En la política espanyola hi ha moments en què els partits han de decidir quin camí seguir. En el cas del Partit Popular, el debat estratègic que s'obre de cara al cicle electoral que culminarà previsiblement el 2027 és cada cop més evident: apostar per la moderació institucional que ha demostrat ser eficaç a Andalusia o continuar amb una estratègia de confrontació i mimetisme discursiu amb la ultradreta que, per ara, no ha generat majories suficients.
L'experiència de Juanma Moreno a Andalusia ofereix un cas empíric que el Partit Popular nacional faria bé d'estudiar amb atenció.
Una majoria absoluta construïda des del centre
En les eleccions autonòmiques andaluses del 2022, Moreno va aconseguir una majoria absoluta històrica per al PP amb 58 escons i prop del 43% del vot, el millor resultat obtingut mai pel partit a la comunitat. La dada és rellevant per diverses raons.
Primer, perquè es va aconseguir sense necessitat de Vox. La legislatura anterior havia depès del seu suport parlamentari, però Moreno va orientar la seva estratègia cap a un espai polític més ampli: votants moderats, socialdemòcrates desencantats i sectors centristes que tradicionalment havien donat suport al PSOE.
Segon, perquè aquesta majoria es va construir des d'un discurs deliberadament moderat, molt allunyat dels marcs retòrics més polaritzats que han dominat la política espanyola en els últims anys.
Tercer, perquè aquest discurs va atraure el 2022 a la meitat dels votants de Ciutadans el 2018 i a més de 150.000 votants socialistes (un 15,1% de la seva base el 2018).
Aquest moviment va ser clau perquè el PP guanyés en feus tradicionalment d'esquerres i aconseguís el pitjor resultat històric del PSOE a la regió
El missatge és simple: estabilitat, gestió i cooperació institucional.
El valor polític de la cooperació institucional
Un dels trets més característics de l'estil Moreno és el seu respecte institucional envers el Govern d'Espanya, independentment del seu color polític.
Això no significa absència de discrepàncies, sinó una manera d'exercir l'oposició o la defensa d'interessos autonòmics sense convertir cada crisi en una batalla partidista.
Un exemple recent va ser la coordinació institucional després de l'accident ferroviari a Adamuz (Còrdova), on la Junta d'Andalusia i el Govern central van activar de forma coordinada els protocols d'emergència i atenció a les víctimes. Juanma Moreno va optar per un to institucional i de col·laboració, evitant la instrumentalització política d'un succés greu, que va ser la ruta política del discurs nacional de Feijóo.
Aquesta actitud hereta la consecució de l'Acord de Doñana signat a finals de 2023 entre Juanma Moreno i l'aleshores vicepresidenta de Transició Ecològica, Teresa Ribera, després del procés d'infracció obert per la Comissió Europea per incomplir la sentència que condemnava Espanya per no cuidar els aqüífers.
L'acord va comptar amb cessions per part de les dues parts en pro del bé comú (evitar sancions milionàries europees), i va tenir el seu correlat tres mesos després quan el ministeri de Ribera va suspendre el pla per l'amnistia ordenada per la Junta per als agricultors que haguessin plantat cultius de manera il·legal: de nou l'actitud de Juanma Moreno va retornar l'“aigua al seu curs” (mai més ben dit, ja que ambdues administracions van acordar repartir els costos de garantir aigua en plena sequera).
D'aigua, però no per manca seva, sinó per excés, després de les greus tempestes que han afectat Andalusia recentment (febrer-març de 2026), el president de la Junta ha centrat la seva estratègia en una combinació de recursos propis i una exigència, de nou, de cooperació institucional a escala nacional i europea.
Els punts clau de la seva postura i accions són:
- Pla "Andalusia Actua": Moreno ha anunciat fa un mes la mobilització de 1.780 milions d'euros mitjançant una reprogramació del pressupost de 2026 per a ajudes directes i reconstrucció d'infraestructures.
