Com Mediaset, Telemadrid i altres mitjans van contribuir a deshumanitzar Maricarmen

La Maricarmen tenia 87 anys. Durant setmanes, el seu nom va aparèixer en televisions, diaris i xarxes socials després de ser desnonada de l'habitatge on havia viscut durant dècades. La seva història va provocar mobilitzacions, enfrontaments polítics i un intens debat sobre l'habitatge. Però també va deixar al descobert una cosa més incòmoda: la facilitat amb què una persona vulnerable pot deixar de ser una persona per a convertir-se en un personatge televisiu.

El cas de la Maricarmen permet observar com funciona la deshumanització quan entra en la lògica de la televisió. Ja no és una dona de 87 anys que travessa una situació límit. És “el cas Maricarmen”. Un argument polític. Un element d'una tertúlia. Una oportunitat per a enfrontar uns contra altres. I, en alguns moments, fins i tot un motiu de conflicte.

Però aquesta transformació no va començar amb la seva mort. La Maricarmen ja havia deixat de ser únicament una dona que estava a punt de perdre casa seva per a convertir-se en l'objecte d'una batalla entre programes, tertúlies i relats polítics mentre encara era viva.

El cas Maricarmen ja era una guerra televisiva abans de la seva mort

Un dels episodis més significatius es va produir entre El Intermedio, de laSexta, i Horizonte, de Cuatro. L'equip d'Andrea Ropero va aconseguir accedir a l'interior de l'habitatge durant el desnonament i va gravar des de dins les últimes hores de la Maricarmen en la que havia estat casa seva durant més de set dècades. Les imatges van permetre mostrar una part del desnonament que no estava podent veure's des de l'exterior. Mentre centenars de persones es concentraven al carrer, la periodista acompanyava la Maricarmen dins de l'habitatge i registrava el moment en què els agents accedien a l'immoble per a executar el desallotjament.

Aquella cobertura, però, va acabar convertint-se en objecte d'atac des d'Horizonte. Carmen Porter va qüestionar la presència de càmeres professionals dins de l'habitatge i va plantejar que l'existència d'aquelles imatges podia respondre a una cobertura organitzada amb finalitats polítiques. Durant la tertúlia van arribar fins i tot a plantejar-se insinuacions sobre la mateixa Maricarmen i sobre la possibilitat que estigués sent utilitzada.

La qüestió va anar més lluny. En el programa es va arribar a plantejar que a Maricarmen “li han promès alguna cosa”, mentre Porter afirmava que l'anciana havia estat “utilitzada”. El focus començava a desplaçar-se així des del que estava ocorrent dins d'aquell habitatge cap a una teoria sobre qui estava darrere de la cobertura i quins interessos hi podia haver. La resposta d'Andrea Ropero va ser immediata. La periodista va defensar el treball del seu equip i va respondre reclamant “més empatia i menys rumors”. Iñaki López i Jordi Évole també van sortir públicament en defensa de Ropero i van qüestionar les acusacions llançades des d'Horizonte. El Intermedio, per la seva banda, va respondre des del plató amb el seu habitual to satíric i va reivindicar el valor periodístic de les imatges.

Wyoming va defensar que aquelles càmeres havien permès mostrar una realitat que, d'una altra manera, hauria quedat fora de la televisió. I va posar el focus precisament on, al seu parer, havia d'estar: en el que estava ocorrent dins d'aquella casa i no en una suposada conspiració al voltant de les càmeres. El problema és que, mentre una dona de 87 anys estava sent desallotjada de l'habitatge en què havia viscut durant més de 70 anys, la televisió ja estava convertint la seva història en una altra cosa: una guerra entre cadenes sobre qui l'estava utilitzant i qui tenia legitimitat per a explicar-la.

La paradoxa resulta difícil d'ignorar: Maricarmen estava perdent el seu habitatge llogat durant anys mentre els platós discutien sobre la pròpia televisió.

Horizonte: de qüestionar el seu desnonament a continuar deshumanitzant-la

La polèmica no va acabar aquí. Horizonte va continuar abordant el cas i el nom de Maricarmen va acabar integrat en les pròpies dinàmiques de la tertúlia. En una de les emissions, Iker Jiménez va arribar a referir-se a Urbagestión com “el fons voltor que no era”, mentre la taula comptava amb Eduardo Inda i Beatriz Talegón. Va ser llavors quan Talegón va llançar una pregunta sobre les mesures que s'estaven negociant al voltant del cas: “El decret es dirà Maricarmen o ja no?”

