L'avançament electoral a Andalusia per al 17 de maig no és només una convocatòria anticipada; són realment dues setmanes. És una jugada política d'alt impacte que ha sacsejat tot el tauler polític nacional, començant perquè es va fer de manera que Pedro Sánchez es va veure impossibilitat —si hagués volgut— de convocar unes eleccions generals per a un “superdiumenge” electoral.
Mirin, això no va només d'Andalusia; també és qüestió d'estratègia, de poder, de models polítics enfrontats, com passa amb Moreno. Ha sorprès a tothom, especialment al govern de Pedro Sánchez, que ara s'ha de reorganitzar a tota pressa.
¿El motiu? María Jesús Montero, fins ara número dos de l'Executiu, serà la candidata del Partit Socialista a Andalusia. Sens dubte, la seva sortida deixa un buit polític important, però, sobretot, evidencia una realitat incòmoda: marxa sense haver aconseguit aprovar uns pressupostos en aquesta legislatura. I no és un detall menor, ni de bon tros. A més, s'enfronta a un repte majúscul: intentar revertir unes enquestes que anticipen un fort desgast del Partit Socialista a Andalusia. Aquesta és la realitat.
Davant seu, un Juanma Moreno que fa temps que construeix, diguem-ne, una cosa diferent: un perfil propi. Perquè mentre el Partit Popular a escala nacional aposta per la confrontació i el soroll polític, Moreno ha fet just el contrari: moderació, gestió i distància dels extrems, fins al punt que aquestes eleccions semblen més una candidatura personal que una qüestió de sigles. Gairebé com si a la papereta posés “Juanma Moreno Bonilla” en lloc de “Partit Popular” al seu encapçalament.
I això no és casualitat; és una cosa perfectament estudiada. És estratègia. Perquè Juanma Moreno ha decidit marcar distàncies clares amb Vox, cosa que hem vist des que va arribar a la presidència de la Junta d'Andalusia. No de forma estrident, però sí de manera constant. Mentre altres dirigents del Partit Popular negocien governs amb Vox en diverses comunitats autònomes —com Extremadura, Aragó o Castella i Lleó— ell intenta construir la seva majoria sense dependre d'aquests pactes. Això introdueix una contradicció evident dins de la dreta espanyola: es pot governar amb Vox i, al mateix temps, fer campanya allunyant-se de Vox. Moreno creu que sí, o almenys considera que a Andalusia aquesta fórmula funciona.
I ho fa, a més, en un moment delicat per al partit d'ultradreta, amb crisis internes, tensions i polèmiques que, sens dubte, debiliten la seva imatge. Tot això converteix aquestes eleccions en alguna cosa més que una cita autonòmica, perquè el que està en joc no és només qui governa a Andalusia. Es posa a prova un model polític: la moderació enfront de la polarització, la gestió enfront del soroll i, en certa manera, el futur de la pròpia dreta al nostre país.
Si Moreno aconsegueix mantenir la majoria absoluta, la seva fórmula en sortirà reforçada sense cap mena de dubte. I si necessita Vox, és obvi que el relat haurà de canviar. I si el PSOE aconsegueix resistir, l'escenari serà completament diferent.
En qualsevol cas, hi ha alguna cosa que ja és segura: Juanma Moreno ha decidit jugar la seva pròpia partida política, sense demanar permís a ningú, ni tan sols a Feijóo, qui es va assabentar tot just dues hores abans de la convocatòria d'eleccions. I això, en política, mai no és innocent, com Moreno.