- Petició al Govern d'Espanya: Ha sol·licitat formalment l'activació del fons de contingència estatal per afrontar pèrdues que es qualifiquen de "milionàries", especialment en agricultura, carreteres i municipis.
- Cooperació amb la Unió Europea: En les seves visites a Brussel·les, ha reclamat l'ús del Fons de Solidaritat de la UE i una major flexibilitat en la gestió dels fons europeus existents per destinar-los a la recuperació després del temporal.
- Lideratge Institucional: Moreno ha reivindicat un paper de "lleialtat institucional" i unitat per liderar la reconstrucció.
- Enfocament en Sectors Clau: Les ajudes es dirigeixen prioritàriament al sector primari (agricultura, ramaderia i pesca), així com a la reparació de més de 500 milions d'euros en danys detectats només a la xarxa de carreteres.
Aquest tipus de comportament, habitual en democràcies europees madures, reforça la imatge de lideratge responsable i contribueix a generar confiança entre votants moderats.
La distància amb l'estratègia nacional del PP
En contrast, el Partit Popular sota el lideratge d'Alberto Núñez Feijóo ha anat desplaçant el seu discurs cap a posicions cada vegada més properes a les de Vox en qüestions com immigració, memòria històrica o polítiques d'igualtat i actituds com la confrontació permanent amb el Govern central, que ha portat a més d'un any sense reunions amb Pedro Sánchez, una etapa d'incomunicació òbviament lesiva per als interessos del país, però què hi ha dels del Partit Popular?
La lògica que subjau a aquesta estratègia és coneguda: evitar fugues de vot cap a la dreta radical.
Tanmateix, els resultats electorals recents conviden a qüestionar la seva eficàcia.
En diverses comunitats autònomes —Castella i Lleó, Aragó o Extremadura— el PP ha acabat depenent igual o més de Vox que abans per governar. Fins i tot sent territoris on el PP va guanyar les eleccions, l'absència de majories absolutes obliga a negociar amb la formació d'ultradreta.
El fracàs de l'estratègia nacional pel que fa al poder autonòmic del PP s'emfatitza en el fet que en dues d'elles (Extremadura i Aragó), els avançaments electorals es van produir precisament per no dependre de VOX, i en el tercer (Castella i Lleó), van permetre un avanç del PSOE contrari al discurs nacional que el principal partit del Govern està amortitzat.
En contrast amb aquest fracàs evident en els objectius, l'èxit electoral de les baronies locals del Partit en els tres territoris cal atribuir-lo a una estratègia i discurs amb focus en el territorial clarament més proper a Juanma Moreno Bonilla que a la línia marcada per Alberto Núñez Feijóo a escala nacional.
La paradoxa és evident: intentar absorbir el discurs polític de la ultradreta no ha reduït el seu pes polític, sinó que l'ha consolidat com a soci imprescindible.
Un transvasament electoral preocupant
Les dades demoscòpiques reforcen aquesta percepció. Segons diferents estudis electorals recents, més d'1,3 milions de votants del PP han passat a Vox en els últims cicles electorals, mentre roman un grup d'uns 914.000 indecisos entre ambdós partits en l'espai conservador.
Aquest electorat flotant és especialment rellevant de cara a les eleccions previstes per a 2027.
Diverses anàlisis publicades en mitjans com El Constitucional apunten que, si la tendència continua, Vox podria acostar-se perillosament al PP en vot potencial, obrint la porta a un escenari de sorpasso dins del bloc de la dreta, a causa de l'impacte que el seu ritme actual de transformació d'indecisos (70/30 a favor dels ultradretans) causaria, de mantenir-se, a les províncies mitjanes i petites per efecte de la Llei D’Hondt.
Per al Partit Popular, aquest seria el pitjor dels mons: perdre la centralitat de l'espai conservador sense haver consolidat una majoria alternativa.
El precedent andalús
L'experiència andalusa suggereix una estratègia diferent.
