El 2025 s'ha complert el centenari del naixement d'Ana María Matute, una de les grans veus de la literatura espanyola del segle XX i començaments del XXI. Cent anys després de la seva arribada al món, la seva obra continua ressonant amb una intensitat que desmenteix el pas del temps. Matute no només va escriure novel·les i contes: va aixecar un territori propi, poblat d'infància ferida, silencis eloqüents, boscos simbòlics i personatges que miren el món amb un espant i un dolor a parts iguals. Celebrar el seu centenari no és un gest nostàlgic, sinó una reafirmació de la seva vigència
Al llarg de la seva trajectòria, Ana María Matute va ser reconeguda amb els principals guardons literaris del país: el Premi Planeta el 1954, el Premi Nadal el 1959 i, culminant una carrera excepcional, el Premi Cervantes el 2010. Però més enllà dels premis, el seu veritable reconeixement ha estat l'afecte constant de generacions de lectors que van trobar a les seves pàgines una veritat íntima i compartida. Matute va saber explicar el que sovint no es deia: la postguerra viscuda des de la infància, la pèrdua de la innocència, la injustícia, la solitud i, malgrat tot, la persistència de l'esperança.
La seva figura ens recorda que la literatura no és només un exercici estètic ni un refugi individual, sinó també una forma de memòria col·lectiva. En l'obra de Matute, escriure va ser sempre una manera de resistir a l'oblit, de donar veu als qui no la van tenir i de preservar una mirada ètica sobre el món. Els ecos del seu centenari se senten avui en reedicions, lectures públiques, estudis crítics i, sobretot, en el diàleg silenciós que els seus llibres continuen mantenint amb els lectors.
La infància ocupa un lloc central en l'univers literari d'Ana María Matute. No es tracta d'una infància idealitzada, sinó d'un espai travessat per la incomprensió, la crueltat i l'aprenentatge precoç del dolor. Els seus nens i nenes observen un món adult hostil, marcat per la violència i l'autoritarisme, i ho fan amb una lucidesa que desarma. En aquest sentit, Matute va ser una narradora de la postguerra diferent: lluny del testimoni explícit o del realisme més cru, va optar per una escriptura simbòlica, poètica i profundament humana.
Aquella mirada infantil es va convertir en una de les senyes d'identitat de la seva obra. Des dels seus primers relats fins a les seves novel·les més ambicioses, Matute va explorar la fractura entre la innocència i l'experiència, entre el desig de justícia i la realitat de la desigualtat. Els seus personatges solen habitar marges: llogarets oblidats, cases ombrívoles, boscos que funcionen com a refugi i amenaça. En aquells escenaris, el fantàstic i el real s'entrellacen sense estridències, com si fossin dues capes inseparables de l'existència
El llenguatge va ser per a Ana María Matute una eina moral. La seva prosa, aparentment senzilla, està carregada de ressonàncies simbòliques i d'una musicalitat molt personal. Cada paraula sembla escollida amb cura, no per impressionar, sinó per dir el just. Aquesta contenció expressiva, unida a una gran potència evocadora, explica per què la seva obra continua resultant tan contemporània. En un temps d'excessos i soroll, Matute ens recorda el valor del silenci i de la paraula mesurada
Dins dels actes commemoratius del centenari, l'Institut Cervantes va organitzar a començaments de 2025 una exposició de gran abast titulada Qui no inventa no viu, comissariada per María Paz Ortuño i amb la presència del seu fill, Juan Pablo Goicoechea Matute. La mostra, que posteriorment va viatjar a Barcelona, oferia un recorregut rigorós i emocional per la seva vida i la seva obra. Entre els molts documents i fotografies exposats, una imatge al costat de Jorge Luis Borges destacava per la seva força simbòlica i pel diàleg silenciós entre dos universos literaris majors
La Reial Acadèmia Espanyola es va sumar també al centenari amb una conferència multitudinària en què es va repassar la trajectòria de Matute i la petjada profunda que va deixar en la literatura espanyola contemporània. Va ser una ocasió per subratllar la seva singularitat estilística i la seva condició d'autora imprescindible, capaç de transcendir generacions i modes literàries.
Per la seva banda, la Fundació Mutua Madrileña, dins del festival Getafe Negro, va convocar el cicle Matute Noir, en el qual van participar les escriptores Noemí Trujillo Giacomelli i Ana Merino. En aquestes converses es van abordar els elements de novel·la negra presents en l'obra de Matute, aspectes menys transitats però indubtablement existents. Noemí Trujillo Giacomelli va publicar a més Una noche de Reyes (Destino, 2023), un llibre en el qual estableix un diàleg imaginari amb Ana María Matute i altres escriptores guardonades amb el Premi Nadal.
El centenari ha portat amb si, a més, la reedició de moltes de les seves obres, confirmant la seva permanent actualitat. En aquest context, l'editorial Artelibro va publicar Els universos d'Ana María Matute, un recorregut biogràfic i literari que va obtenir el patrocini conjunt del Ministeri de Cultura i la Comunitat de Madrid. Un llibre que, com el propi centenari, contribueix a mantenir viva una veu que segueix interpel·lant-nos des de la literatura, la memòria i la consciència.
Ràdio Televisió Espanyola es va sumar també a la commemoració del centenari recuperant entrevistes històriques i fragments de la veu d'Ana María Matute en primera persona. Escoltar-la de nou —pausada, irònica, profundament lúcida— va permetre comprovar que la seva paraula segueix viva, no només en els arxius audiovisuals, sinó, sobretot, en la intimitat dels seus llibres. Una veu que no s'ha apagat perquè continua dialogant amb els lectors, travessant generacions i confirmant que la literatura, quan és veritable, no envelleix
Durant una de les trobades del centenari, Noemí Trujillo Giacomelli va esbossar una definició tan provocadora com encertada en afirmar que Ana María Matute és “el nostre Kafka”. Com ell, Matute va crear un univers propi, reconeixible i intransferible, en el qual el simbòlic revela veritats profundes sobre la condició humana. Tancar aquest centenari és, en realitat, obrir de nou les seves pàgines i acceptar que la seva obra no pertany al passat, sinó a aquest territori permanent on la literatura continua ajudant-nos a comprendre el món i a nosaltres mateixos.