Óscar Puente ha anunciat la seva dimissió com a ministre de Transports després de l'horrible tragèdia ferroviària ocorreguda a Urda, Toledo, on dos trens han xocat deixant rere seu una nova catàstrofe que torna a colpejar el sistema ferroviari espanyol.
Una tragèdia que se suma a l'ocorreguda fa menys d'un any a Adamuz.
Jo vaig ser dels primers a defensar que Óscar Puente no havia de dimitir. Ho vaig fer malgrat que l'hi reclamaven no solament el Partit Popular i Vox, sinó també forces situades a l'esquerra, com el Frente Amplio. La meva posició era clara: amb unes eleccions generals a la cantonada, convocades per al pròxim 29 de novembre, em semblava poc operatiu que el titular de Transports abandonés el càrrec enmig d'una crisi d'aquestes dimensions.
Hi havia —i continua havent-hi— una tragèdia que gestionar. Cal esclarir l'ocorregut, posar solucions damunt la taula i atendre les víctimes i les seves famílies. I encara que cap indemnització pot retornar la vida als qui han mort ni reparar el dolor dels seus éssers estimats, la gestió d'aquestes compensacions forma també part de la resposta que ha d'oferir l'Estat quan es produeixen tragèdies de semblant magnitud i existeix una possible responsabilitat patrimonial de l'Administració.
Per això defensava que Óscar Puente havia de continuar al capdavant del Ministeri i gestionar aquesta crisi fins al final de la legislatura.
Però, finalment, ha dimitit. I això, també cal dir-ho, l'honra.
Óscar Puente marxa assumint una responsabilitat política que li corresponia com a màxim responsable del Ministeri de Transports. Responsabilitat, que no culpabilitat.
Perquè convé distingir ambdós conceptes. Una cosa és la culpa i una altra molt diferent la responsabilitat política. L'eventual culpabilitat es determina en seu judicial. Óscar Puente no està sent investigat judicialment per l'ocorregut i, per tant, no se li pot atribuir culpabilitat alguna per aquesta tragèdia.
Una altra qüestió diferent és la responsabilitat política. Com a titular del Ministeri de Transports, sí se li podia exigir que assumís responsabilitats per l'esdevingut dins de l'àmbit que dirigia. I això és precisament el que ha fet anunciant la seva dimissió.
Puente no assumeix una culpa judicial. Assumeix una responsabilitat política. I aquesta diferència és fonamental.
Per això crec que la seva decisió mereix ser reconeguda. Ha decidit abandonar el Ministeri i, segons ha anunciat, també la primera línia política, deixant clar amb el seu gest que no tots els polítics actuen de la mateixa manera quan arriba el moment d'assumir responsabilitats.
I és inevitable recordar un altre cas.
Carlos Mazón va deixar de ser president de la Generalitat Valenciana després de la gestió d'aquella devastadora DANA, però continua sent diputat a Les Corts Valencianes i conserva, per tant, la seva condició d'aforat. No ha abandonat completament la política.
Óscar Puente, en canvi, sí que ha decidit marxar.
I no es tracta de recórrer al “i tu més”. Es tracta de defensar una idea molt més senzilla: en política, saber dimitir també és una manera d'assumir responsabilitats.
Una dimissió pot atorgar dignitat a qui reconeix que, encara que no sigui culpable d'uns fets, ocupa el lloc des del qual políticament ha de respondre per ells.
Això és el que ha fet Óscar Puente.
Ha assumit la responsabilitat política que li corresponia com a ministre de Transports i ha marxat amb dignitat. I, precisament per això, la seva dimissió deixa també una comparació inevitable amb els qui, després d'afrontar responsabilitats polítiques d'enorme gravetat, continuen aferrats a un escó.
Óscar Puente ha dimitit. Carlos Mazón continua sent diputat. I aquesta diferència també diu molt de com s'entén la responsabilitat política.