Juanma Moreno no va competir amb Vox en el seu terreny discursiu. Al contrari: va ocupar amb claredat l'espai del centre-dreta europeu, allunyant-se de la confrontació permanent i prioritzant la gestió.
El resultat va ser doble:
- va aconseguir atraure votants moderats procedents del PSOE.
- va reduir la dependència política de Vox.
En altres paraules, eixamplà l'espai electoral del PP en lloc d'estrenyir-lo cap a la dreta.
Aquest enfocament connecta més amb la tradició de partits conservadors europeus com la CDU alemanya o els populars escandinaus, on la moderació institucional sol ser un actiu electoral.
De fet, la tradició antifeixista de la dreta conservadora i liberal en tots els països del nostre entorn acostumen amb la fórmula Juanma Moreno Andalusia a Europa.
I la fórmula Ayuso?
La fórmula de Juanma Moreno a Andalusia es presenta com un model de "centrisme pragmàtic" que, a diferència de l'estil més polaritzador de Madrid, busca eixamplar la base electoral mitjançant la seducció del votant moderat. Mentre que el model madrileny es basa en la mobilització del bloc propi a través de la confrontació ideològica directa amb el Govern central, Moreno ha demostrat que és possible desmantellar hegemonies històriques de l'esquerra —com el socialisme andalús— no mitjançant el xoc, sinó a través d'una gestió percebuda com a previsible, tranquil·la i transversal.
A escala nacional, l'èxit de Moreno és més extrapolable perquè respon a la sociologia diversa d'Espanya, un país que majoritàriament es defineix en posicions de centreesquerra o centredreta fora de les grans urbs (4.7 sobre 10, sent 0 l'extrema esquerra i 10 l'extrema dreta). L'"estil andalús" prioritza l'estabilitat institucional i el pacte tàcit amb sectors de la societat civil que tradicionalment recelaven del Partit Popular. En un escenari de fragmentació parlamentària, la capacitat de Moreno per absorbir la pràctica totalitat del vot de Ciutadans i, simultàniament, atraure més de 150.000 antics votants del PSOE, ofereix un full de ruta més eficaç per assolir majories àmplies a les Corts Generals.
Contràriament, la fórmula d' Isabel Díaz Ayuso, tot i ser imbatible en l'ecosistema únic de Madrid, presenta dificultats de traducció en territoris amb fortes identitats perifèriques o sensibilitats més rurals. El discurs de Moreno, arrelat en un "andalusisme constitucional" i modern, permet al PP competir en regions on el missatge excessivament centralista o agressiu genera rebuig. La seva capacitat per gestionar la diversitat interna del país sense renunciar als principis estatals és l'actiu que millor encaixa amb la necessitat d'oferir una alternativa de govern que no depengui exclusivament de la dreta més dura.
En definitiva, si l'objectiu del centredreta és recuperar la Moncloa, el mirall andalús reflecteix una estratègia de "majoria tranquil·la" que minimitza la por al canvi. La gestió de Juanma Moreno ha demostrat que la moderació en les formes no implica feblesa en el fons, sinó una eina de penetració electoral capaç de trencar els blocs ideològics estancs. Per a un electorat nacional fatigat per la crispació, el model d'Andalusia ofereix una normalització institucional que, ara per ara, sembla el pont més sòlid cap a una victòria nacional incontestable.
El debat estratègic del PP
La pregunta que s'obre per al Partit Popular és evident: ¿quin model vol seguir?
Un és el que s'està aplicant actualment a escala nacional, basat en una oposició molt dura al Govern i una aproximació discursiva a Vox que no ha impedit el seu creixement a costa dels populars.
L'altre és el que ha funcionat a Andalusia: moderació, centralitat política, cooperació institucional i gestió com a eix del discurs.
No es tracta només d'una qüestió d'estil, sinó d'eficàcia electoral.
Si l'objectiu del PP és tornar a governar Espanya amb una majoria àmplia, el precedent més exitós dins del mateix partit sembla estar ja sobre la taula.
I arriba des de el sud.