Vivim un moment històric de màxima incertesa, on el tauler d'escacs mundial no deixa de registrar moviments continus, on és difícil comprendre qui són els peons i qui és el Rei i, sobretot, i molt més important, qui són els jugadors reals i les seves veritables capacitats i intencions. Tots intenten vendre'ns, a través del seu control de la narrativa, i d'una brutal capacitat de desinformació, que guanyen les seves partides, encara que nosaltres estiguem veient una altra escena sobre el tauler.
Una part important dels animals, per exemple, els llops, d'acord amb el seu propi instint de supervivència, segueixen aquells membres de la manada que augmenten les seves probabilitats de sobreviure. L'altra part dels animals, com les ovelles, tenen un comportament més gregari, seguint el ramat sense pensar més, fins i tot en direcció al perill, acostumant a acabar les seves accions en un desastre. Si analitzem el comportament humà haurem de preguntar-nos si ¿som llops o ovelles?. El que em ve a la memòria en fer-me aquesta pregunta, és aquesta famosa cita, atribuïda a Winston Churchill, que afirma “La principal diferència entre els humans i els animals és que els animals mai permetrien que els liderés el més estúpid de la manada”. Hi estic d'acord i crec que aquest és el motiu de la decadència permanent de l'ésser humà democràtic i de la desintegració del propi sistema.
De tots és sabut que en les pitjors de les circumstàncies és necessari comptar amb líders capaços de portar-nos a un port segur, si em permeten el símil marí. Doncs resulta que, en aquests moments, en els pitjors possibles, tot i que millor tocar fusta i no temptar la sort, tenim els líders més trastornats i incapaços capitanejant el nostre vaixell i proposant-nos un nou Ordre Mundial, o Desordre Mundial, les bases del qual comencen a ser una qüestió molt preocupant, tot i que ja anem intuint que la principal serà “si no fas el que jo vull t'aixafaré militarment”.
És cert que aquell repartiment de poder al món, el sorgit després del final de la IIGM, va ser capitanejat pels vencedors, i avui està absolutament desactualitzat, en haver canviat els escenaris i haver sorgit potències, que en aquell moment no ho eren, i que avui no tenen una representació en els organismes internacionals, com l'ONU, d'acord amb la seva posició al món, per exemple la India. I la proposta dels nostres líders més poderosos és la de la substitució del diàleg i la diplomàcia, de la intel·ligència i el raonament, pel “bombàs” com a solució. Semblaria que, en termes d'intel·ligència, estem involucionant i no evolucionant i que aquella contesa mundial no hagués servit de res, no haguéssim après res en absolut.
Una altra qüestió, al meu parer d'extrema importància, és que en el món actual, amb una revolució en les comunicacions, el resultat real és que en la comunicació impera, en els mitjans tradicionals i en les xarxes socials, la censura total, provocada pels poderosos, però també practiquem l'autocensura, mirant d'evitar amb ella que el relat de la veritat ens perjudiqui i decideixin llançar sobre nosaltres les hordes o manades d'assetjadors digitals perquè ens insultin i ataquin, les pestilents mofetes digitals, especialitzades a garantir la crispació i la permanent mala olor.
Tot plegat fa que el relat sobre alguns assumptes es vegi distorsionat i sigui difícil comprendre realment en quina situació ens trobem. Per a això, permetin-me plantejar-los la meva visió d'alguns d'ells, sense més intenció que la reflexió i el debat, cosa que considero molt beneficiosa. Són els meus punts de vista i reflexions sobre algunes de les qüestions més importants que estan passant i que afecten la vida de tots els que habitem en aquest precís planeta anomenat Terra.
Es va iniciar una guerra a Ucraïna amb una previsió de durada d'hores. L'exèrcit rus totpoderós, consideració d'aquell moment, i el seu líder, Vladimir Putin, fins i tot van batejar l'assumpte com “Operació Militar Especial”, sembla que reafirmant la brevetat de l'actuació. Avui, més de quatre anys després, amb centenars de milers de baixes en els dos bàndols, la guerra continua sense cap previsió d'un final proper o un acostament de postures que pogués preveure que hi ha llum al final del túnel. L'únic que ha quedat clar, després de tant de temps d'enfrontament, és que aquells discursos polítics han deixat pas a una situació en què la credibilitat d'aquest “gran exèrcit” està més que en dubte, referint-me al poder convencional i no al poder nuclear.
Hamas va atacar Israel, en un atemptat terrorista sense precedents, assassinant brutalment prop de 1.200 ciutadans israelians i segrestant i traslladant-ne 251 a la Franja de Gaza, amb la intenció d'utilitzar-los com a moneda de canvi i engrandir el dolor encara més. La resposta d'Israel va ser molt dura, prometent acabar amb Hamas. La realitat és que després de més de dos anys d'accions militars i d'intel·ligència sobre la zona, de discursos grandiloqüents d'uns i altres, d'una destrucció en superfície terrorífica, encara que sembla que no igual a les xarxes de túnels foradades durant anys, i d'un pla de pau ideat per Trump i els seus, el conflicte no finalitza i Hamas no lliura les seves armes. Per descomptat, podem recuperar frases i idees cèlebres en què Trump ens va informar del seu pla per convertir Gaza en un resort de luxe.