La intervenció va ser seguida per un comentari de Carmen Porter que acabaria adquirint especial rellevància després de la mort de l'anciana: “Fins després, Maricarmen”.

A més, Horizonte va arribar a asseure en plató un dels empresaris vinculats a Urbagestión amb el rostre pixelat, presentant-lo dins d'aquest relat de sospita i confrontació que havia envoltat el cas. I, més recentment, un altre dels tertulians del programa va arribar fins i tot a plantejar si Maricarmen "podia haver estat una actriu", qüestionant d'aquesta manera l'autenticitat de la dona que estava en el centre de la història. És difícil imaginar una forma més evident de convertir una persona en personatge: ja no es discutia únicament el que li estava ocorrent, sinó si la pròpia persona que ho estava vivint era real o estava interpretant un paper, o estava sent utilitzada com a arma política. O vés tu a saber quin bulo també.

Quan Maricarmen va morir, amb prou feines uns dies després, aquelles imatges van començar a circular de nou. La pròpia Talegón va aparèixer llavors a Horizonte parlant de la mort en un to completament diferent a l'utilitzat anteriorment, portant-se les mans al cap, com si les seves intervencions passades no haguessin inferit mínimament en el que ha acabat ocorrent. “És una nit trista”, va afirmar, per després reclamar límits i sostenir que “no tot s'hi val”. Tard. Com sempre.

Però precisament això va ser el que molts espectadors li van retreure. Que no havien oblidat com s'havia parlat de Maricarmen quan encara era viva, quan estava sent desallotjada i quan es trobava hospitalitzada.

La contradicció és eloqüent: la dona que havia estat convertida en objecte de bromes i confrontació política tornava al plató convertida, després de la seva mort, en motiu de reflexió i solemnitat.

I no va ser únicament Horizonte.

Nacho Abad i el “Morocarmen”: quan el desnonament es converteix en munició política

A En boca de todos, també a Cuatro, Nacho Abad va donar espai a un altre dels episodis que ara tornen a circular. Poc després del desnonament, el presentador va llegir en directe un missatge publicat per Vox que afirmava: “Tota Espanya sap que si en comptes de Maricarmen fos Morocarmen, tindria casa”.

La frase utilitzava la situació d'una dona de 87 anys que acabava de ser desallotjada del seu habitatge per introduir el debat migratori. I aquí torna a aparèixer el mateix problema: Maricarmen deixa de ser Maricarmen. Ja no és una dona concreta amb una història concreta. Es converteix en un recurs per parlar d'immigració, d'habitatge, de Govern, de política o de qualsevol altra qüestió que pugui col·locar-se damunt de la seva pròpia vida.

En aquest procés consisteix precisament la deshumanització.

No cal negar que existeixin debats polítics legítims al voltant de l'habitatge o de la immigració. El que resulta problemàtic és utilitzar una persona vulnerable com a vehicle per a aquests debats fins a fer desaparèixer la persona que els va originar.

Mediaset i la conversió de Maricarmen en un personatge televisiu

És aquí on la responsabilitat de Mediaset adquireix una dimensió especialment clara.

Durant setmanes, diferents espais de Cuatro van contribuir a construir al voltant de Maricarmen un relat que anava molt més enllà d'informar sobre el seu desnonament. Es va qüestionar la cobertura d'El Intermedio, es va insinuar que podia existir una instrumentalització, es van introduir debats polítics sobre el seu cas i es van pronunciar frases que després, després de la seva mort, van adquirir una dimensió molt més greu.

El problema no és que una cadena tingui una determinada posició política ni que els seus tertulians discrepin dels qui defensen Maricarmen. El problema és que una dona de 87 anys va acabar convertida en material de tertúlia.

Primer va ser el desnonament. Després, les càmeres. Després, les acusacions d'instrumentalització. Després, les bromes. Després, la mort.

I llavors va arribar la solemnitat.

Això també és deshumanitzar.

Perquè quan una persona es converteix en personatge, resulta molt més senzill parlar-ne sense preguntar-se què sent, què tem o què està vivint. I no només queda aquí.

