Ha tornat a passar. El president de l'Argentina, Javier Milei, ha vingut a Espanya per insultar, primer, Pedro Sánchez, President del Govern, a qui ha qualificat d'“impresentable dictador”.
Però també ha vingut, per consegüent, a insultar Espanya. Perquè qui arriba al nostre país sent president d'un Estat estranger i qualifica de “dictador” el President del Govern està atacant també les institucions del nostre país. Agradi més o agradi menys Pedro Sánchez, és el President del Govern d'Espanya.
Més encara: el que ve a dir Javier Milei amb aquestes paraules és que Espanya és una dictadura. Perquè si Pedro Sánchez és, com ell diu, un “impresentable dictador”, la conseqüència lògica de la seva afirmació és que Espanya estaria governada per una dictadura. I no.
Espanya no és una dictadura. Espanya és una democràcia consolidada. Una democràcia pertanyent a la Unió Europea que, a més, té a tocar unes eleccions generals convocades per al pròxim 29 de novembre.
Unes eleccions la convocatòria, desenvolupament i posterior resultat estan sotmesos a la legalitat i a múltiples controls i contrapesos. A Espanya, per molt que determinats discursos intentin sembrar dubtes, existeixen suficients garanties legals i electorals per impedir que es produeixi aquest suposat “tupinada” del qual alguns fa temps que parlen, també quan es refereixen al vot per correu.
Però el pitjor no és que el president de l'Argentina vingui novament a Espanya a insultar el President del Govern i, al meu parer, també al propi país. El pitjor és que els qui presumeixen permanentment de patriotisme l'aclamen, l'aplaudeixen o, com a mínim, ho permeten.
Sabem que en l'acte de Nueva Economía Fórum al qual va acudir Javier Milei hi va haver presència de dirigents de Vox, entre ells representants de la formació a l'Assemblea de Madrid. Però també hi va haver representants del Partit Popular. I no parlem únicament d'Esperanza Aguirre, de qui algú podrà dir que ja actua com a vers lliure dins del PP. Allà hi era també el president del Senat, Pedro Rollán, del Partit Popular.
Llavors, com s'explica que els qui exhibeixen permanentment la bandera d'Espanya, cosa completament legítima perquè cadascú pot portar els símbols que vulgui, i els qui es presenten públicament com a grans patriotes aplaudeixin o permetin que el president d'un país estranger vingui a Espanya, una vegada més, a anomenar “dictador” el President del Govern?
Com a mínim, resulta incoherent amb aquest patriotisme que reivindiquen.
I l'esperpent no acaba aquí. Aquesta mateixa tarda sabem que Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, mantindrà una trobada privada amb Javier Milei. Una trobada que compta a més amb el suport d'Alberto Núñez Feijóo, líder nacional del Partit Popular.
És una prova més de la rellevància que el PP concedeix a la visita de Javier Milei. I ho justifiquen recordant que l'Argentina és un país germà d'Espanya. Clar que l'Argentina és un país germà.
Però una cosa és l'Argentina i una altra el seu actual president. Que dos països mantinguin uns vincles històrics, culturals i humans extraordinaris no obliga a acceptar que un dels seus presidents vingui a insultar el cap de l'Executiu de l'altre país.
Per això es pot dir que aquesta visita de Javier Milei està sent, com a mínim, rebuda amb aprovació per Vox i per sectors importants del Partit Popular. I de tot això se'n deriva també un altre problema.
L'oposició a Espanya —PP i Vox fonamentalment— pot aspirar legítimament a governar després de les eleccions del pròxim 29 de novembre. Precisament per això hauria de distingir una cosa bàsica: fer oposició no és insultar.
Fer oposició en un país democràtic com Espanya consisteix a fiscalitzar el poder executiu, en aquest cas el Govern de Pedro Sánchez.
I això està molt bé.
Que l'oposició fiscalitzi Pedro Sánchez. Que faci fins i tot una oposició dura, pormenoritzada, exigent. Em sembla fantàstic. Entra plenament dins dels marges democràtics i és exactament el que cal esperar d'una democràcia saludable. El que no és propi d'una democràcia saludable és confondre l'oposició amb l'insult.
Tampoc ho és tergiversar els fets o traslladar a l'opinió pública afirmacions que qüestionen sense proves el propi funcionament del sistema democràtic. Per exemple, sembrar la idea que existeix risc d'un “pucherazo” electoral mitjançant el vot per correu en les pròximes eleccions.
Això no és fiscalitzar el Govern.
Una oposició democràtica ha de controlar l'Executiu, exigir-li explicacions, denunciar els seus errors i presentar alternatives. Pot fer-ho amb tota la duresa política que consideri necessària.
Però insultar, intoxicar o alimentar dubtes infundats sobre les garanties del nostre sistema democràtic no és fer oposició.
