Homes en les estructures de poder. Homes en la línia de foc. Homes en les taules on es prenen les decisions.
En l'imaginari bèl·lic —i també en la vida real— el sistema continua sent, si parlem de guerres, profundament patriarcal.
Segons l'informe Global Peace Index, publicat per l'Institute for Economics & Peace i que analitza 163 països i territoris, l'any passat es van registrar 59 conflictes en curs, la xifra més alta des de la Segona Guerra Mundial.
El mateix estudi adverteix a més d'un deteriorament preocupant: assolir acords de pau s'ha tornat cada vegada més difícil. En l'última dècada, els pactes exitosos han caigut fins al 4%, el nivell més baix en mig segle. El panorama és desolador.
N'hi ha prou amb un repàs ràpid al mapa de conflictes. La recent escalada militar a l'Iran després de l'ofensiva dels Estats Units i Israel torna a mostrar homes al capdavant, movent les bombes com a fitxes d'una partida de parxís. A la Gaza arrasada o en la ja enquistada guerra entre Rússia i Ucraïna, els rostres del poder tornen a ser masculins: Benjamin Netanyahu, Vladímir Putin o Volodímir Zelenski.
La imatge es repeteix també a Àsia, amb el líder nord-coreà Kim Jong-un exhibint múscul militar. I si ampliem el focus a altres conflictes menys visibles —com els que monitoritza el Council on Foreign Relations— apareixen noves tensions actives al Iemen, les disputes entre Tailàndia i Cambodja o les crisis prolongades al Sudan, Somàlia, Síria o Myanmar. En tots aquests escenaris, el poder segueix tenint el mateix rostre: masculí.
El patró comú és doble. D'una banda, el dany devastador sobre la població civil: barris arrasats, serveis col·lapsats i desplaçaments que es perllonguen durant anys. D'altra banda, la persistència d'estructures de poder profundament patriarcals, reforçades una vegada i una altra per un mateix model dominat per homes.
No plantejo —per falta d'evidències— que amb dones al comandament el resultat fos necessàriament diferent. Aquí hi ha l'exemple de Margaret Thatcher i el seu paper decisiu en la Guerra de les Malvines del 1982, quan va ordenar una ràpida resposta militar després de la invasió argentina del 2 d'abril.
Però sí constato, en aquest Dia Internacional de la Dona, que la reivindicació d'igualtat no es limita a l'accés a l'ocupació o a la representació institucional. També té a veure amb alguna cosa més profunda: qui ocupa els espais on es prenen les decisions que afecten la guerra i la pau.
Guanyar l'auctoritas
On potser sí que es comença a percebre un canvi —tot i que encara tímid— és en el paper que exerceixen les dones com a protagonistes de la informació en temps de guerra.
Llegia aquesta setmana la periodista, escriptora i politòloga Estefanía Molina dir: “Tinc obsessió amb el paper de la dona en la influència social: hem conquerit molts espais, però l'autoritat continua sent una cosa que cal lluitar molt en el món de la vocació pública”.
Molina sosté que, tot i que el camp bèl·lic continua donant “més màniga ampla” a la presència masculina en l'esfera pública, alguna cosa comença a moure's. I cita com a exemples recents la presència de la corresponsal Ana Bosch o de la professora de ciència política Ruth Ferrero com a veus amb auctoritas en el debat públic. No només perquè són als llocs on s'interpreta la realitat, sinó perquè el seu criteri és escoltat.
Tanmateix, també assenyala una carència significativa: l'escassa visibilitat de dones joves en aquests espais d'influència. La qual cosa revela, explica, que una dona sol necessitar recórrer tota la seva carrera professional perquè se li reconegui la seva autoritat pública, cosa que no passa amb la mateixa intensitat en el cas dels homes.
Tot i així, el panorama comença a moure's.
Lara Escudero a Ucraïna, Marta Maroto al Líban o Laura de Chiclana des d'Israel representen una nova generació de corresponsals que estan trencant sostres de vidre en la cobertura de conflictes internacionals.
Periodistes que no només informen des del terreny, sinó que construeixen credibilitat davant les audiències.
Aquesta autoritat professional, tanmateix, continua sent fràgil.
Aquesta mateixa setmana, durant una connexió en directe des de Tel Aviv al programa d'Iker Jiménez, Laura de Chiclana va explicar que la comunitat àrab a Israel no disposa de refugis públics suficients, una afirmació que va generar polèmica quan va ser qüestionada públicament des del mateix plató, desacreditant la periodista que estava informant des del lloc dels fets.
Un episodi que il·lustra fins a quin punt l'auctoritas en l'espai públic continua sent un territori en disputa.
Mentre la política internacional continuï dominada gairebé exclusivament per homes, la guerra continuarà sent, en massa ocasions, una conversa entre ells.
Però alguna cosa comença a canviar: cada vegada hi ha més dones disputant l'autoritat per a explicar-la.
I en el món de la informació —com en la política— l'auctoritas no es concedeix. Es conquereix.