Telemadrid: els propietaris com a protagonistes poques hores després de la seva mort

I si Mediaset ofereix un exemple de com una persona vulnerable pot convertir-se en personatge televisiu, Telemadrid n'ofereix un altre encara més revelador: què passa quan aquesta persona mor i el relat torna a col·locar-se sobre els qui estaven a l'altra banda del conflicte.

Maricarmen va morir aquest dimecres al voltant de les 20:30 hores. Tot just dues hores després, cap a les 22:10, Antonio Naranjo va entrevistar a Telemadrid Fernando Alonso, propietari d'Urbagestión, l'empresa propietària de l'habitatge del qual Maricarmen havia estat desnonada.

L'entrevista no va arribar en qualsevol moment. Va arribar quan acabava de conèixer-se la mort de la protagonista de la història.

I Naranjo no es va limitar a concedir la paraula a la propietat. Abans de l'entrevista, va presentar Urbagestión des d'una posició clarament favorable, defensant que l'empresa havia acceptat finalment un acord perquè la Maricarmen pogués tornar a l'habitatge i subratllant que feia anys que renunciava a ingressos.  “Han estat molts anys renunciant a ingressos que podien haver tingut”, va sostenir Naranjo en introduir Fernando Alonso.

Després va arribar una pregunta encara més significativa per l'enfocament: “Vostè té una certa por, veient com estan les coses de desquiciades, agitades i demagògiques o ja se li ha passat aquesta por?”

És a dir: poques hores després de la mort de la Maricarmen, el focus televisiu es col·locava sobre la por del propietari a no rebre més ingressos dels que ja rebia. L'empresa propietària apareixia com a subjecte al qual calia escoltar, comprendre i preguntar com es trobava. Mentrestant, la dona de 87 anys que acabava de morir quedava, una vegada més, convertida en l'objecte al voltant del qual havia de girar la conversa.

Naranjo va acabar a més carregant contra els qui, segons ell, podien utilitzar políticament la mort de la Maricarmen i va parlar d'un suposat “allau de demagògia política”. El programa va tancar amb un “bones nits i viva España”.

L'entrevista pot entendre's com una decisió periodística legítima de donar veu a la propietat. Però el problema torna a estar en l'enquadrament: quan una dona acaba de morir després d'haver estat desnonada, per què la conversa televisiva acaba posant el focus en la por, les pèrdues econòmiques i la posició dels qui defensaven el seu desallotjament?

Aquí torna a desaparèixer la Maricarmen.

Deshumanitzar no sempre significa insultar

Aquest és probablement l'aspecte més preocupant del cas. Deshumanitzar no consisteix únicament a insultar algú. També consisteix a reduir-lo a una etiqueta a través d'intentar controlar el relat fins que deixem de percebre tot allò que hi ha al darrere.

La Maricarmen era una dona de 87 anys. Tenia una història, una casa, records, vincles i por. Però en determinats espais televisius va acabar convertida en un nom al voltant del qual s'organitzaven debats i enfrontaments. Primer va ser una notícia. Després, un símbol. Després, un personatge. I finalment, fins i tot la seva mort es va convertir en contingut.

I la televisió té una responsabilitat especial perquè el que s'emet no desapareix quan acaba el programa. Roman a les xarxes, es retalla, es comparteix, es tergiversa, es manipula i torna a circular. Una frase pronunciada com una broma pot convertir-se després en el record de com es va tractar algú quan estava travessant el seu pitjor moment.

Això és precisament el que ha passat ara amb Maricarmen. La seva mort ha fet que molts espectadors tornin a mirar enrere i recuperin imatges que potser, quan ella estava viva, havien quedat enterrades entre la següent polèmica i el següent programa.

Mediaset i Telemadrid van contribuir a deshumanitzar Maricarmen. La van treure del lloc que havia d'ocupar —el d'una dona de 87 anys enfrontada a una situació límit— per convertir-la en un personatge sobre el qual opinar, confrontar posicions polítiques, generar polèmica i construir audiència.

Va deixar d'importar únicament el que li estava passant a Maricarmen i va començar a importar el que Maricarmen podia generar en televisió o el rèdit que en podien treure.

