A tres anys de l'atac del 7 d'octubre de 2023, perpetrat per Hamàs, continua generant debat sobre els orígens del conflicte entre israelians i palestins. Comprendre'l exigeix distingir entre tradicions religioses, història antiga i conflicte polític contemporani.
Les fonts de la història antiga d'Israel procedeixen de l'Antic Testament, que combina tradició religiosa, memòria històrica i elaboració teològica. L'arqueologia permet situar un regne associat a David i Salomó al segle X aC, dividit després de la mort d'aquest últim en Israel i Judà. El regne d'Israel va ser conquerit per Assíria el 722 aC i Judà per Babilònia el 586 aC. El rei Nabucodonosor II va deportar la població jueva cap al centre de l'imperi babiloni i va ser en aquest context, quan va començar a donar-se forma escrita a l'escriptura sagrada jueva, el que per al cristianisme és l'Antic Testament.
El 539 aC, Cirus el Gran emperador de Pèrsia, va conquerir Babilònia i la regió va passar a dependre del control persa.
Cirus va permetre el retorn dels captius jueus, cosa que va significar la restauració de la religió jueva i Israel. El 332 aC, Alexandre el Gran, rei de Macedònia va conquerir Jerusalem incorporant-la al seu imperi hel·lènic.
Quan va morir Alexandre el Gran, el territori d'Israel va passar a estar controlat per la dinastia Ptolemaica, fundada per un dels generals d'Alexandre el Gran, que es va implantar a Egipte, però l'any 198 aC el territori va ser controlat per l'imperi Selèucida, fundat per un altre dels generals d'Alexandre el Gran.
L'imperi selèucida duu a terme una política d'hel·lenització forçosa, cosa que per als jueus suposa una forma de violentar la seva tradició i religió. En aquest context es produeix la revolta dels macabeus (167) que va aconseguir emancipar el territori donant lloc a la dinastia asmonea, que va establir un període d'independència jueva. Roma va conquerir Jerusalem el 63 aC.
Les guerres judeoromanes van culminar amb la destrucció del Segon Temple de Jerusalem el 70 dC. Després de la rebel·lió de Bar Kokhba (132-135), l'emperador Adrià va reorganitzar la província romana i va adoptar oficialment el nom Syria Palaestina. El terme «Palestina» tenia antecedents anteriors i estava relacionat etimològicament amb denominacions vinculades als filisteus. No obstant això, la decisió administrativa d'Adrià va convertir Palaestina en una denominació provincial romana d'enorme transcendència posterior.
Després del domini romà i bizantí, Jerusalem va ser conquerida pels musulmans el 638. El 1099 els croats van prendre la ciutat i van establir el Regne de Jerusalem. Saladí la va recuperar el 1187 i els mamelucs van acabar amb els últims Estats croats el 1291. El 1516, els otomans van derrotar els mamelucs i Palestina va quedar integrada en l'Imperi otomà durant quatre segles.
La Primera Guerra Mundial va canviar novament el mapa. L'Imperi otomà va ser derrotat i desmembrat; les tropes britàniques van ocupar Palestina entre 1917 i 1918. El 1922, la Societat de Nacions va atorgar formalment a la Gran Bretanya el Mandat sobre Palestina, que va entrar en vigor el 1923.
A finals del segle XIX va sorgir el sionisme, impulsat entre altres per Theodor Herzl, que defensava una llar nacional jueva a Palestina. Durant el Mandat Britànic, va augmentar la immigració jueva, especialment davant la persecució europea i l'Holocaust, mentre creixien també les reivindicacions nacionals àrabs.
El 1947, l'ONU va recomanar dividir Palestina en un Estat jueu i un altre àrab, amb Jerusalem sota règim internacional. El 1948 va néixer Israel i els països àrabs veïns van declarar la guerra a Israel ampliant llavors el territori sota el seu control i centenars de milers de palestins van fugir o van ser expulsats, episodi conegut com a Nakba.
Després de la guerra dels 6 dies, el 1967, Israel va ocupar Cisjordània, Jerusalem Oriental i Gaza. Posteriorment Israel va autoritzar la creació de l'Autoritat Nacional Palestina, per gestionar els territoris de Cisjordània i Gaza, però que no van evitar les “intifades” una sèrie d'accions de guerrilla civil que va anar evolucionant cap a accions terroristes, que van mantenir la tensió en el territori. La resposta a aquests actes per part d'Israel ha estat considerada excessiva pels actors internacionals, sent el màxim exponent la resposta a l'atemptat del 7 d'octubre, que ha causat la mort de 70.000 persones i que ha deixat Israel (a excepció de socis habituals com els EUA i Alemanya) molt debilitat, quant a simpaties diplomàtiques.
En aquest tercer aniversari de l'atemptat, no sembla probable que es desenvolupi la proposta de dos estats (un israelià i un altre Palestí) i molt menys un estat unificat binacional, que suposaria des de la perspectiva israeliana, esvair el caràcter jueu de la nació.