Christina Koch, astronauta de la missió Artemis II, ha recollit aquest divendres al Teatre Campoamor d’Oviedo el Premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia 2026 i ha convertit la cerimònia en una defensa explícita de la cooperació humana enfront d’un món “tan desunit”.
L’enginyera de la NASA ha situat el viatge tripulat al voltant de la Lluna com una experiència que, segons el seu relat, ha transcendit fronteres polítiques, econòmiques i culturals, i que la tripulació ha resumit amb un lema que ha repetit durant la seva intervenció: “Una missió de tots i per a tots”.
Artemis II, una missió pensada per a creuar fronteres i no per a aixecar-les
Koch ha obert el seu discurs recordant la seva primera visita a Espanya, quan acabava de graduar-se a la universitat i treballava com a enginyera de la NASA mentre perseguia el somni de ser astronauta. En aquell viatge, ha explicat, va llegir en un diari la notícia de la tragèdia del Columbia, la tripulació del qual havia mort.
“Els nostres ambaixadors de la Terra” eren, en la seva formulació, aquests tripulants que havien fet “el sacrifici suprem”. Amb aquest record, l’astronauta ha enllaçat el dol mundial per la missió amb la idea que els vols espacials tripulats no pertanyen només al país que llança el coet.
Deu anys després, ha relatat, va rebre la trucada que va canviar la seva vida per a integrar-se en una missió espacial. Des de llavors, ha dit, ha entès que els qui viatgen a l’espai carreguen també amb una responsabilitat pública: quan abandonen el planeta, el món les i els porta en els seus cors.
Aquest plantejament, ha subratllat davant la presència dels astronautes espanyols Pablo Álvarez Fernández i Sara García Alonso, ha marcat la definició dels valors d’Artemis II. El lema ha acabat incorporat al logotip de la missió i a les interaccions de l’equip, segons ha explicat.
Un missatge nascut a 400.000 quilòmetres, però dirigit al carrer de sempre
L’astronauta ha explicat a més que, durant el viatge, ha parlat per videotrucada amb el seu marit des d’uns 400.000 quilòmetres de distància. Ell li ha dit que, mentre la tripulació orbitava la Lluna, la gent s’estava unint a la Terra al marge de les seves idees polítiques, la seva procedència, la seva educació o els seus recursos econòmics.
Koch, segons ha relatat, s’ha emocionat i ha respost: “Això és el que sempre vam voler”.
D'aquí ha passat a la seva tesi principal: no cal esperar una altra missió lunar per comprendre que els semblants són la tripulació de cada persona. “No esperin la pròxima missió a la Lluna per adonar-se que els seus semblants són els seus companys de tripulació”, ha defensat.
L'astronauta ha demanat una actitud més activa “en cada interacció, en cada carrer” i ha sostingut que la plenitud no resideix a rebre, sinó a donar. Ha tancat la seva intervenció amb una referència directa a Espanya: ha dit que aquest reconeixement era el segon regal que el país li feia i que el primer havia estat, simplement, preocupar-se pels altres éssers humans.
“Confïin, siguin agraïts, mostrin-se vulnerables”, ha demanat al final d'un discurs centrat en la solidaritat com a valor públic i en l'exploració espacial com un missatge d'abast simbòlic.