmica sobre la possible existència d'informes policials «desfavorables» sobre persones i col·lectius locals, l'elaboració dels quals ha estat atribuïda a la Policia Local de Huelva i que haurien estat traslladats des de l'equip de govern de Pilar Miranda a la Subdelegació del Govern a Huelva. Segons les fonts consultades, l'existència d'aquests informes surt a la llum després d'una intervenció d'agents de la Policia Nacional durant una protesta veïnal pacífica contra la celebració d'una “fira del cavall” i altres esdeveniments de caràcter lúdic o comercial que un grup de plataformes veïnals considera lesius al parc Juan Ceada de la capital de Huelva, el popularment conegut com a parc Zafra. Agents de paisà van identificar i van gravar algunes persones participants en una simbòlica protesta i van advertir de possibles sancions. Els col·lectius afectats han exigit explicacions sobre els suposats informes, el seu contingut i les raons per les quals haurien estat traslladats a la Subdelegació del Govern. I també per què aquesta els hauria tingut en consideració en lloc d'investigar, perseguir i sancionar els seus autors i/o els qui els van ordenar excedint les atribucions conferides per l'ordenament jurídic a les policies municipals espanyoles (entre les quals no es troben, sota cap concepte, serveis de “vigilància” a persones o tasques d'“intel·ligència”).
Xavier Albiol i Pilar Miranda tenen trajectòries, discursos i responsabilitats diferents, però la seva incorporació a les candidatures planteja una mateixa qüestió: què entén la direcció del PP per un supòsit suficientment “extraordinari” com per a dispensar a determinats alcaldes i alcaldesses d'una més que motivada obligació estatutària. Una incompatibilitat que defensen i ratifiquen els successius congressos nacionals del PP. Tant, que l'excepció exigeix la intervenció expressa del Comitè Executiu Nacional. Així sigui, com diuen els Estatuts, pels «interessos generals del Partit».