La infància ha canviat molt en les últimes dècades. Els nens dels anys 60 i 70 creixien amb més llibertat per jugar al carrer, passar hores sense entreteniment organitzat i resoldre per ells mateixos petits conflictes del dia a dia. Davant d'aquella realitat, els menors d'avui viuen, en molts casos, sota una supervisió adulta molt més constant i amb una oferta d'activitats i estímuls pràcticament permanent.
Aquesta diferència ha alimentat una comparació habitual entre generacions: eren realment més forts els nens d'abans o simplement creixien en unes condicions diferents? La psicologia apunta que part d'aquesta percepció pot estar relacionada amb l'autonomia que desenvolupaven durant la seva infància i amb la menor intervenció dels adults en determinades situacions quotidianes.
Una metaanàlisi que reuneix 52 investigacions ha posat el focus precisament en els efectes de la sobreprotecció parental. Els resultats, recollits per un equip d'investigadors encapçalat per Qi Zhang, de la Universitat de Wisconsin-Madison, i Wongeun Ji, de la Universitat Global de Handong, apunten a una associació entre l'excés de control dels pares i majors nivells d'ansietat i depressió en els joves. Els investigadors adverteixen, no obstant això, que aquests resultats no demostren una relació directa de causa i efecte. La qüestió no consisteix a recuperar les condicions d'abandonament o falta de supervisió de dècades anteriors, sinó a trobar un equilibri que permeti als menors guanyar independència.
Per què els nens dels anys 60 i 70 desenvolupaven més autonomia?
Una de les principals diferències entre la infància de fa diverses dècades i l'actual està en la llibertat que tenien els menors per organitzar el seu propi temps. Jugar al carrer, inventar activitats sense l'ajuda dels adults o resoldre discussions amb altres nens formaven part de la seva rutina habitual. En moltes ocasions, els pares no intervenien davant de qualsevol dificultat. Els menors havien de buscar les seves pròpies solucions, aprendre a gestionar els conflictes i enfrontar-se a situacions incòmodes sense rebre una resposta immediata dels adults.
No obstant això, aquesta menor supervisió també podia implicar riscos i situacions de desprotecció. Per això, els especialistes no plantegen que l'abandonament quotidià d'aquella època fos beneficiós, sinó que algunes de les experiències que acompanyaven aquesta infància afavorien el desenvolupament d'habilitats personals. En aquest sentit, l'autoregulació emocional ocupa un paper fonamental. Es tracta de la capacitat de gestionar els propis sentiments i comportaments sense dependre constantment de la intervenció d'una altra persona. És una habilitat que es desenvolupa progressivament mitjançant la pràctica, l'experiència i la capacitat d'afrontar petites frustracions.
Les investigacions també han relacionat el joc lliure amb una millor capacitat per a regular les emocions. Un estudi de 2022 dirigit per Yeshe Colliver, que va analitzar dades de més de 2.200 nens australians, va trobar una associació entre el temps dedicat al joc no estructurat durant l'etapa preescolar i una millor autoregulació anys després.
Quins efectes pot tenir la sobreprotecció dels pares en els nens?
La sobreprotecció parental no s'ha de confondre amb la cura o la implicació dels pares en l'educació dels seus fills. El problema apareix quan els adults intervenen constantment en situacions que els menors podrien resoldre per si mateixos, fins i tot quan es tracta de dificultats petites i pròpies de la seva edat. Mediar en qualsevol discussió entre amics, solucionar tots els problemes escolars o decidir contínuament quines activitats han de realitzar són alguns exemples d'aquesta intervenció excessiva.
La metaanàlisi que reuneix 52 investigacions va trobar associacions petites, però constants, entre la sobreprotecció parental i determinats problemes emocionals, especialment l'ansietat i la depressió. La majoria dels participants analitzats tenien al voltant de 20 anys, per la qual cosa els resultats se centren principalment en adolescents i adults joves. A aquestes conclusions se sumen altres investigacions sobre el joc i la llibertat infantil. El joc arriscat, entès com aquelles activitats adaptades a l'edat que impliquen explorar, experimentar i assumir petits desafiaments, també pot contribuir al desenvolupament de l'autonomia. No obstant això, els especialistes assenyalen que encara calen més evidències per a establir conclusions definitives.
Un altre dels factors que ha canviat és la mobilitat independent dels menors. Un informe del Policy Studies Institute per a la Fundació Nuffield, basat en més de 18.000 infants de 16 països, va posar de manifest el descens de la llibertat de moviment infantil, relacionat, entre altres motius, amb el trànsit i les restriccions de l'entorn. Per això, els experts insisteixen que la solució no passa per deixar els infants sense supervisió, sinó per oferir-los espais segurs en què puguin jugar, avorrir-se, prendre decisions i equivocar-se. L'autonomia no apareix d'un dia per l'altre: es construeix mitjançant petites experiències quotidianes que permeten als menors guanyar confiança i aprendre a resoldre els seus propis problemes.
Contacte
T'escoltem. Contacta amb nosaltres.