I tampoc van ser únicament els platós els que van acabar desplaçant el focus del que era veritablement important. Durant aquells dies també van proliferar articles que reconstruïen la vida de Maricarmen a través d'aspectes secundaris o anecdòtics: entrevistes a veïns, les seves tardes de bingo, detalls de la seva rutina o fins i tot informacions centrades en les propietats que tenia i en qüestions relacionades amb suposats impagaments.

Tots aquests elements podien formar part d'una cobertura periodística, però, acumulats, contribuïen a construir un retrat de Maricarmen com a personatge, com una suma d'anècdotes, circumstàncies i polèmiques, en lloc de mantenir el focus en l'essencial: una dona de 87 anys que estava travessant un desnonament i la situació de la qual havia adquirit una enorme dimensió pública. També aquí apareix el mateix problema: quan la vida d'una persona vulnerable es converteix en material narratiu, la persona corre el risc de desaparèixer darrere de la història.

Aquí hi ha la gravetat. No calia insultar-la directament per deshumanitzar-la. N'hi havia prou amb deixar de veure-la com una persona i a contribuir que certa audiència pogués arribar a poder pensar així.

N'hi havia prou amb convertir el seu nom en una etiqueta, el seu desnonament en una batalla política, el seu patiment en una tertúlia, la seva intimitat en material televisiu i, finalment, la seva mort en un altre contingut més. I això és el que van fer determinats espais de Mediaset i Telemadrid amb la seva història: contribuir a convertir una dona vulnerable en un personatge televisiu abans que en una persona.

Quan es parla que “han matat la Maricarmen”, no s'està afirmant que una cadena de televisió hagi provocat físicament la seva defunció. S'està assenyalant una altra cosa: la construcció d'un relat en què la dignitat de la Maricarmen va quedar, massa vegades, per darrere de l'espectacle o la defensa de determinades idees polítiques.

La televisió i els mitjans no van executar el desnonament. Però sí que van poder decidir des de quin focus explicar la història de qui el va patir. Van poder decidir si una dona de 87 anys apareixia com una persona o com un personatge. Van poder decidir si la seva intimitat es respecta o es converteix en contingut. Van poder decidir si una tragèdia serveix per comprendre un problema social o per alimentar una guerra entre tertulians i opinions enfrontades.

I en el cas de la Maricarmen, massa vegades algunes cadenes de televisió i mitjans van triar la segona opció.

La pregunta que deixa la Maricarmen

No calia convertir la Maricarmen en una heroïna per tractar-la amb dignitat. Tampoc era necessari compartir les reivindicacions dels qui van sortir a defensar-la. N'hi havia prou amb recordar que era una persona.

Una persona que tenia 87 anys. Una persona que feia dècades que vivia en aquella casa. Una persona que es va enfrontar a un desnonament. Una persona la situació de la qual va provocar una mobilització social. Una persona que va acabar en un hospital. Una persona que va morir abans de poder tornar a aquell lloc que durant dècades havia anomenat llar.

Per això el cas Maricarmen hauria de servir també per mirar la pròpia televisió.

A Mediaset, per les paraules, bromes, insinuacions i enfocaments que ara tornen a circular i que mostren fins a quin punt la seva història va poder convertir-se en material de tertúlia.

A Telemadrid, per la manera d'abordar el cas i per l'elecció de a qui es posa el focus tot just unes hores després de la seva mort.

I també a la pròpia televisió en el seu conjunt, perquè la guerra entre Horizonte i El Intermedio va demostrar fins a quin punt el cas havia deixat de ser únicament una història sobre una dona i s'havia convertit en una batalla entre relats televisius o idees polítiques determinades.

No perquè una cadena sigui responsable de la seva mort. Sinó perquè els mitjans també participen en la construcció del clima social en què determinades persones són tractades com a subjectes de drets o com a objectes de debat.

I aquesta diferència importa. Perquè quan una persona deixa de ser vista com a persona, resulta molt més senzill riure's d'ella, qüestionar-la, utilitzar-la, assenyalar-la o convertir el seu patiment en entreteniment.

Potser aquesta sigui la veritable lliçó que deixa Maricarmen: que el primer pas perquè algunes persones deixin de patir consisteix a impedir (a temps) que se les deixi de veure com a éssers humans.