La recent proposta de regularització extraordinària d'immigrants anunciada pel Govern de Pedro Sánchez ha tornat a deixar al descobert, una vegada més, la deriva erràtica del Partit Popular en matèria d'immigració. La reacció del seu líder, Alberto Núñez Feijóo, no només ha estat previsible, sinó també profundament decebedora. Lluny d'oferir una alternativa sòlida, realista i liberal, el PP ha optat per competir en el terreny discursiu de Vox, com si l'única manera de fer oposició a l'actual Executiu fos mimetitzar-se amb els postulats de l'extrema dreta.
No es possible imitar el deliri identitari i simplista dels de Santiago Abascal únicament perquè la proposta provingui del Govern i compti amb el suport de Podem. La política no hauria de funcionar com un reflex condicionat en què tot el que planteja l'adversari és rebutjat sense anàlisi prèvia. Encara menys quan parlem d'immigració, una qüestió estructural, complexa i profundament humana que travessa l'economia, la demografia i la cohesió social del nostre país.
Qui es considera liberal —i no en el sentit caricaturesc del terme— assisteix amb creixent preocupació a la desaparició d'una opció política veritablement centrista a Espanya. Una dreta liberal, reformista i europeista sembla avui òrfena, atrapada entre un Govern d'esquerres que sovint confon polítiques públiques amb gestos simbòlics i una dreta que, per por a perdre vots, es llisca cap a posicions cada cop més reaccionàries. El resultat és un buit polític que deixa sense representació milers de ciutadans que no es reconeixen ni en el populisme d'esquerres ni en la nostàlgia autoritària de dretes.
Perquè convé dir-ho amb claredat: Vox no és simplement un partit conservador. És una formació que reivindica sense complexos el llegat del franquisme, que qüestiona obertament el consens constitucional, l'existència de les comunitats autònomes i que assumeix sense matisos la retòrica racista, nativista i excloent importada del trumpisme. L'admiració explícita per Donald Trump no és anecdòtica, sinó ideològica. I resulta especialment cridaner que aquest discurs vingui acompanyat d'una èpica de l'esforç i la meritocràcia pronunciada, en molts casos, per aquells que mai no han cotitzat en el sector privat. Abascal mai no ho ha fet.
Acceptar aquest marc, encara que sigui per oportunisme electoral, suposa una renúncia ètica. No es tracta només de perdre perfil propi, sinó d'abdicar d'una tradició liberal que sempre ha defensat l'imperi de la llei, la igualtat de drets i obligacions i la integració enfront de l'exclusió. Tot això en nom d'una suposada eficàcia electoral que, a més, rarament es materialitza
La regularització d'immigrants que ara es debata no és una crida a la immigració irregular futura, per molt que així es vulgui presentar des de determinats altaveus mediàtics. Es refereix, simple i planerament, a persones que ja són aquí. Persones que treballen, que cuiden els nostres grans, que aixequen edificis, que serveixen taules i que sostenen sectors sencers de l'economia espanyola en condicions d'absoluta precarietat jurídica. Persones que paguen lloguers, consumeixen i formen part del dia a dia de les nostres ciutats, però que manquen de drets plens i, paradoxalment, també d'obligacions formals.
La pregunta, per tant, és incòmoda però inevitable: quina és l'alternativa realista a la regularització? Expulsar-los a tots? Fingir que no existeixen mentre treballen en l'economia submergida? Crear una mena de policia migratòria a l'estil de l'ICE nord-americà per perseguir cambrers, paletes i cuidadores? Molt em temo que Feijóo no camina ni és al carrer. Perquè si ho fes, coneixeria de primera mà una realitat que qualsevol percep en barris, bars, obres i domicilis: bona part dels qui mantenen dempeus sectors essencials ja són aquí, encara que l'Estat els negui el reconeixement legal.
Negar drets no elimina el fenomen migratori. Només el fa més opac, més injust i més rendible per als qui es beneficien de la irregularitat. L'absència de papers no protegeix el treballador nacional, com es repeteix machaconament, sinó que genera competència deslleial, salaris a la baixa i explotació. Precisament el contrari del que hauria de defensar un partit que aspira a governar des del liberalisme econòmic i el respecte a l'Estat de dret.
Resulta especialment cínic que, per competir amb Vox, al PP sembli no importar-li que hi hagi milers de persones treballant sense cotitzar, just quan Espanya s'enfronta a un dels majors desafiaments demogràfics de la seva història recent. La jubilació progressiva de la generació del baby boom tensionarà el sistema de pensions durant dècades. No és una qüestió ideològica, sinó aritmètica pura: menys cotitzants i més pensionistes impliquen menys ingressos i més despesa. En aquest context, rebutjar una regularització que ampliaria la base de cotització i reduiria l'economia submergida només es pot explicar per la por a contrariar un electorat alimentat a base de consignes simples.
La paradoxa s'agreuja quan s'observa qui recolza la mesura. L'Església Catòlica l'ha sol·licitada reiteradament, apel·lant no només a raons humanitàries, sinó també a la dignitat del treball i a la integració social. La patronal empresarial l'ha defensada amb claredat, conscient de l'escassetat de mà d'obra en sectors estratègics. Sindicats, ONG, economistes i demògrafs coincideixen, amb diferents matisos, que la regularització és una solució pragmàtica a un problema ja existent. De veritat tots estan equivocats? De veritat l'únic anàlisi vàlid és el que dicta Vox?
La incoherència del PP assoleix el seu punt àlgid quan es recorden les pròpies paraules de Feijóo el 2024, afirmant que votaria a favor de la Iniciativa Legislativa Popular sobre la regularització. Aleshores, Borja Sémper es va mostrar fins i tot entusiasta, articulant un discurs raonable, empàtic i homologable a la dreta liberal europea. Què ha canviat des d'aleshores? La resposta és tan simple com inquietant: la pressió de Vox. Avui sembla que sobren perfils moderats i falten veus que s'atreveixin a pensar més enllà del titular fàcil, mentre guanyen pes figures com Miguel Tellado, més preocupades pel xoc frontal que per la coherència política.
Sincerament, crec que el Partit Popular està a un pas de perdre alguna cosa més important que unes eleccions: la seva dignitat política. Imitar Vox no li arrabassarà vots a l'extrema dreta. L'experiència demostra que l'electorat sol preferir l'original a la còpia. Tanmateix, sí que pot provocar una fuga silenciosa de votants liberals, moderats i pragmàtics. Ciutadans que, davant la falta d'una alternativa sensata, optaran per l'abstenció o pel desencantament
La política no consiste únicament a guanyar eleccions, sinó a decidir com es guanyen i per a què. Espanya necessita reformes, necessita un canvi de rumb i necessita lideratge. Però no a qualsevol preu. Quan un partit renuncia a pensar per si mateix i es limita a competir en radicalitat, deixa de ser una alternativa de govern per convertir-se en una mera eco. I els ecos, tard o d'hora, s'apaguen.