Quan l'espectacle substitueix el periodisme

David Broncano va cometre un greu error. I convé dir-ho amb claredat, sense embuts i sense necessitat de qüestionar tota la seva trajectòria. El que va passar a La Revuelta amb Santiago Abascal no va ser simplement una entrevista polèmica. Va ser l'exemple del que succeeix quan les exigències de l'espectacle entren en conflicte amb la responsabilitat editorial.

Perquè no tot s'hi val per les audiències. I molt menys a la televisió pública.

L'entrevista del líder de Vox va reunir 4.815.000 espectadors de mitjana i va assolir un 33,6 % de quota de pantalla. Un rècord històric per al programa. Un èxit indiscutible en termes televisius que, tanmateix, planteja una pregunta incòmoda: de què serveix aconseguir milions d'espectadors si per fer-ho s'accepten condicions que comprometen la independència d'un espai públic?

Convé recordar que Broncano no és únicament el rostre de La Revuelta. També és empresari i productor. Forma part, juntament amb Jorge Ponce i Ricardo Castella, d'Encofrados Encofrasa, la societat que participa en la coproducció del programa juntament amb El Terrat, amb un repartiment de producció situat en el 50 % per a cada companyia.

Aquesta dada no demostra que les decisions adoptades responguessin a interessos econòmics. Però sí que recorda que Broncano té responsabilitats que van més enllà de presentar un programa. El seu paper dins del projecte fa especialment rellevant preguntar-se pels criteris editorials que van guiar aquella emissió.

I existeix un altre fet que mereix especial atenció.

Durant els dies anteriors a l'entrevista es va estendre la idea que la presència de Santiago Abascal responia a una obligació imposada per la Junta Electoral Central. El mateix Broncano havia afirmat, en to humorístic, que la Junta Electoral havia parlat.

No obstant això, RTVE va confirmar posteriorment a Público que la Junta Electoral Central no havia obligat el programa a entrevistar el dirigent de Vox. La cadena va explicar que havia decidit convidar els quatre principals candidats a la Presidència del Govern. És una diferència fonamental.

La presència d'Abascal responia, per tant, a una decisió editorial, no a una imposició específica de l'organisme electoral. Una decisió legítima, però que s'havia d'assumir amb totes les seves conseqüències i responsabilitats.

Perquè entrevistar un dirigent polític no és el problema. El problema apareix quan es permet que aquest dirigent condicioni les regles de la trobada.

L'equip d'Abascal va sol·licitar gestionar el públic assistent i La Revuelta va acceptar. Persones que tenien confirmada la seva entrada van rebre una cancel·lació i el programa va acabar celebrant-se davant un auditori gestionat a petició del convidat.

Broncano va explicar que havia acceptat per a evitar que possibles esbroncades dificultessin la conversa. Fins i tot va acabar reconeixent els seus recels davant la imatge de suport unànime que transmetia el públic.

Però aquesta rectificació no esborra la decisió inicial.

La independència editorial no consisteix únicament a decidir quines preguntes es fan. També consisteix a impedir que l'entrevistat determini les condicions del seu propi escrutini.

La televisió pública no pot funcionar com un escenari a mida dels qui hi acudeixen. I els aplaudiments, per nombrosos que siguin, no converteixen una afirmació en veritable.

Existeix, a més, una qüestió que transcendeix el que va passar aquella nit.

L'extrema dreta coneix els mecanismes de la comunicació contemporània. La provocació genera titulars, la confrontació multiplica la difusió i una intervenció televisiva pot convertir-se en desenes de fragments que circulen per les xarxes socials sense context ni contradicció.

Per això resulta tan important distingir entre oferir un espai per a expressar-se i renunciar a examinar críticament el que s'expressa.

Donar veu no significa blanquejar. Escoltar no significa legitimar. I defensar la pluralitat no obliga a presentar totes les afirmacions com igualment fonamentades.

Quan es parla d'immigració, violència masclista, drets del col·lectiu LGTBI o canvi climàtic, no estem davant de simples ocurrències per a alimentar una tertúlia. Són qüestions que afecten la convivència, a drets lluitats i a realitats que requereixen dades, context i rigor.

Una generalització contra un col·lectiu no deixa de ser qüestionable perquè provoqui una ovació dictada. Una afirmació falsa no es converteix en veritat per pronunciar-se davant milions d'espectadors. I l'humor no pot utilitzar-se com a substitut de les preguntes necessàries.

RTVE té una responsabilitat especialment exigent. No és una cadena privada la programació de la qual pugui avaluar-se exclusivament per la seva rendibilitat o les seves xifres d'audiència. És un servei públic que ha de garantir pluralisme, independència i rigor informatiu.

Això no significa exigir a Broncano que faci més entrevistes a polítics. Significa reconèixer que, quan un programa d'entreteniment decideix incorporar entrevistes electorals, també ha d'assumir les exigències que acompanyen aquest format i al seu públic. Imagineu-vos Pedro Sánchez exigint a Pablo Motos imposar el seu.

La llibertat d'expressió no obliga a oferir un altaveu sense contradicció.

Defensar-la suposa permetre que les idees s'exposin, però també que puguin ser discutides, contrastades i qüestionades, i Broncano no va estar a l'altura. La democràcia no necessita públics seleccionats per aplaudir.

Broncano va aconseguir una audiència històrica. Això és un fet. També ho és que va acceptar modificar la gestió habitual del públic a petició d'un dirigent polític i que posteriorment va manifestar dubtes sobre les conseqüències d'aquella decisió.

Ambdues realitats mereixen formar part de l'anàlisi.

Perquè quan l'espectacle substitueix el periodisme, el problema no és solament de qui rep els aplaudiments, també de l'altaveu.