El mateix equip de govern estatunidenc va determinar inicialment que era hora d'atacar el narcotràfic veneçolà i va desplaçar a la zona unitats militars per començar a fer volar pels aires tot allò que fos o semblés una llanxa de narcotraficants. I el món a aplaudir com xaiets l'explosió de l'Ordre i el Dret Internacional. Poden els membres del nostre CNP o la Guardia Civil fer el mateix sense ser empresonats?. La resposta és fàcil. Però la qüestió és que el narcotràfic era la disculpa per traslladar forces militars a la zona i l'objectiu final va ser una operació en la qual arrestaven Nicolas Maduro en territori veneçolà i els traslladaven a New York per ser empresonat i jutjat, juntament amb la seva esposa. Una altra vegada l'Ordre i el Dret Internacional volant pels aires i aquí no passa res. L'únic que sí sembla és haver controlat el petroli de Venezuela, cosa que clarament perjudica a China, el seu principal comprador a preu barat.
Donald es va venir amunt, encoratjat pels qui l'envolten, escollits per ser aduladors del seu amo, i va decidir que era hora d'acabar amb l'Iran, tot i que jo crec que aquí el líder intel·ligent va ser Netanyahu, que va convèncer el pèl-roig de dur a terme les accions que més beneficiaven els seus interessos, cosa que considero absolutament legítima per a un país que viu permanentment amenaçat, especialment per l'Iran.
Així les coses, va començar l'operació militar batejada com a “Fúria Èpica” pels estatunidencs i “Rugit del Lleó” pels israelians. Qualsevol de les denominacions sembla indicar un atac amb la destrucció total de l'enemic. Doncs avui, gairebé dos mesos després, ens expliquin el que ens expliquin, cap dels tres objectius inicials ha estat assolits. Ni s'ha impossibilitat que l'Iran assoleixi l'arma nuclear, passant dels discursos triomfalistes inicials al reconeixement que el que s'ha aconseguit és endarrerir aquesta possibilitat. El segon objectiu, destruir el seu arsenal missilístic tampoc sembla assolit, vista la capacitat de resposta que continua tenint l'Iran. I el tercer objectiu, la caiguda del règim dels aiatol·làs, tampoc s'ha aconseguit, malgrat haver eliminat regularment les persones que ocupen els més alts càrrecs religiosos, polítics, militars i d'intel·ligència. Una altra vegada, el que podríem considerar aconseguit és deteriorar la capacitat de producció i exportació de petroli iranià a China, encara que a base de perjudicar tota la resta del món. I no vull ni esmentar la batalla narrativa, que una vegada i una altra guanyen els dolents, posant-se la societat a defensar aquells que els posarien en un escamot d'afusellament o els penjarien a la plaça del poble.
Fet aquest repàs somer d'algunes de les operacions militars al món, no sembla que la política de la «bombassada» sigui un bon camí, almenys per a la resta dels països, especialment per a Europa. I en aquest sentit, el líder dels Estats Units, malgrat tot l'anterior, ja comença a dir-nos que la següent serà Cuba, que necessita Groenlàndia, que estudiarà opcions de càstig per als països de l'OTAN que no han donat suport a les seves operacions a l'Iran, que proposarà la suspensió d'Espanya a l'OTAN i que, per últim, pensa revisar la seva posició respecte a la sobirania britànica de les Illes Malvines.
Sembla que Donald Trump, amb les seves reaccions autoritàries i egòlatres intenta protegir un ós fràgil, que no suporta la idea que no el considerin un ésser superior i l'admirin, és a dir, un grandàs, potser covard i insegur. I ara, per acabar l'assumpte, l'intenten assassinar per tercera vegada, cosa que sembla indicar que puguin existir alguns problemes interns que no estiguem percebent des del nostre continent. Aquest home és el vinagre de totes les salses.
Per finalitzar, m'agradaria apuntar algunes qüestions relacionades amb moviments futurs que poguessin afectar-nos als europeus i, en particular, als espanyols:
· Acció hostil o d'intel·ligència sobre Groenlàndia.
· L'abandonament de l'OTAN o l'intent de recol·locació de les seves tropes en altres països de l'Organització, intentant així dividir-la o trencar-la.
· Encouratjar accions marroquines sobre Ceuta i Melilla o les Illes Canàries.
Aquí és on hauríem d'afirmar “Vergeta que ens deixin com estem” o alguna frase o citació semblant que segur que n'hi ha.
Afegeix ElConstitucional.es com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Mantén-te informat de totes les notícies d'última hora i amb la millor informació. Contra la desinformació, per la democràcia i els drets socials.
