El panorama electoral de l'esquerra alternativa es complica per una fractura que va més enllà del repartiment de llocs a les llistes. El que el 2023 es va aconseguir en l'últim minut, aquesta vegada ha estat impossible. Podem i el Frente Amplio concorreran per separat en la majoria dels territoris, amb només dues excepcions: les Canàries i la Comunitat Valenciana.
La ruptura deixa una paradoxa política difícil d'esquivar. Les formacions que apel·len a la unitat per frenar les dretes no han estat capaces de construir una candidatura comuna. Les diferències estratègiques, els vetos creuats i la pugna pels espais de representació han acabat imposant-se sobre l'objectiu compartit que ambdues direccions diuen defensar.
Sumar, ara sota la marca del Frente Amplio, ja va intentar el 2023 acabar amb Podem com a referent de l'esquerra alternativa. Ara, els morats busquen, malgrat el risc que comporta concórrer per separat, convertir-se en l'únic referent d'aquest espai polític. En paral·lel, Gabriel Rufián, que ara reconeix el “fracàs” de les negociacions, tenia com a prioritat acabar amb els Comuns a Catalunya, una estratègia que també ha condicionat l'escenari de divisió.
Les direccions de Podem i el Frente Amplio, igual que Gabriel Rufián des d'ERC, han prioritzat les seves respectives estratègies i han centrat bona part del debat en els personalismes. Les últimes ofertes, llançades quan el termini estava a punt d'expirar, no han servit per tancar un acord, però sí per alimentar un relat de retrets creuats. Cada part busca acreditar que va fer el possible i traslladar a l'altra la responsabilitat del fracàs.
El resultat aboca l'esquerra alternativa —l'espai situat en el tauler ideològic a l'esquerra del PSOE— a una posició més complicada de cara a les pròximes eleccions. La disputa per explicar la ruptura amenaça així amb convertir-se en una batalla paral·lela a l'electoral, mentre les formacions afronten una campanya marcada per la divisió i la dificultat per presentar-se com una alternativa cohesionada.
Fora de joc
A punt que expirés el termini per registrar coalicions electorals, Podem va oferir als partits del Frente Amplio arribar a acords en diversos territoris, però no a Madrid, on els morats consideren que concórrer per separat no penalitza el vot, ni a Catalunya, on ja tenen un acord amb ERC.
Prèviament, el Frente Amplio havia detallat en un comunicat una proposta “concreta i real” traslladada a Podemos. L'oferta incloïa un lloc de sortida “prioritari” per Madrid i Catalunya i, en opinió de la formació, podia “donar resposta a les expectatives” dels morats.
La formació que dirigeix Mónica García feia així un pas endavant i plantejava un oferiment que dies enrere no havia posat sobre la taula en aquests termes. Fins aleshores, el plantejament de les llistes per Madrid no contemplava un encaix que satisfés Podemos o Izquierda Unida.
Les propostes van arribar quan el marge per negociar estava pràcticament esgotat. L'intercanvi d'ofertes no va ser suficient per desbloquejar les converses ni per evitar una ruptura que posa en evidència la distància entre els discursos d'unitat i la capacitat de les direccions per materialitzar-los.
Sense salvar els mobles
Fora de les dues principals places, Madrid i Catalunya, on Podemos, el Frente Amplio i ERC han quedat atrapats en les seves estratègies i en els vetos creuats, alguns acords territorials han permès mantenir espais de col·laboració.
Però el balanç és limitat. Podemos i el Frente Amplio només han tancat acords a les Canàries i a la Comunitat Valenciana. En el primer cas, juntament amb Nueva Canarias-Bloque Canarista; en el segon, dins d'una coalició liderada per Compromís i que completen Esquerra Unida del País Valencià, Podem i Esquerra Republicana del País Valencià.
Són dues excepcions que conviuen amb altres aliances, com la anunciada passada la mitjanit entre el PSOE i el Frente Amplio, que concorreran amb llistes conjuntes al Senat.
Aquests acords demostren que les aliances continuen sent possibles quan hi ha voluntat d'assolir-les. La qüestió és per què aquesta voluntat no ha estat suficient per articular una candidatura conjunta en el conjunt de l'esquerra alternativa.
“Donar la batalla”
Davant les mateixes preguntes, les direccions de tots dos espais recorren a arguments coincidents. Tant a Podemos com a la cúpula que ha treballat per transformar Sumar en el Frente Amplio, defensen haver fet tot el possible per assolir un acord i es “lamenten” per un resultat que “no era el desitjat”.
També consideren que, donades les circumstàncies, només queda “donar la batalla” per arrabassar terreny “a les dretes” i buscar la manera de reeditar la fórmula per a un futur govern progressista.
El discurs mira ara cap endavant, però no resol la contradicció que deixa la negociació: els qui apel·len a la unitat per frenar les dretes no han aconseguit posar-se d'acord sobre com presentar-se davant els electors.