Avui el silenci pesa més que les paraules. El Palau dels Esports Carolina Marín es transforma en un espai de dol compartit, en l'escenificació del sofriment col·lectiu d'un país colpejat per la tragedia. No és un lloc per a discursos ni gestos grandiloqüents, sinó per a la contenció, el respecte i la presència. Allà on normalment hi ha soroll i celebració, avui només hi cap el recolliment davant una pèrdua que ens interpel·la a tots.
Un accident ferroviari d'una envergadura tan devastadora —amb 45 persones mortes i centenars de ferits— no pot ni ha de ser assumit com una notícia més en la successió vertiginosa de titulars. No és un succés; és una ferida. I com tota ferida profunda, exigeix temps, respecte i una pausa moral. Com a societat, no podem mirar cap a una altra banda ni refugiar-nos en la comoditat de l'oblit accelerat. Tampoc podem permetre'ns la temptació de convertir el dolor en soroll.
Avui és el moment de les víctimes. Dels seus noms, de les seves històries truncades, dels projectes que no arribaran a complir-se. És el moment de les famílies que esperen, de les que ja saben, de les que encara no poden assumir la magnitud de la pèrdua. Acompanyar no és només ser presents físicament; és també callar quan toca, renunciar a la pressa per explicar, evitar la necessitat d'opinar immediatament sobre el que encara fa massa mal.
És cert —i seria ingenuu negar-ho— que potser hi ha coses que es van poder fer millor. Tota tragèdia d'aquesta magnitud obre inevitablement preguntes incòmodes: sobre infraestructures, protocols, decisions tècniques o responsabilitats administratives. Però no és avui quan han d'ocupar el centre. La urgència de l'anàlisi no pot imposar-se a la dignitat del dol. Abans dels informes i les compareixences, hi ha l'acompanyament humà. Abans dels diagnòstics, l'empatia.
Vivim temps en què el debat públic sembla incapaç d'aturar-se, fins i tot davant la mort. Tot es mesura en termes d'oportunitat, impacte mediàtic o rendibilitat política. Per això resulta imprescindible reivindicar, encara que sigui per un instant, una treva ètica. Sotren ara els càlculs polítics, les campanyes mediàtiques pensades de cara a unes eleccions autonòmiques decisives i, per descomptat, la desinformació interessada d'alguns. No tot s'hi val quan hi ha vides trencades pel mig.
El dolor col·lectiu no admet banderes ni eslògans. No entén de blocs ni de trinxeres ideològiques. Qui avui entra al Palau dels Esports Carolina Marín no ho fa com a votant, militant o espectador: entra com a ciutadà vulnerable, conscient que la tragèdia podria haver-li tocat de prop. Aquesta consciència compartida és la que ens hauria de guiar en les properes hores i dies.
Huelva es converteix així en epicentre del dolor, però també en mirall. En el seu recolliment s'hi reflecteix una societat sencera enfrontada a la seva fragilitat. La imatge d'un recinte abarrotat no per celebrar una victòria, sinó per plorar una pèrdua, ens recorda que el comú no sempre és l'alegria; de vegades, el comú és el dol. I reconèixer-ho ens fa, paradoxalment, més forts com a comunitat.
No es qüestió de renunciar a la veritat ni de posposar indefinidament les responsabilitats. Es tracta d'ordenar els temps. D'entendre que hi ha un moment per al consol i un altre per a la rendició de comptes. Confondre'ls només afegeix sofriment al sofriment. La pressa per assenyalar culpables pot acabar esborrant les víctimes del centre del relat, i això seria una segona injustícia.
En aquests dies, convé també reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. Informar és una obligació democràtica, però fer-ho amb respecte és una responsabilitat ètica. Les imatges reiterades, els detalls morbosos, l'especulació sense dades contrastades no aporten claredat; només erosionen la confiança i amplifiquen el dolor. Davant la saturació informativa, potser el gest més honest sigui la sobrietat.
Huelva, avui, ens demana això: sobrietat, respecte, humanitat. Ens demana que mirem de cara la tragèdia sense convertir-la en espectacle. Que acompanyem els qui pateixen sense apropiar-nos del seu dolor. Que recordem que darrere de cada xifra hi ha una vida concreta, un rostre, una absència que ja és irreversible.
Quan el temps passi —perquè passarà, encara que ara sembli impossible— arribarà el moment de les respostes. Arribarà l'hora d'exigir explicacions, de millorar el que hagi fallat, d'aprendre perquè alguna cosa així no torni a repetir-se. Però avui no. Avui és el dia del silenci compartit, de l'abraçada discreta, de la memòria respectuosa.
Huelva no vol ser protagonista de la tragèdia, però ho és. I en aquest protagonisme involuntari ens interpel·la a tots. Ens recorda que la veritable mesura d'una societat no s'observa només en les seves celebracions, sinó, sobretot, en la manera com acompanya les seves víctimes. Avui, més que mai, estar a l'altura significa saber parar.
Vull posar en valor, per acabar, les paraules sentides de la Liliana, familiar d'una de les víctimes, que va parlar no des de la consigna ni des de l'acusació immediata, sinó des de la ferida oberta. “El que vam perdre aquell fatídic diumenge no era només una xifra”, va dir, recordant que aquells 45 no eren un número, sinó pares, mares, fills, projectes i afectes truncats. En afirmar que “som les 45 famílies a les quals se'ls va parar el rellotge”, va posar paraules exactes al que aquest país sencer intuïa sense saber expressar: que el temps del dol no coincideix amb el temps del debat públic. La seva intervenció, travessada per gratitud, dolor i una serena exigència de veritat, va retornar el relat al seu lloc just: el de les víctimes al centre, sense soroll, sense presses i sense instrumentalització.
