Les conseqüències de la Guerra Civil i de la dictadura franquista continuen presents en moltes famílies espanyoles, fins i tot més de 80 anys després del conflicte. Els nets i besnets de persones assassinades durant la guerra i la postguerra poden arrossegar encara símptomes de dol i estrès posttraumàtic, encara que no visquessin aquells esdeveniments. El dolor, la por i el silenci que van marcar els seus familiars han passat d'una generació a una altra i mantenen obertes ferides que encara no han rebut una reparació completa.
Així ho recull la investigació 'Lágrimas del pasado. Superación del proceso de duelo de la Guerra Civil española a través de rituales de paso', elaborada per Francisco J. Leira-Castiñeira, doctor en Història i investigador de la Universidad Carlos III de Madrid, i Raquel Martín-Ríos, doctora en Psicologia i professora de la Universidad Rey Juan Carlos. El treball, publicat a la revista Prisma Social el gener de 2026, analitza com les morts i desaparicions durant la Guerra Civil i la repressió posterior van afectar els familiars de les víctimes i com aquest patiment s'ha transmès amb el pas del temps.
Els investigadors han utilitzat entrevistes personals, relats de vida i proves psicològiques per a estudiar les experiències dels familiars. La part quantitativa del treball va comptar amb 83 participants: un 10,8% eren familiars de primer grau, un 68,7% de segon i un 20,5% de tercer grau. La mostra inclou descendents de víctimes de diferents moments del conflicte i la postguerra.
Entre els símptomes detectats apareixen records que tornen una vegada i una altra, imatges que la persona no desitja recordar, somnis angoixants i una sensació constant d'alerta. Els autors expliquen que la història familiar pot acabar formant part de la identitat dels descendents, que arriben a sentir com a propi un patiment que no van viure directament.
El silenci imposat per la dictadura va impedir a moltes famílies acomiadar els seus éssers estimats
Una de les principals raons que expliquen la prolongació d'aquest dolor és que moltes famílies no van poder enterrar els seus éssers estimats ni celebrar un comiat. Durant la dictadura franquista, la por, la repressió i la falta de reconeixement institucional van dificultar que els familiars de les víctimes poguessin expressar públicament la seva pèrdua. En molts casos, el silenci es va convertir en una forma de protegir-se i sobreviure.
La investigació destaca que la impossibilitat de recuperar els cossos ha dificultat que moltes persones puguin tancar el procés de dol. Encara avui hi ha famílies que busquen les restes dels seus avantpassats per conèixer què va ocórrer i oferir-los una sepultura digna. L'absència d'un lloc on plorar els seus éssers estimats i la falta d'informació sobre el seu destí han mantingut oberta una ferida que ha arribat fins a les següents generacions. L'estudi també analitza la importància dels rituals funeraris. Prop del 30% de les famílies participants que no disposaven de les restes dels seus familiars havia realitzat algun tipus de cerimònia simbòlica per acomiadar-se'n. Aquests actes, encara que no substitueixen la recuperació dels cossos, poden ajudar a reconèixer la pèrdua i donar un espai al record.
Els autors adverteixen, a més, que trobar les restes tampoc resol per si sol el patiment. Les famílies necessiten acompanyament psicològic i suport institucional per afrontar les conseqüències del que va ocórrer. Per això, defensen que les polítiques de memòria no han de limitar-se a localitzar i identificar les víctimes, sinó que també han d'atendre les necessitats emocionals dels seus descendents.
La retirada dels retrats franquistes del Congrés, un pas en la reparació de les víctimes
La investigació coincideix amb un nou debat sobre com Espanya reconeix els qui van patir la repressió franquista. Aquest mateix mes, el Congrés dels Diputats va retirar els retrats d'Esteban de Bilbao y Eguía, Antonio Iturmendi Bañales i Alejandro Rodríguez de Valcárcel, els tres presidents de les Corts durant la dictadura de Francisco Franco. Les imatges romanien a la galeria de la Cambra Baixa malgrat les reclamacions que diferents formacions polítiques i associacions memorialistes havien plantejat durant dècades.
La decisió va ser impulsada per Sumar i va comptar amb el suport del PSOE, mentre que el PP es va abstenir. La retirada es va produir després de l'acord de la Mesa de la Diputació Permanent del Congrés del 13 d'octubre i en compliment de la Llei de Memòria Democràtica. La presidenta de la Cambra, Francina Armengol, va defensar que la mesura contribueix a reconèixer les víctimes i a reparar una injustícia històrica.
La retirada dels quadres no esborra les conseqüències de la dictadura ni resol les reclamacions de les famílies, però suposa un canvi en la manera en què una institució democràtica representa els qui van dirigir les Corts franquistes. Durant dècades, les imatges d’aquests responsables van romandre al Congrés, mentre les famílies de moltes víctimes continuaven reclamant reconeixement, justícia i la recuperació dels seus éssers estimats. Precisament, aquest 31 d’octubre se celebra el Dia de Record i Homenatge a les Víctimes del Cop Militar, la Guerra i la Dictadura, una data recollida en la Llei de Memòria Democràtica. Els investigadors consideren que encara queda molta feina per fer: reclamen més atenció psicològica, educació sobre el que va passar i polítiques públiques que permetin a les famílies elaborar el dol.
La seva conclusió va més enllà de la recuperació de les restes. La memòria democràtica, sostenen, també ha de servir perquè les noves generacions coneguin el que va passar i perquè el passat deixi de ser un motiu d’enfrontament i pugui abordar-se des del reconeixement de les víctimes i la defensa dels drets democràtics.
