El xoc de dos trens a Toledo, que ha deixat almenys 69 morts, ha commocionat Espanya. L'atenció psicològica resulta essencial per ajudar els qui han perdut un ésser estimat i els qui han sobreviscut a l'accident a afrontar el que han viscut, així com per orientar el seu entorn sobre com acompanyar-los en aquests moments.
“Hem de parlar de moltes vessants psicològiques. Una de molt important, la dels familiars que encara continuen esperant notícies dels seus, als quals cal acompanyar”, comenta en una entrevista amb ‘ElConstitucional.es’ la psicòloga Ana Villarubia.
L'especialista recorda que l'ajuda ha d'arribar també als supervivents i als professionals que han intervingut en l'emergència. Cada grup s'enfronta a experiències diferents, però tots poden necessitar suport per afrontar el que ha passat.
Per als qui volen ajudar una persona afectada i no saben com fer-ho, Villarubia assenyala un punt de partida: el respecte a la seva manera de viure i expressar el dolor. “Les vivències íntimes i personals són variades, són tremendament diverses, no tenen per què obeir a un patró ni de bon tros”.
El @copclm habilita una segunda línea del Teléfono de asistencia psicológica a los afectados por el accidente ferroviario. A la línea ya existente (665 65 84 72) el Colegio Oficial de Psicología de Castilla-La Mancha ha sumado el número 636 03 94 32. Ambas líneas están activas de lunes a domingo, entre las 10:00 y las 20:00 h.
— Col·legi Oficial Psicologia Comunitat Valenciana (@COPCV) October 30, 2026
Acompanyar requereix deixar espai a aquestes diferències. La psicòloga explica que la contenció emocional no consisteix a frenar el que algú sent: “Contenir, que en parlem molt els psicòlegs de contenir, no significa limitar”. Es tracta d'estar al costat d'aquesta persona perquè pugui expressar les seves emocions sense sentir-se obligada a fer-ho d'una forma determinada. Pot aparèixer ràbia, tristesa, frustració o enuig, però també bloqueig i silenci. Tots ells tenen cabuda en aquest acompanyament.
La tasca de l'entorn i, especialment, dels professionals és ajudar a sostenir aquestes emocions i evitar que la persona es desbordi. Escoltar no exigeix forçar una conversa ni esperar una reacció concreta.
L'impacte pot aparèixer dies o mesos després
Villarubia explica que atén familiars de persones afectades per la tragèdia d'Adamuz i que coneix de prop les conseqüències que un accident pot deixar més enllà de les lesions físiques. “El que no es va trencar als cinc minuts es pot trencar als cinc dies o als cinc mesos”, adverteix. Per això, insisteix en la necessitat de disposar de recursos per ajudar els afectats també quan hagin passat les primeres hores de l'emergència.
La psicòloga descriu la por que pot estendre's després d'una tragèdia d'aquestes característiques i assenyala que algunes persones poden experimentar símptomes d'estrès posttraumàtic sense haver patit directament l'accident, per haver sentit molt a prop el que va passar.
També recorda que sortir del lloc sense ferides greus no significa haver quedat al marge de l'impacte psicològic. Algunes persones, explica, es preguntaven com podrien seguir vivint amb el que havien vist, malgrat no presentar lesions físiques importants.
La culpa per sobreviure o per no haver pogut fer més
Un altre dels sentiments que pot aparèixer és la culpa del supervivent. Villarubia explica que no sempre es limita a preguntar-se per què un ha sobreviscut i una altra persona no. També pot estar relacionada amb la sensació de no haver ajudat prou.
“Això passa molt, els supervivents sempre volen ajudar”, assenyala. Volen col·laborar i contribuir al rescat, però, quan arriben els equips responsables, pot ser necessari apartar-los i dur-los a un lloc segur per evitar nous riscos. Aquesta retirada pot deixar frustració, fins i tot entre els qui sí que van estar ajudant. “Em vaig quedar amb ganes de poder haver fet més”, és una de les expressions que, segons la psicòloga, es repeteixen en aquests casos.
L'acompanyament ha d'ajudar-los a revisar aquesta exigència i a comprendre què podien fer realment amb els mitjans que tenien i en les circumstàncies que estaven vivint, tant si van actuar com si van quedar bloquejats.
El paper del periodisme
L'entrevista també aborda l'efecte de les notícies falses i les teories sense verificar sobre les famílies. Villarubia subratlla que el suport emocional ha d'anar acompanyat d'un relat dels fets ajustat a la realitat. “El familiar absorbeix com una esponja tant el bo com el dolent”, explica. En un moment d'incertesa pot aferrar-se a qualsevol informació que li ofereixi esperança o una explicació, encara que sigui falsa, o rebre missatges que augmentin la seva desesperació.
Per això, demana no difondre continguts que no estiguin contrastats i apel·la a una responsabilitat que va més enllà de l'exercici professional: “Jo no en dic responsabilitat ètica sinó que en dic fins i tot humana”. La psicòloga reconeix, al mateix temps, el paper dels mitjans per donar veu a les víctimes i permetre'ls expressar el seu dolor. La seva petició no és una crítica general al periodisme, sinó una crida a cuidar quina informació es transmet, qui la comunica i en quin moment la rep la persona afectada.
“És important informar, és important mostrar però sense traumatitzar”
Sobre les imatges de l'accident, Villarubia resumeix el criteri que considera fonamental: “És important informar, és important mostrar però sense traumatitzar”.
L'especialista recorda que l'exposició a imatges pot tenir conseqüències emocionals també per als qui no van estar al lloc. Per això, defensa valorar què aporta cada fotografia o gravació al coneixement dels fets.
“Fins on la imatge sigui realment il·lustrativa i no aporti ni més ni menys del que ha d'apuntar”, assenyala. La finalitat és informar del que ha passat sense afegir patiment innecessari als qui ho van viure ni als qui reben aquestes imatges.
ℹ️ Activado Plan de Asistencia a las Víctimas de Accidentes Ferroviarios y a sus Familiares (PAVAFF). 📞 Teléfono de atención a familiares 900 10 10 20.
— InfoRenfe (@Inforenfe) October 28, 2026
