“Hi ha un tuit antic de Pedro Sánchez per a cada situació”. Segur que alguna vegada has llegit aquesta frase a les xarxes. Des del 2009, el llavors pràcticament anònim Sánchez va convertir Twitter en una eina per narrar el seu dia a dia… Fins a arribar a la Secretaria General del PSOE.
M'imagino els debats a Ferraz: Calia esborrar aquells tuits sobre Bob Esponja, l'NBA o la mítica pizza “Collonuda” del Luna Rossa? La decisió va ser no fer-ho. I aquests missatges van acabar contribuint a construir —i humanitzar— la figura de Pedro Sánchez.
Corre el 2025. Setze anys després de la seva arribada a Twitter, Pedro Sánchez desembarca a TikTok. El diagnòstic és clar: una estratègia basada en intervencions mesurades en mitjans tradicionals i en una presència digital continguda ha deixat espais d'exposició que altres han ocupat sense dificultat.
Perquè en comunicació política hi ha una màxima que poques vegades falla: quan no construeixes la teva narrativa, altres la construeixen per tu. I en aquest desplaçament, el relat deixa de ser propi per a convertir-se en disputat. La missió del nou equip digital és clara: recuperar el control del relat i recompondre una textura humana erosionada pel desgast polític i l'exposició constant.
1. La política com a presència: del missatge a l'entorn
La pregunta és inevitable: per a què serveix que el president del Govern gravi TikToks i s'envolti d'un equip jove per a produir contingut?
Els reels i TikToks funcionen avui com a eines de proximitat. No tant des del discurs, sinó des de la reiteració i el costum: recomanacions musicals i literàries, escenes quotidianes, o la mateixa Moncloa mostrada des de dins. El dia a dia del president convertit en contingut.
En aquest context, la política deixa d'explicar-se: es mostra. I les xarxes deixen de ser un altaveu per a convertir-se en part del paisatge quotidià.
2. Celebrificació i personalització del poder
És aquí on la forma guanya pes enfront del fons. La política s'insereix de ple en l'ecosistema digital i això reforça una conseqüència evident: la centralitat del líder.
El fenomen de la celebrificació, que tan bé descriu Xavier Peytibi a Les campanyes connectades, converteix el dirigent en una figura que competeix per l'atenció, com qualsevol altre perfil públic. Sánchez no és una excepció, sinó un exemple d'adaptació.
Aquesta lògica connecta amb una altra tendència: la personificació del poder. Tot i que ministres com Félix Bolaños mantenen presència digital, Moncloa concentra la comunicació en el president, recolzant-se en perfils més tècnics com Carlos Cuerpo o Arcadi España.
Tot plegat en un context internacional inestable en què Sánchez busca reforçar la seva projecció exterior com a actor rellevant en el tauler europeu.
3. La professionalització de l'exposició política
En aquest nou ecosistema, la comunicació política ja no consisteix únicament a emetre missatges, sinó a gestionar l'exposició constant del lideratge. La preparació per a mitjans, la gestió de la reacció i l'adaptació al ritme digital s'han convertit en part estructural de l'ofici polític.
La comunicació política contemporània exigeix alguna cosa més que relat: exigeix capacitat d'adaptació permanent a un entorn d'exposició contínua i resposta immediata.
En aquest equilibri entre relat i presència digital es mou avui la comunicació política: no només s'informa, s'hi és; no només s'explica, s'ocupa espai.
Com ja deia l'estrateg republicà Frank Luntz, “la comunicació no és el que tu dius, sinó el que la gent entén”.
La qüestió no és només com s'adapten els partits a aquests llenguatges, sinó quin tipus de política es consolida quan aquests llenguatges es converteixen en l'entorn natural del poder.
I, com a reflexió final, convé no oblidar-ho: la comunicació, sense discurs que la sostingui i accions que la recolzin, és mer maquillatge. I el maquillatge no sempre pot fer miracles.
Afegeix ElConstitucional.es com a font preferida de Google de forma gratuïta.
Mantén-te informat de totes les notícies d'última hora i amb la millor informació. Contra la desinformació, per la democràcia i els drets socials.
